Jordi de Manuel - 100 qüestions per identificar la pseudociència

Els rituals lligats a les pseudociències poden ser molt pintorescos, i poden ajudar a concentrar-se, relaxar-se o afrontar una situació personal difícil, però són tan efectius com un brindis o una benedicció.

Qualsevol mare o pare coneix bé l’efecte gairebé immediat que té un petó, acompanyat de paraules dolces, al lloc superficial on una criatura ha rebut un cop. No és màgia, és l’efecte placebo, un fenomen que resulta gairebé tan fascinant com la màgia. Aquest efecte és la capacitat que té el cos per reaccionar davant d’un simulacre d’intervenció.

Durant la major part de la història els metges han fet servir placebos i han confiat en la seva capacitat d’induir curacions. Això era reconegut i acceptat fins que, amb l’arribada de la medicina científica en el segle XX, el seu ús va ser considerat una pràctica no ètica i va ser arraconat. Actualment només se’n pot donar en el context d’un assaig clínic —qui no ha sentit parlar de placebo en la recerca de les vacunes contra el coronavirus?— si no hi ha tractaments eficaços disponibles i, tot i així, és motiu de debat.

Des de mitjan segle XX s’ha fet molta recerca sobre l’efecte placebo, i se’n continua fent. Gràcies a això s’ha vist que aquest efecte no està restringit als fàrmacs —o a productes que semblen fàrmacs—, sinó que també inclou elements que en podríem dir situacionals . L’activa una bata blanca, un títol a la paret, un estetoscopi al coll o una recepta escrita. Fins i tot l’activa el preu del medicament: hi ha experiments que indiquen que un placebo car funciona millor que un de barat.

S’han fet també experiments per esbrinar la base fisiològica d’aquest efecte. Se sap que l’administració d’un placebo estimula l’activitat del nucli accumbens , una regió de l’encèfal relacionada amb el plaer i la recompensa. Això provoca un augment de la secreció del neurotransmissor dopamina, la qual és activada com a resposta d’una forma proporcional al benefici que s’anticipa.

Malgrat que a la pràctica clínica no es poden donar placebos, el seu efecte és ben present. En moltes malalties l’efecte placebo és gairebé igual que l’efecte dels tractaments farmacològics. No només en malalties amb un component psicològic important, com les depressions lleus, sinó també en malalties com la hipertensió o l’asma, que, a priori , podrien semblar poc modulables per l’expectativa del pacient o el condicionament pavlovià. Fins i tot algunes cirurgies placebo poden ser tan efectives (o tan poc efectives) com les cirurgies autèntiques. Això s’ha vist en intervencions en osteoartritis del genoll.

L’efecte placebo és un problema per al desenvolupament de nous fàrmacs, perquè pot resultar en una millora en qualsevol intervenció que es faci sobre una persona. Per confirmar que un nou tractament funciona és important destriar quina part del benefici clínic es deu a la seva activitat farmacològica i quina es deu a l’efecte placebo. Els assajos clínics per avaluar nous tractaments sovint fan servir la metodologia de recerca amb doble cec , que té molta relació amb l’efecte placebo, però tant l’assaig clínic com el doble cec requereixen una explicació més extensa que donarem en respondre preguntes posteriors.

El 2013 uns metges alemanys van escriure un article on proposaven potenciar l’efecte placebo a la consulta mèdica basant-se en les creences específiques de cada pacient. És a dir, si una persona creu en l’homeopatia, li donarien un fàrmac eficaç juntament amb un producte homeopàtic (innocu per definició, ja que no conté cap ingredient actiu). La combinació faria més efecte que el fàrmac sol. Aquesta proposta presenta dificultats ètiques i pràctiques, però podria ser una manera d’aprofitar el fet que molts pacients segueixen tractaments no validats científicament. Alguns d’aquests són perillosos i cal evitar-los a qualsevol preu, però potser en altres casos es podria intentar que afegissin un petit percentatge d’efectivitat al tractament científic. El risc d’aquesta proposta és que podria donar validesa científica a pseudomedicines que, com la medicina de temps antics, basen la seva limitada eficàcia en l’efecte placebo.

