Jordi de Manuel - 100 qüestions per identificar la pseudociència

El 2004, dos joves biòlegs valencians van inventar-se el fecomagnetisme , una teràpia basada en l’ús d’excrements molt diluïts exposats a les forces magnètiques dels imants. En poc temps, el que pretenia ser una paròdia, una broma escatològica, podria haver-se convertit en una lucrativa teràpia alternativa, perquè van començar a rebre comandes pel seu producte. Els van convidar a congressos, a escriure pròlegs de llibres i a fer conferències. El seu blog encara es pot trobar a Internet i és un bon exemple de la facilitat de generar un frau si es revesteix amb terminologia científica.

Els equivalents actuals dels venedors de remeis miraculosos que segles enrere recorrien els pobles en carretes atrotinades disposen ara de càmeres, micròfons i ordinadors que els permeten fer arribar la seva xerrameca a molts racons del món. Traslladar aquest debat a un camp amb tanta rellevància social, científica i personal com la salut és delicat, perquè les persones poden prendre decisions a partir d’opinions poc acreditades i poc fiables, per més ben expressades i benintencionades que siguin. Les víctimes d’aquesta desinformació, d’aquest frau d’expertesa, són sovint persones desesperades que estan afectades per malalties greus o amb mal pronòstic, i també els infants, que no tenen veu sobre el que els fan els adults. La cobdícia, la ignorància, la superstició, la por o l’esnobisme imposa modes i conductes, fins i tot a pares i mares que volen el millor per als seus fills. Cal combatre, utilitzant sempre les evidències (o la seva absència) i la raó, les creences que imposen aquestes modes tan atractives i fàcils de propagar.

A gairebé totes les persones que fan docència o divulgació de la ciència els ha passat més d’una vegada que algú els ha preguntat: “i això com ho podem saber?”. La resposta és difícil quan la pregunta és sobre llocs on mai no hem pogut estar, com ara l’interior de la Terra o estrelles llunyanes, o sobre processos i parts de la matèria que no hem pogut observar directament, com ara l’estructura atòmica o les reaccions del metabolisme cel·lular.

L’epistemologia, aquest nom tan estrany, és la part de la filosofia que estudia com es genera el coneixement. Al llarg de la història hi ha hagut pensadors que han teoritzat de maneres diferents sobre l’epistemologia. Una de les més criticables és el principi d’autoritat, que es basa en la veracitat d’una teoria segons el grau d’autoritat de qui la manté. Aristòtil, Galè o Hipòcrates en són exemples, així com determinades institucions amb autoritat per generar coneixement: el que anomenem com a ciència escolàstica (l’Acadèmia o l’Església). Aristòtil creia que les dones tenien menys dents que els homes, Galè afirmava que existia un os al cor, creença que va ser descartada després de les primeres disseccions, en el segle XVI. L’empirisme, que va sorgir entre els segles XVI i XVII, es fonamentava en el fet que el coneixement es genera amb l’experiència. La ciència experimental substituïa la ciència escolàstica medieval, era la primera revolució científica. L’experiència es va convertir en la font del coneixement científic; l’observació, suposadament objectiva i no mediatitzada per les idees, era l’inici de l‘activitat científica i el mitjà més important de l’experimentació; de mica en mica “s’inventava” el mètode científic, un procediment universal per observar fenòmens i inferir conclusions a partir de l’observació. Els Principia Mathematica de Newton, a finals del segle XVII, il·lustren l’empirisme i són un exemple de la relació entre fenòmens observats i hipòtesis.

Karl Popper, Thomas Kuhn i Imre Lakatos van ser potser els filòsofs més rellevants de la Nova Filosofia de la Ciència, un corrent de pensament que va criticar l’empirisme i la universalitat del mètode científic. Davant la idea que l’observació és la base del coneixement científic, van postular que les teories són construccions humanes que han de ser comprovades o falsades (refutades) per l’observació i l’experimentació. És a dir, les teories són prèvies a l’observació. Segons Popper la ciència és un conjunt d’hipòtesis falsables: tot el que no puguem falsar no ho hauríem de considerar ciència.

