Jordi Redondo Sánchez - Introducció a la religió i la mitologia gregues

Hem d’atendre ara a les dades sobre els servidors del culte al panteó micènic, que es manifesta molt complex. En aquest sentit resulta sorprenent que Adrados reconstrueixi tant la multiplicitat de cultes a molts temples com la disponibilitat de molts sacerdots –o sacerdotesses– per al culte a diversos déus, quan reconeix també que les tauletes identifiquen cada santuari amb una divinitat i un sacerdot concrets. [19]Ara bé, determinats sacerdots són designats amb adjectius pertinentius en *-i-jo derivats del teònim, vegeu po-si-da-i-jo, di-pi-si-jo i di-pi-se-wi-jo,wa-na-se-wi-jo, etc, o bé amb noms d’agent en *-e-us, vegeu po-si-da-i-je-u, diwi-je-u, etc, en què no hem de veure un simple efecte sinonímic (Adrados 1972: 181). L’únic cas en què un sacerdot està clarament associat a una divinitat concreta és el de la a-ne-mo-i-je-re-ja, sacerdotessa dels vents, i, a tot estirar, l’i-je-re-ja pa-ki-ja-na, sacerdotessa responsable d’aquest santuari pili.

La funció d’aquests sacerdots no sembla encara ben definida en la societat micènica ja que apareixen com a funcionaris, i fins i tot artesans, alhora que responsables del culte. S’ha apuntat al caràcter variat de l’organització dels temples, les vessants econòmica i política de la qual tindrien un clar correlat en les cultures de l’edat del bronze del Pròxim Orient. [20]Tanmateix, la connexió entre producció econòmica i culte religiós no ha estat encara establerta amb precisió. La Magna Mater pília no només rep importants ofrenes, no només compta amb ramats nombrosos pertanyents al santuari, és també la senyora d’una població, i sabem de dos centres de producció metal·lúrgica, si més no, que també té com a propis. [21]No tenim mostres fefaents d’un culte heroic, però s’han assenyalat algunes referències d’interès, vegeu PY Tn 316 ti-ri-se-ro i-pe-me-de-ja [22]i PYFr 1204 ti-ri-se-ro-e, tres cops heroi, KN Fp 1 i Fs 723 da-da-re-jo-de, amb destinació al Dedaleó.

2.4 Els llocs de culte: coves, cims, arbredes, cases i temples

La religió minoicomicènica no queda limitada al recinte dels santuaris o temples alçats pels homes. Espais naturals com ara coves, cims i arbredes ocupen un lloc de preeminència. Les coves, per exemple, han mostrat signes d’una extraordinària vitalitat, fins al punt d’haver estat visitades fins a ben avançada l’època alfabètica. Així, el culte a Zeus a l’Ida no es pot remuntar més enllà del segle VIII aC, però l’ocupació de la cova per a fins cultuals és molt anterior. Ala cova de Patsos, on rebia culte Ilítia, temps a venir hi seria introduït el culte a Hermes. De fet, el culte a l’interior de coves constitueix una de les més pregones herències que la religió minoica va llegar a la micènica.

A les coves cretenques els creients duien presents, en especial material ceràmic com el de la cova de Camarés, però també bestiar, que hi era portat a l’estiu, abans que la neu cobrís l’accés al lloc. A les coves d’Arkalokhori i Psikhros, l’eixovar és més ric: destrals dobles –algunes d’or–, espases i punyals, ídols teromorfs i antropomorfs de bronze, ceràmica de diversos punts de l’illa, etc. A Psikhros, les espases i les destrals eren penjades del sostre, mentre que altres ofrenes eren submergides en un dipòsit d’aigua; en un espai superior, a la roca viva, un altar, taules sacrificials i restes de cendra i d’ossos d’animals reconstrueixen un culte sacrificial compost, que incloïa l’oferiment de xais, ovelles, porcs i cabres salvatges. De tot aquest conjunt d’ofrenes s’ha afirmat que, si més no a l’època minoica –l’hel·làdic mitjà, recordem-ho, entre 2000 i 1750 aC–, haurien configurat un culte força homogeni i diferenciat alhora del culte retut als cims. [23]Les dades arqueològiques desmenteixen, però, aquesta afirmació. [24]

