Jordi de Manuel - 100 qüestions per identificar la pseudociència

Darwin va deixar escrit en una carta que tots els fets han d’anar a favor o en contra d’alguna teoria. Això vol dir que els fets no existeixen aïlladament. Podem afegir vinagre a la llet i veurem que es talla: el fet és que la llet ha quedat agrumollada. La teoria és que l’àcid del vinagre ha reaccionat amb les proteïnes de la llet i ha fet que s’agreguin les unes amb les altres formant grumolls. Podem veure un cos celestial que es mou més ràpid que la resta, i que desapareix al cap d’uns dies. El fet és que aquest cos es comporta d’una manera discordant amb la resta. La teoria que és un cometa explica aquest moviment i pot ajudar a predir quan tornarà.

Per tant, els fets i les teories es donen suport mútuament. Una teoria que no expliqui fets, i que no pugui predir fets futurs, és una teoria dèbil. Un fet que no encaixi en cap de les teories acceptades és un fet sospitós.

Vist així, sembla que hi ha un problema com el de l’ou i la gallina: què és abans, el fet o la teoria? Entenem els fets com a part d’una teoria que ja tenim al cap abans d’observar el fet? O observem uns fets i ens pensem una teoria que els explica? La realitat és que una mica de cada. Molts fets, per exemple, necessiten un suport tecnològic per existir: microscopis, telescopis, lectors de fluorescència, balances… Fins i tot per dir que la llet s’ha quallat cal tenir una idea del que és un quall, i això no es pot entendre del tot si no tenim una idea del que és una proteïna. Sense un suport teòric, qualsevol cosa pot ser un fet. El premi Nobel Sydney Brenner deia que el progrés de la biologia molecular depenia de la tecnologia, que donava lloc a descobriments i que això feia que la gent tingués idees. És a dir, la tecnologia genera fets que obliguen a desenvolupar teories.

Per això de vegades el debat se centra en si una dada és real (és un fet) o no. L’eficàcia d’un tractament mèdic és un fet si s’han realitzat els assajos clínics corresponents i el resultat és satisfactori. No cal que sigui un 100%, però si un 50% dels pacients millora amb el tractament això és el fet. Pot ser que no sigui suficient per aprovar el nou medicament, però aquesta ja no és una discussió científica. Si la concentració de certs gasos a l’atmosfera és més alta ara que fa 50 o 100 anys, això també és un fet, tot i que en aquest cas ens hem de refiar de les mesures (és a dir, de la tecnologia que genera les dades). Hi ha màquines que “desintoxiquen” el cos ficant els peus en un cossi d’aigua on hi ha unes peces metàl·liques connectades a un motor. És un fet que l’aigua es torna marró al cap d’una estona, però aquest fet és resultat d’una reacció química dels metalls a l’aigua amb l’electricitat del motor i no té cap relació amb un suposat drenatge de toxines. Per això no incorporem aquests fets al debat científic.

La lluita per acceptar o descartar el que és un fet es pot remuntar fins al temps que Galileu feia observacions al telescopi que els seus rivals es negaven a acceptar com a fets. Fins i tot es negaven a mirar pel telescopi perquè no es refiaven de la tecnologia.

Moltes pseudociències aporten fets basats en tecnologia falsa, sovint amb aparells que generen “pseudofets” de manera que els fets i les teories encaixen. No sempre és fàcil explicar de manera entenedora quin és el problema amb les màquines desintoxicadores, els mesuradors d’energia vital i altres andròmines amb llumetes i botons que sovintegen en alguns consultoris de pseudoterapeutes.

A la sèrie Breaking Bad un professor de química decideix començar a sintetitzar metamfetamina per pagar-se el tractament d’un càncer i per deixar un racó a la seva família si van mal dades. La sèrie té moments de comèdia i de tragèdia, i molts diàlegs que tenen a veure amb la química. Com en tantes altres obres de ficció, no importa que la química sigui exacta, només cal que ajudi a fer que la història avanci. El que ens queda al final són uns quants dilemes morals sobre la condició humana i temes de reflexió sobre les relacions dels personatges.

