Jordi de Manuel - 100 qüestions per identificar la pseudociència

La mala ciència és una altra cosa. Fer mala ciència és falsificar resultats, o amagar deliberadament dades que no ens convenen, o seleccionar els resultats que ens convenen i ignorar o desacreditar els altres. El 2004 el científic sud-coreà Hwang Woo-suk va fer creure al món que havia clonat per primera vegada cèl·lules humanes. Més tard es va comprovar que les dades eren falses: el DNA de les cèl·lules no concordava amb el DNA del presumpte donant. Uns quants anys abans, el 1998, el metge britànic Andrew Wakefield va vincular la vacuna triple vírica amb l’autisme. Més tard es va saber que Wakefield va manipular i va falsejar les dades i els historials clínics de les 12 criatures en les quals es basava la seva investigació.

Hwang Woo-suk i Andrew Wakefield són exemples de mala ciència.

Falsificar resultats és fer frau. A la ciència n’hi ha, en part perquè la naturalesa humana és així i a tot arreu hi ha gent que fa trampes. En part, també, perquè la carrera científica és competitiva i sempre hi ha algú que lluita per tenir una plaça, una beca o un premi. De vegades és difícil distingir un frau d’un error, perquè la diferència és només la intenció. De tant en tant surten a la llum casos d’alt impacte, i les enquestes diuen que hi ha una certa quantitat de frau “de petita escala”, que no surt a les notícies i que no es pot considerar un error innocent.

Una altra forma de mala ciència és amagar resultats inconvenients, o desacreditar-los amb criteris no científics. Durant anys la indústria tabaquera va contrarestar les investigacions que descrivien els efectes nocius del tabac. Ara veiem el mateix amb la indústria del vi, i no costa gaire trobar estudis que descriuen els efectes beneficiosos de l’alcohol sobre la salut. Molts metges recomanen la copeta diària, tot i que si tinguessin en compte la informació que tenim sobre l’alcohol és evident que el balanç és negatiu. Fins que va canviar la normativa fa relativament pocs anys, la indústria farmacèutica podia no publicar els resultats dels assajos clínics que sortien malament, de manera que s’evitaven la mala publicitat. Encara ara hi ha molts aspectes millorables de la ciència, com descriu molt bé el metge i periodista britànic Ben Goldacre al seu llibre Mala ciencia . Falsejar dades, ocultar resultats o plagiar-los són pràctiques freqüents i, segons el filòsof de la ciència Mario Bunge, aquests fraus es cometen més a la recerca biomèdica que en qualsevol altre camp de la ciència.

A banda de la promoció personal, la mala ciència sovint té un component d’interès econòmic o ideològic. Les persones que creuen que el menjar ecològic és més saludable o que els productes modificats genèticament són perjudicials no tenen en compte els resultats que diuen el contrari. En anglès anomenen cherry picking aquesta pràctica de triar només els resultats que ens donen la raó i deixar de banda els que ens porten la contrària, com quan en una plata de cireres triem les més vermelles i ignorem les altres.

La pseudociència no és mala ciència, però algunes pseudociències poden contenir elements propis de la ciència, com la terminologia, les bates blanques o les màquines. La diferència és que no apliquen el mètode que fa servir la ciència i no posen a prova les seves afirmacions, que acostumen a ser dogmàtiques i poc fonamentades. Dir que els productes de l’agricultura ecològica són més sans que els de l’agricultura convencional és mala ciència, perquè els resultats dels estudis no diuen això. Dir que alguns aliments “depuren” o “desintoxiquen” el cos és pseudociència, perquè els conceptes de depuració o desintoxicació no tenen res a veure amb l’alimentació. La diferència és important. La mala ciència pot ser un tema de debat, perquè es basa en la selecció de dades. Algú que defensa la bondat del vi ecològic fa mala ciència, i hi ha dades suficients per rebatre’n els arguments. En canvi, la pseudociència es basa en creences que no es poden debatre. Si algú creu que un aliment el purificarà (eliminarà les toxines del seu cos), aquella discussió no anirà enlloc: ho creu i punt. Potser el millor que es pot fer és proporcionar el coneixement i les eines perquè cadascú adquireixi el criteri per contrastar d’una manera crítica la informació que rep i pugui prendre decisions ben informades.

Potser mai no se sabrà realment per què Hwang Woo-suk i Andrew Wakefield van fer trampes; potser va ser per prestigi, per ambició de triomf o per diners. Ambdós casos són exemples mediàtics de mala ciència, i un d’ells, la publicació que relacionava la vacuna triple vírica amb l’autisme, va proporcionar evidències falses a una creença pseudocientífica perillosa. Va fer créixer el moviment antivacunes, que ha provocat tants danys des de finals del segle passat i és un exemple de l’impacte que pot tenir la mala ciència sobre les persones i la societat.

La ciència, tal com la coneixem ara, és un invent modern. Els grecs antics no feien ciència, sinó filosofia. De fet, durant molts anys la gent que estudiava el món es feien dir “filòsofs naturals”. Darwin es definia com a “naturalista”. La paraula científic no apareix en anglès fins al principi del segle XIX, i la separació entre ciència i filosofia va trigar ben bé dos-cents anys a completar-se, entre els segles XVI i XVIII.

Per això, si no hi havia ciència, tampoc no hi podia haver pseudociència. A les universitats medievals es podia estudiar astrologia i dret sense que ningú no hi veiés cap contradicció. Científics de la talla de Newton i Kepler, que van comprendre els moviments dels planetes abans que ningú, creien en l’astrologia amb tota naturalitat. El mateix passa amb l’alquímia: els primers químics van desenvolupar tecnologies i conceptes científics a partir d’uns plantejaments que no podem anomenar pseudocientífics, sinó precientífics.

Això no vol dir que, en temps de Newton, no hi hagués debat, però els termes eren uns altres. Es parlava de superstició, contraposada a la religió. Durant aquella època, les explicacions científiques dels fenòmens naturals van anar guanyant terreny a costa de les explicacions religioses (cristianes, que eren les de referència a Europa). El debat no era entre ciència i pseudociència, sinó entre ciència i religió.

Tampoc no vol dir que totes les teories científiques que s’han demostrat errònies fossin pseudociències. Simplement, eren teories errònies. La frenologia, l’homeopatia i altres que van aparèixer durant el segle XIX no van passar a ser considerades pseudociències fins que no van rebutjar passar pel filtre del mètode científic. Hi ha molta literatura sobre el mètode científic, i és un problema filosòfic de primera magnitud, però a grans trets hi ha un consens sobre el que es pot considerar una demostració científica. Mentre una teoria se sotmet a una demostració és una teoria, i si falla és una teoria refutada (o en revisió). La categoria de pseudociència s’aplica a les teories que es neguen a passar proves o que, encara que fallin les proves, algú les continua defensant.

Per això no podem dir que la teoria geocèntrica de l’univers, segons la qual la Terra és el centre de l’univers al voltant del qual giren tots els cossos celestials, fos una pseudociència en temps de Ptolemeu. Quan Copèrnic va proposar la teoria heliocèntrica va passar a ser una teoria competidora, que explicava els moviments dels planetes de manera més simple, però tot i així va trigar més d’un segle a imposar-se. El filòsof Thomas Kuhn anomenava això un canvi de paradigma , que és una expressió que ha fet fortuna fora del seu camp especialitzat.