Al David, el fill de la Carme, fa dies que li raja el nas i des d’ahir té dècimes de febre. Ella decideix dur-lo a l’homeòpata. Surt de la consulta amb un paper amb el nom d’un producte homeopàtic. Com que el David encara té nou mesos, la Carme haurà de diluir les boletes en aigua al biberó i fer-li-ho beure un cop al dia. Ella confia que la memòria de l’aigua alleugerà els símptomes del nen, els mocs i la febre desapareixeran i es guarirà en pocs dies. Tres dies després d’iniciar el tractament, el David ja no té mocs.

El Robert és propietari d’un magnífic gos d’atura, en Zak. Fa un parell de dies, l’animal té problemes digestius que es manifesten en diarrees freqüents i en una pèrdua de gana. Al gos se’l veu més apagat que de costum. El veterinari li diagnostica una gastroenteritis i li pauta una dieta astringent, però el Robert insisteix que la Rumba, la gossa d’una amiga, es va curar de problemes digestius amb un remei homeopàtic. El veterinari encongeix les espatlles i li assegura que no li poden fer cap mal, les boletes, però que no deixi de donar-li la dieta astringent. Dos dies després de la visita al veterinari, el Zak ha millorat molt i ja és el gos de sempre.

Tots coneixem algú que assegura que una criatura (potser el seu fill o filla) s’ha curat amb un tractament alternatiu a la medicina convencional. Potser qui està llegint això pot afirmar-ho. Més ocasional és aplicar aquests remeis a animals, i que funcionin, però també n’hi ha casos.

Quan es volen fer servir arguments per defensar una determinada teràpia, tot descartant que la curació (o la millora) sigui deguda a l’efecte placebo, sovint s’explica l’èxit d’aquesta teràpia en criatures petites i animals: ni els uns ni els altres no són conscients que estan prenent cap tractament i, per tant, no responen a cap efecte atribuïble a una substància diferent del fàrmac. El valor dels arguments es basa en el fet que els bebès i els animals no tenen cap expectativa amb el tractament; per tant, el nucli accumbus de l’encèfal, al qual s’atribueix l’efecte fisiològic del placebo, no pot actuar per provocar cap efecte.

No és fàcil avaluar, en cada cas, l’eficàcia de la suposada teràpia, però hi ha evidències que els nens petits i els animals responen a l’efecte placebo. S’ha fet recerca veterinària en animals domèstics, sobretot gossos, per establir si aquest efecte també pot actuar-hi… i, efectivament, hi actua: alteracions com l’osteoartritis o la diarrea poden ser tractades eficaçment amb fàrmacs, però l’administració de placebo també fa millorar, als ulls del veterinari i del propietari, la salut de l’animal. El més sorprenent és que gossos amb malalties neurològiques, com l’epilèpsia, milloren amb placebo. Si el tractament és analgèsic, la manera d’avaluar-ne l’eficàcia és preguntar-ho al propietari del gos, el qual pot estar condicionat per les expectatives que té sobre el tractament (ni ell ni, evidentment, el gos no ho saben). L’efecte placebo afecta el propietari del gos (més que el gos), i s’anomena placebo induït . Altres experiments, sobretot amb rates, consistien a subministrar el fàrmac efectiu en injeccions seguides i després canviar el contingut de la injecció per un placebo, fet que recorda l’experiment del reflex condicionat de Pavlov. En aquestes situacions es va observar, en molts casos, que el placebo també feia efecte. En aquest cas s’anomena placebo condicionat . També és interessant una recerca amb animals de granja: investigadors noruecs, l’any 2004, van comparar l’eficàcia dels antibiòtics per solucionar la mastitis en una seixantena de vaques; a un grup se’ls administrava antibiòtic, a un segon grup un tractament homeopàtic, al tercer grup un placebo. El grup que va millorar més va ser el tractat amb antibiòtics, però també van millorar les vaques tractades amb homeopatia i placebo, sense diferències significatives entre tots dos grups.