Jordi de Manuel - 100 qüestions per identificar la pseudociència

En el cas de les criatures és més complicat: com es pot avaluar la millora d’alguns símptomes d’un bebè si no és fent preguntes als pares? Sembla que aquí el placebo induït també hi té un pes considerable, sobretot si els pares tenen expectatives i confiança en el tractament.

En tot cas, sembla clar que existeixen diferents tipus de placebo que actuen segons processos diferents. Rere el terme placebo , i l’efecte que produeix, probablement s’hi aplega tot un seguit de mecanismes biològics i psicològics que encara no coneixem prou bé.

No existeix un únic mètode científic que serveixi per a totes les àrees de la ciència. Cada disciplina té la seva manera de validar hipòtesis, en funció de la matèria de treball. Una hipòtesi d’ecologia marina i una d’astrofísica difícilment tindran un experiment comparable, però totes dues treballen en un mateix marc conceptual: cal fer experiments que posin a prova la nostra hipòtesi d’una manera que qualsevol observador imparcial accepti els resultats com a vàlids, tant si la confirmen com si la descarten.

En medicina, aquests experiments es diuen assajos clínics, i comproven si un medicament o una intervenció mèdica tenen algun efecte beneficiós sobre uns pacients. Són experiments que solen durar anys, que es fan a hospitals de diversos països i que estan fortament regulats. Qualsevol persona pot comprovar quins assajos clínics s’han fet, estan en marxa o en preparació al web Clinicaltrials.gov. Pràcticament qualsevol medicament que comprem a una farmàcia o qualsevol tractament que hem rebut a un hospital ha superat un o més assajos clínics.

Els detalls poden arribar a ser molt complicats, però la idea bàsica d’un assaig clínic és donar a un grup de pacients un producte que creiem que els funcionarà, i comparar aquests pacients amb un altre grup de pacients que reben un altre producte. De vegades la comparació es fa amb un placebo, però cada cop més la comparació es fa amb el tractament que rebrien aquests pacients si no formessin part de l’assaig clínic. Això és important, perquè no seria acceptable que una persona deixés de rebre tractament quan entra en un assaig. Pot ser que el producte candidat a medicament no funcioni, i és un risc conegut i acceptat, però de cap manera no es pot deixar sense tractament algú. Hi ha malalties que no tenen tractament, i en aquest cas la comparació sí que és amb un placebo.

Abans de poder fer un assaig clínic, cal fer una recerca preclínica amb animals que faci pensar que el producte pot ser eficaç i segur en persones. Pot passar que un producte funcioni en animals i no en persones, però dècades de recerca mèdica ens han ensenyat que donar un nou medicament a persones sense passar abans per animals comporta un risc molt alt que alguna cosa vagi malament i els pacients en surtin perjudicats.

Els assajos clínics tenen quatre fases, numerades de l’I al IV (així, en números romans, una de les rares aparicions d’aquesta grafia). A la fase I de l’assaig clínic es dona el producte a voluntaris sans per confirmar que les dosis són tolerables i que no hi ha cap efecte secundari inesperat. Després es dona el producte a un nombre petit de pacients, al voltant d’un centenar, per veure si té efecte o no. Si el nombre és massa petit pot passar que no hi hagi diferència entre el grup control i el grup tractat, i per això s’intenta fer el grup més gran que admeti l’organisme regulador (i el pressupost, perquè tot plegat és molt car). Molts medicaments es queden aquí: la fase II no mostra una diferència prou gran perquè valgui la pena continuar el desenvolupament.

Si tot va bé, es passa a la fase III, en què es dona el producte a un nombre gran de pacients, normalment en hospitals de diversos països. Aquí és caixa o faixa: d’una banda, els nombres són (o haurien de ser) prou grans perquè una petita millora sigui evident, però, d’altra banda, un efecte advers estrany que no es detecta en un grup petit pot aparèixer en un grup d’uns quants milers de pacients. La fase IV és precisament això: el seguiment dels possibles efectes adversos que només es poden veure quan prenen el fàrmac molts milers, o fins i tot milions, de persones.