La ficció, l’art, l’esport, la política i tantes altes activitats humanes no són ciència, però això no vol dir que siguin pseudociència. La diferència és important, però no és una qüestió de categories excloents.

Simplificant molt, podríem definir la ciència de dues maneres. D’una banda, és una manera d’observar el món que combina la creativitat d’imaginar explicacions dels fenòmens que passen al món i el rigor de posar aquestes explicacions a prova de manera que les pugui acceptar qualsevol persona, encara que aquesta explicació vagi en contra dels seus interessos o les seves creences. La ciència també és el cos de coneixements que hem obtingut posant a prova aquestes explicacions. El cos de coneixements canvia amb el temps, es va actualitzant, de la mateixa manera que els mètodes evolucionen a mesura que la tecnologia permet fer nous tipus d’experiments.

Qualsevol activitat humana es pot mirar amb els ulls de la ciència. A Breaking Bad l’argument químic no és científicament correcte, però és versemblant. A moltes obres de ficció la química sembla més aviat alquímia capaç de fer qualsevol reacció sense que això afecti la validesa de la història que es vol explicar. Un partit de futbol no és científic, però hi ha molta ciència relacionada amb els materials, la roba esportiva, els mètodes d’entrenament i la nutrició. Una pintura no és científica, però els avenços en química al llarg dels segles han permès desenvolupar nous colors, vernissos i altres materials que de manera més o menys evident s’han incorporat a la caixa d’eines dels artistes.

Podríem dir que la ciència és una base que facilita la comprensió d’altres activitats. És possible fer art, cuina o esport sense tenir un coneixement científic dels elements que hi prenen part. Els humans hem fet pa, vi i cervesa durant mil·lennis sense conèixer la base biològica de la fermentació, i no per això la cuina era una pseudociència. Fins i tot si algú intentés fer pa sense llevat li sortiria una cosa comestible: a totes les cultures del món que mengen pa hi ha pans sense llevat. No hi ha cap contradicció entre cuinar i no saber la química (o la biologia) de la cuina.

El problema és quan es vol fer servir la ciència més enllà del que és, i es proposen explicacions que després no es volen (o no es poden) posar a prova. En la cuina, l’equivalent seria atorgar propietats especials a productes com les baies de Goji o la cúrcuma. El revers seria ignorar la ciència en una situació en què cal tenir-la en compte. En una obra de ficció podem buscar la versemblança científica o tirar pel dret. Però en una decisió política, com per exemple permetre o prohibir un herbicida, no restringir a temps el distanciament social durant una epidèmia o marcar uns límits més alts o més baixos a les emissions d’alguns gasos contaminants, si no es té en compte el coneixement obtingut mitjançant l’activitat científica es poden prendre decisions errònies.

És important tenir clar que no tot el que no és ciència és pseudociència, i que la ciència no és “millor” que altres activitats. No cal un doctorat en química per cuinar, ni un doctorat en filologia per escriure novel·les, ni un doctorat en economia per crear una empresa. També cal tenir clar que la ciència és preferible a altres maneres d’explicar el món quan es tracta d’intervenir sobre el món que ens envolta d’una manera previsible.

Tothom s’equivoca, també les persones que fan ciència. Un laboratori és un dels llocs on hi ha més oportunitats de cometre un error: calibrant un instrument, preparant uns reactius, seguint un protocol, mesurant uns resultats, apuntant-los a la llibreta… També ens podem equivocar analitzant resultats o, com Sheldon Cooper en aquell capítol de Big Bang Theory en què li ensenya un treball a Stephen Hawking, ens podem equivocar fent un càlcul matemàtic. No cal ser especialment sapastre per fer les coses malament, i ni posant tota l’atenció del món podem evitar-ho. La ciència té mecanismes per detectar aquests errors, i tard o d’hora algú els acaba detectant.