Jordi de Manuel - 100 qüestions per identificar la pseudociència

En el sentit que en parlem ara, les pseudociències van aparèixer durant el segle XIX. En aquest moment, el mètode científic estava prou establert per posar a prova pràcticament qualsevol teoria, per molt esotèrica que semblés. Per exemple: l’èter era un concepte que es feia servir per explicar el fet que els planetes suressin per l’espai, i se suposava que estava format per matèria. L’any 1887 Michelson i Morley van fer un experiment enginyós, amb miralls i llums, van demostrar que l’èter no existia, i des d’aleshores ningú més no hi ha cregut.

Moltes àrees de la ciència són altament especulatives, perquè la ciència explora els límits del coneixement i intenta eixamplar-los. Per força això inclou la possibilitat d’estar equivocat, de vegades molt equivocat. Mentre una idea estigui a disposició de la comunitat científica perquè la posi a prova forma part de la ciència, ni que sigui en estat temptatiu. En el moment que una proposta es retira del joc, no admet que es facin experiments per validar-la o no reconeix els resultats dels experiments que la descarten, es converteix en una pseudociència.

El criteri de demarcació , la manera de distingir el que és ciència i el que no ho és, és un tema present des de l’antiguitat, però no és fins al segle XX que els filòsofs de la ciència l’escometen seriosament. Encara no hi ha una resposta que valgui per a tots els casos: no totes les ciències poden fer experiments modificant variables (com l’astrofísica o la paleontologia), i algunes ciències no poden posar en pràctica tots els seus models (com la física teòrica). Sempre hi ha una zona grisa on es pot debatre si una àrea del coneixement és ciència o no. Tot i així, és important tenir una mínima idea sobre com distingir-les.

Quan els primers humans observaven el cel nocturn devien fer-se moltes preguntes, la majoria de les quals eren, llavors, summament difícils de respondre: què eren els punts que brillaven intermitentment al firmament? Què se suposava que eren altres punts que brillaven amb una llum que no palpitava i que estaven al cel només durant unes quantes nits? Què era aquella gran bola lluminosa que nit rere nit canviava de forma fins desaparèixer completament i així successivament? Què eren els punts brillants que apareixien fugaçment amb una cua lluminosa i s’esvaïen en un instant?

Els nostres avantpassats van anar observant regularitats: les estrelles i el Sol sempre sortien per l’est i s’ocultaven per l’oest; la Lluna creixia i decreixia d’una manera periòdica, mostrant invariablement les mateixes fases; durant diferents èpoques de l’any les estrelles es disposaven fent figures que canviaven al llarg de les estacions. El cel nocturn podia interpretar-se com un gran “calendari”. Les observacions sistemàtiques i els càlculs matemàtics van permetre formular teories que responien molts interrogants. El coneixement dels astres és un dels exemples més genuïns de metodologia científica: plantejar preguntes, formular hipòtesis, realitzar observacions, fer càlculs i enunciar respostes. El calendari que proporcionava el cel nocturn va permetre predir les estacions, anticipar l’arribada del fred, de les pluges, de l’època més propícia per caçar o per iniciar una migració. Com més exacte era el coneixement i la predicció dels moviments del Sol, la Lluna i les estrelles, més seguretat hi havia en sortir de cacera, sembrar o segar una collita. Aquest coneixement empíric, i útil, va fer possible l’origen d’una ciència: l’astronomia. Una ciència que va estimular l’observació, les matemàtiques i el desenvolupament de l’escriptura.

Fa uns 4.000 anys, el misticisme i la superstició —que són atributs molt humans— van envair el coneixement dels astres. Les constel·lacions van adquirir significat mitològic i es va atribuir a la posició de les estrelles i els planetes en el moment de néixer una persona la determinació del seu caràcter i el seu futur. Als eclipsis, la Lluna, la posició relativa de les estrelles i els planetes se’ls atribuïa la capacitat de predir no només els fenòmens naturals, sinó també l’esdevenidor de les persones i de les societats. L’astrologia, així, prenia cos en les societats humanes. L’astronomia i l’astrologia van néixer juntes. L’una observava el cel i el catalogava, l’altra especulava fent prediccions de futur sobre el destí de l’ésser humà.

L’astrologia popular prové directament de Claudi Ptolemeu, el primer astrònom, que va treballar a la biblioteca d’Alexandria durant el segle II. Ptolemeu va codificar la tradició astrològica dels babilonis. Va proposar un model geocèntric, d’acord amb les creences religioses que proposaven que la Terra era el centre de l’univers i el Sol i els altres astres hi giraven al voltant.

Els astròlegs de l’antiguitat es quedaven sense feina o eren severament castigats (especialment els que aconsellaven els poderosos) si s’equivocaven en les seves prediccions. Per tant, havien de ser molt cauts i, probablement, ambigus en els presagis perquè els errors semblessin encerts si volien conservar la feina… i, de vegades, la vida.

A l’antiga Xina i a Roma l’astrologia era propietat exclusiva de l’emperador; qualsevol ús privat d’aquest poderós art era considerat una ofensa capital. Era un delicte greu llegir els presagis del cel si no s’era l’astròleg oficial. A la Xina, els astròlegs de la cort que realitzaven prediccions equivocades eren executats. L’astrologia es va desenvolupar com una combinació enginyosa d’observacions, de matemàtiques i de dades curosament enregistrades i uns pensaments confusos i enganyosos.

D’altra banda, els astrònoms que contradeien les creences religioses eres criticats, perseguits i sovint condemnats per la Santa Inquisició. El polonès Nicolau Copèrnic, el pare de l’astronomia moderna, a principis del segle XV, va qüestionar el model geocèntric de Ptolemeu i va proposar un model heliocèntric, en el qual el Sol i no la Terra era l’astre al voltant del qual giraven els altres. Copèrnic va ser criticat per l’Església, però no va ser jutjat ni condemnat per la Inquisició. Anys més tard, el filòsof, matemàtic i astrònom Giordano Bruno va defensar les idees copernicanes. Va ser condemnat i cremat per la Inquisició l’any 1600. El toscà Galileu Galilei, un altre savi que va fer moltes aportacions a l’astronomia, era un ferm defensor de les idees de Copèrnic i les va poder demostrar amb l’ajut d’observacions telescòpiques. Va ser censurat i perseguit per l’Església. La Inquisició li va prohibir parlar, debatre i discutir les idees de Copèrnic. El 1633 va ser jutjat i condemnat a reclusió perpètua, però en retractar-se no va ser empresonat i la condemna va ser commutada per arrest domiciliari. Galileu, considerat el pare de la ciència moderna, va romandre reclòs a casa seva fins que va morir, el 1642.

Arran d’una intervenció nostra als mitjans, una persona ens escriu dient que ha estudiat homeopatia a una universitat anglesa durant cinc anys i que, per tant, en sap més que nosaltres i no tenim raó quan diem que és una pseudomedicina. Una altra ens diu que s’ha format en acupuntura a una universitat xinesa, i que aquest coneixement mil·lenari és perfectament sòlid.

En part, tenen raó. Una persona que dediqui molt temps, fins i tot anys, a estudiar alguna cosa sempre en sabrà més que una altra que hi dediqui menys temps. No cal anar a l’homeopatia o l’acupuntura per trobar-ne exemples: només cal veure com alguns aficionats al futbol coneixen els jugadors i entrenadors d’un munt d’equips.