Els assajos clínics tenen moltes imperfeccions. Fins fa relativament poc no era obligatori registrar-los: una empresa farmacèutica podia fer un assaig i, si no sortia bé, simplement no dir res i estalviar-se la mala publicitat que pot afectar la cotització en borsa. També és obligatori dir per endavant què es vol mesurar, quina és la definició de l’èxit. Si no, es podia agafar algun paràmetre secundari i considerar-lo important.

Un assaig clínic és un procés molt lent i car que assegura que els productes que arriben als pacients tenen una eficàcia (ni que sigui parcial) i una seguretat (encara que hi hagi uns efectes adversos coneguts). Per això qualsevol producte que s’ofereixi a pacients i que no hagi passat per aquest procés és, com a mínim, sospitós.

Tots els lectors i lectores que ja tenen una edat recorden aquella polsera metàl·lica oberta que acabava en dues boletes als extrems. La van comercialitzar a finals dels anys vuitanta diferents empreses i rebia el nom genèric de polsera biomagnètica . “Només es ven en farmàcies”, en deia la propaganda, i hi afegia: “va bé per a qualsevol mal i malestar”.

Fa uns quants anys també era freqüent que molts cotxes duguessin una tira prima de cautxú que penjava d’un dels extrems posteriors del vehicle. Deien que en fregar l’asfalt descarregava l’electricitat estàtica, i això evitava que els conductors es maregessin. A casa en dèiem “la goma del mareig”.

Hem de retrocedir molts més anys —de fet, gairebé només ho podem trobar als antics llibres de medecina— per sentir parlar de les sagnies (amb talls fets directament a la pell o amb sangoneres que xuclaven la sang) que s’aplicaven per curar diversos mals.

La polsera biomagnètica, la goma del mareig i les sangoneres segur que van alleugerir, respectivament, el malestar, el mareig o els símptomes d’una infecció a moltes persones, però realment funcionen? Són eficaces?

Per respondre aquesta pregunta amb rigor no hi ha altre remei que mesurar-ne adequadament l’eficàcia i per això hauríem de fer una recerca amb un bon control de variables, amb una mostra (rèpliques) considerable i en doble cec. Això no obstant, l’argument més utilitzat pels defensors de les teràpies alternatives és “a mi em funciona”. I realment pot haver funcionat, perquè un tractament ineficaç també pot “funcionar”: els símptomes remeten perquè la malaltia segueix el seu curs natural; una millora de l’ànim pot confondre’s amb una cura o, senzillament, els símptomes milloren per l’efecte placebo. Pot ser que no hi hagi cap relació causa-efecte, però qualsevol raonament mai no superarà l’inapel·lable “a mi em funciona”. Hi ha pocs exemples on es manifesti tan bé la subjectivitat, on es perdi una mirada en perspectiva que distorsioni la realitat. El cert és que les opinions i les percepcions individuals no tenen gaire valor per decidir si un tractament funciona, però el poder de les conviccions i l’autosuggestió és inexpugnable, i “a mi em funciona”, o “m’han dit que funciona”, continua sent l’argument més utilitzat per defensar una teràpia o un producte miraculós.

Diuen que George Washington, primer president dels Estats Units i heroi de la independència, va morir la tarda del 14 de desembre del 1799 probablement perquè va perdre uns dos litres de sang en ser tractat amb sagnies i sangoneres per una infecció respiratòria. Malgrat tot, aquesta pràctica es va continuar realitzant per curar moltes afeccions. De gomes per al mareig fa anys que no se’n veuen, als cotxes. La polsera biomagètica , en canvi, va renéixer el 2009, però la reencarnació era un objecte de silicona amb un holograma: la Power Balance. Costava més de trenta euros i va ser un fenomen de masses. A Espanya la duien personatges populars com ara alguns esportistes, periodistes, polítics i, fins i tot, membres de la monarquia. Probablement l’efecte placebo, la suggestió, va funcionar per a uns quants, però era una estafa en tota regla tal com van haver d’admetre els fabricants pocs anys després. El problema és que la polsera tornarà a reencarnar-se d’aquí a uns anys i hi haurà persones que diran: “a mi em funciona”.