Kuhn, en canvi, va postular que les teories només canvien si hi ha una revolució científica que canvia la manera d’abordar un problema. Segons Kuhn, una teoria no s’abandona perquè les observacions la refutin, sinó pel triomf d’un nou paradigma que la fa innecessària, tot i que no necessàriament falsa. Segons Kuhn, cap teoria no acaba de resoldre completament el problema plantejat.

Kuhn i Lakatos van criticar l’existència del mètode científic com a conjunt de regles fixes i universals que s’utilitza per generar coneixement científic. La metodologia emprada per les diferents ciències experimentals, la biologia, la geologia, la física i la química, pot ser molt diferent. En aquest sentit, Paul Feyerabend va ser el filòsof de la ciència més bel·ligerant amb la idea de mètode . Va enunciar l’anarquisme epistemològic, el rebuig al mètode científic universal: segons ell,”tot s’hi val”.

El filòsof nord-americà Ronald Giere es refereix als models científics com si fossin mapes de carretera; en la seva opinió els mapes representen moltes característiques que poden ajudar a comprendre com les teories científiques representen el món, però no hi ha mapes universals. El filòsof afirma que els models científics són estructures idealitzades que representen el món des d’un punt de vista limitat.

Però, malgrat tota la semàntica i discussió intel·lectual derivades de la filosofia, al llarg de la història la ciència ha generat i acumulat coneixement a partir de l’observació, el pensament creatiu i el pensament reflexiu, que interaccionen entre si contínuament d’una manera que no sempre és fàcil d’analitzar. Per això es discuteix que hi hagi un sol mètode científic. No hi ha cap fórmula que el defineixi, perquè hi ha enormes diferències pràctiques i metodològiques entre els diferents camps de la ciència.

Hi ha un acudit que diu: “Aniré a viure a Teoria, perquè en Teoria tot va bé.” El llenguatge col·loquial parla de la teoria i tots ens entenem. Com passa amb altres camps, el llenguatge tècnic i el llenguatge popular no sempre volen dir el mateix, i això pot donar lloc a malentesos.

La teoria és un cas de paraula que pot servir per indicar una idea de poc valor, com quan algú diu que l’evolució és només una teoria. Ve a ser com una ocurrència, una possibilitat no demostrada. Tinc la teoria que si fem això ens en sortirem, però potser estic equivocat.

El concepte de teoria és filosòfic, i té una muntanya de literatura al darrere, de manera que qualsevol que vulgui entendre què és una teoria, i més concretament una teoria científica, ha de dedicar una bona colla d’hores a llegir i a pensar.

Com tants altres conceptes relacionats amb la ciència, la teoria és un fruit de la Revolució Científica que va tenir lloc des del final del segle XVI fins al principi del segle XVIII. Galileu no fa servir aquesta paraula, i va viure al voltant del 1600, mentre que cent anys més tard Newton ja parla de la teoria de la llum. Boyle, que va viure entre l’un i l’altre, va enunciar la seva teoria dels gasos, que ara coneixem com la llei de Boyle.

Una teoria científica és un conjunt de conceptes que permeten explicar fets i fer prediccions. Poden incloure-hi fórmules matemàtiques, però no sempre. Uns esdeveniments passats es poden explicar de moltes maneres, no totes científiques, i per això la prova de la validesa d’una teoria científica és que ha de ser capaç de predir esdeveniments futurs. Una teoria que pugui predir eclipsis tindrà força, mentre que una teoria que no els pugui predir perdrà valor i s’acabarà abandonant. Abandonar una teoria científica no és pròpiament una pràctica científica. Més aviat és una pràctica social: si una teoria deixa de servir, la descartem, però només si en tenim una altra que la substitueixi.