Jordi de Manuel - 100 qüestions per identificar la pseudociència

Algunes conspiracions ignoren la ciència a propòsit. Tots els núvols del cel tenen una explicació física “neutra”, però molta gent prefereix creure explicacions “carregades”, que impliquen una voluntat de modificar l’entorn a base de fumigacions. Altres apliquen mala ciència, és a dir, ignoren alguns resultats científics i en destaquen d’altres per fer avançar una agenda política. L’oposició a la modificació genètica de plantes i la negació del canvi climàtic no tenen res a veure amb la ciència, sinó que parteixen de postures ideològiques a priori que en cap cas no es poden modificar amb resultats experimentals.

Moltes teories de conspiració es basen en la pseudociència, i això inclou moltes de les anomenades medicines alternatives o complementàries . Pràctiques com l’homeopatia, el reiki i altres no accepten el debat científic que les descartaria i es defensen amb teories de conspiració. És temptador pensar que la indústria farmacèutica està impedint el desenvolupament de medicines barates per a les malalties que ens afligeixen, fins que veiem que la gent que treballa a les empreses farmacèutiques, i els seus familiars, es moren de les mateixes malalties que la resta de nosaltres.

Les teories de conspiració tenen un impacte molt negatiu, perquè fan que les persones prenguin decisions mal informades. Poden ser decisions sobre ells mateixos, com no vacunar-se o no tractar-se amb una teràpia que ha demostrat eficàcia en assajos clínics. Si es tracta d’algú amb poder polític o mediàtic poden tenir molt impacte, i en alguns casos poden determinar decisions de llarg abast, com implantar polítiques perjudicials per al medi ambient.

En el fons, les teories de conspiració il·luminen els racons on els humans tenim por. No hi ha teories de conspiració sobre exoplanetes, però sí sobre contactes amb extraterrestres. No hi ha teories de conspiració sobre la catalogació d’espècies de llevat, però sí sobre el paper de la tecnologia 5G i la propagació del coronavirus. Només veiem perill si pensem en la malaltia, la mort, la pobresa o la possibilitat de no tenir prou aigua potable o aliments.

El debat científic no té en compte les emocions, i es basa només en les dades. Això serveix al laboratori, però és evident que fora del laboratori importen molt més les emocions. Una emoció forta com la por pot convertir el sa escepticisme que ens manté alerta en un escepticisme extrem que ens fa rebutjar de ple qualsevol informació provinent dels experts.

Les teories de conspiració també fan evidents els fracassos de la comunicació en tots els àmbits, des de l’ensenyament obligatori fins a la comunicació informal en premsa o en xarxes socials. Aquest problema no té remei fàcil, i és a l’arrel de la distorsió que representa tenir més accés que mai a informació de qualitat i, alhora, acceptar com a bona qualsevol cosa que ens aparegui a la pantalla.

La part creativa del descobriment científic sovint comença amb una hipòtesi en forma de pregunta “i si…?”. Aquí tot és possible: i si aquest fenomen es pogués explicar d’aquesta manera? I si aquest nou material tingués aquestes propietats? No hi ha límit al que podem imaginar, i hem vist com algunes de les hipòtesis més inversemblants s’han acabat confirmant. I és que aquest és el següent pas: qualsevol hipòtesi és acceptable com a explicació provisional, però cal que després es posi en marxa el mecanisme de comprovació, que serà diferent per a cada disciplina científica.

A la frontera del coneixement, allà on la ciència avança, no és estrany que una gran part de les hipòtesis siguin errònies i calgui descartar-les. Al capdavall, estem dibuixant el mapa d’un territori desconegut. Quan una hipòtesi entra als llibres de text i arriba al gran públic es pot considerar que està validada, per molt estranya que soni. Tot i així, és possible que més endavant calgui descartar-la.

El problema arriba quan una explicació científica s’aplica fora del camp on s’ha demostrat que té validesa. Ho veiem en biologia i en física, però també en altres camps. Per exemple, les justificacions de la injustícia social a partir del darwinisme fan servir conceptes que són perfectament vàlids en biologia evolutiva, i els traslladen a un context on molts altres factors tenen un impacte molt més important que la biologia. Les conductes humanes tenen una base biològica, incloses algunes conductes de les quals no ens podem sentir gaire orgullosos com a espècie, però parlar de lluita per la supervivència o de supervivència del més apte en societats humanes és una aplicació pseudocientífica d’aquests conceptes. Sovint sentim parlar de supervivència del més fort , que no és ni tan sols vàlid en el context de la biologia evolutiva. Aquestes frases tenen l’aspecte de ciència, però no ho són. L’anomenat darwinisme social pot ser una bona metàfora, però no té res a veure amb el darwinisme biològic i no s’hi apliquen les mateixes fórmules matemàtiques que als gens.

El mateix passa amb molts conceptes de física. És habitual sentir gent que parla d’energies o coses quàntiques fora del context de la física; sobretot, en relació amb la salut humana. No hi ha res dolent a preguntar-se coses com “i si el magnetisme de les mans fos mil vegades més gran que el camp magnètic del cor?”. A continuació, cal fer els experiments que demostrin o descartin aquesta hipòtesi, és clar. Els experiments per veure si hi ha un magnetisme animal es van fer fa més de 200 anys i el van descartar.

L’aplicació de conceptes científics més enllà del camp on tenen validesa demostrada de vegades rep el nom de cientisme o cientifisme . Són cientistes moltes explicacions de la conducta humana a partir d’imatges d’activitat del cervell, perquè sovint expliquen més del que les dades justificarien. Per exemple, un article publicat al New York Times el 2008 extreia conclusions sobre les preferències polítiques d’un grup de 20 votants a partir d’imatges de ressonància magnètica funcional (fMRI). Les imatges d’activitat cerebral són una eina molt vàlida per a la neurociència, i la gent que s’hi dedica sol ser cautelosa en la manera com explica el seus treballs. Tot i així, la línia que separa la ciència de la pseudociència de vegades és molt fina. Qualsevol disciplina científica pot convertir-se en pseudociència si es treu de context o se simplifica més del compte.

Encara que pugui semblar estrany, els fets són un invent del món modern. Els antics i medievals donaven credibilitat a tota mena de narracions, històries de viatges i de batalles, descripcions de ciutats llunyanes i de costums de pobles exòtics. Heròdot ens explica les guerres entre els perses i els grecs, amb la batalla de les Termòpiles, Leònides, Xerxes i tota mena de fets que probablement van passar, però al mateix llibre explica moltes històries que ell mateix considera poc versemblants, com l’existència de les amazones.

Si a la història li costa avançar destriant els fets de les llegendes, la ciència no pot avançar de cap manera fins que no s’estableix fermament el que constitueix un fet i el que no.

Els fets són les dades del món. Les teories són les històries que expliquen i interpreten aquestes dades. Així, per exemple, sabem que els éssers vius han canviat al llarg de la història de la vida (tenim milions de dades, com ara els fòssils); per tant, l’evolució és un fet, no una teoria. La teoria és el que explica com s’han produït els canvis i per això podem parlar de la teoria lamarckiana de l‘herència de caràcters adquirits i de la teoria darwiniana de la selecció natural. Totes dues són teories, totes dues expliquen els fets (o la majoria dels fets), però no totes dues tenen la mateixa validesa científica, perquè les teories no només han d’explicar els fets coneguts, sinó que també han de predir fets futurs.