Cal recordar que, segons una tradició grega ben testimoniada, cada vuit anys Minos acudia a la cova de Zeus, a l’Ida, per tal de recobrar forces i saviesa de mans del seu pare (Hom. Od. XVIII 179; Plató, Leg 624 a, Minos 319 b). Burkert apunta, per les dades arqueològiques trobades a les diferents coves, que cada divinitat era objecte d’un culte específic (Burkert 1985: 26). Finalment, convé també retenir el fet que a la Grècia continental no s’han trobat restes d’aquest culte a les coves, per la qual cosa es tractaria d’un tret exclusiu de les creences minoiques.

Una altra localització per al culte són els cims. El relleu d’un ríton del palau de Kato Zakro ens ofereix una bona descripció gràfica d’un d’aquests llocs, la qual cosa fa suggerir a Burkert que cap a 1250-1200 aC, és a dir, al període neopalatí, el culte als cims estava unit a les activitats religioses del palau. Això té sentit si tenim en compte que és en aquest temps quan apareixen construccions com la representada al ríton (Burkert 1985: 27). En canvi, els materials arqueològics trobats en aquests cims estan composts per ofrenes molt senzilles, gairebé sempre de fang –terracotes amb figuretes de xais i ovelles, per exemple–, però no per armes, mentre que les taules sacrificials hi falten també. Això ha suggerit un culte de caire popular, probablement vinculat als grups de pastors, i que ha estat presentat com a propi de la religió minoica per oposició a la micènica, interpretació del tot oposada a la de Burkert. Les restes han permès de reconstruir part del ritu: una gran foguera era encesa a la nit, a la qual es llançaven les figuretes de terrissa, probablement amb caràcter apotropaic.

Una altra particularitat d’aquest culte deriva de l’exposició d’exvots de terrissa, amb figures de mans o peus, foradats per tal de penjar-los d’algun lloc i que revelen l’adoració d’alguna divinitat amb poders curatius, la qual cosa ha dut a formular tres possibles relacions (Burkert 1985: 27-28): a) amb els cultes similars d’èpoques posteriors a Patra i Licòsura –Pausànies VII 18, 11-13 i VIII 37, 8, respectivament–, on les flames d’una foguera consumien animals vius, exvots i, potser, éssers humans; b) amb l’anomenat sacrifici cretenc, que segons el mite estava acomplint Agamèmnon dalt d’un cim quan va advertir que els presoners de guerra cremaven el seu estol, encara que arribà a fer-se a la mar amb el darrer vaixell (Zenobeu, Paroemiographi Graeci I 287), i c) amb els ritus sacrificials orientals de caràcter cruent, com ara el de Baal, que s’haurien estès al llarg de l’edat del bronze. La datació d’aquest culte, a diferència del practicat a les coves, no va més enllà de l’hel·làdic recent II i III, ca. 1450-1200 aC, mentre que poc després s’esvaneix tota mostra de continuïtat. Una altra diferència amb el culte de les coves rau en el fet que ara sí que trobem paral·lels a la Grècia continental, en concret a la zona d’Epidaure. El culte a Zeus a l’acròpolis d’Olímpia, l’Altis, fa pensar tanmateix en la continuació d’una activitat anterior. El nom mateix d’Altis sembla correspondre’s amb el terme grec bosc sagrat.

Els cultes al voltant dels arbres i boscos s’han posat en relació amb les pràctiques de pastors i pagesos, tot i que aquesta hipòtesi resulta bastant gratuïta. Tampoc no és satisfactòria l’explicació que dóna d’aquestes pràctiques la romanalla d’una religió primitiva, present també en la civilització minoica. El culte no és de cap manera exclusiu de la Grècia prealfabètica. Així, per exemple, Cal·límac, a l’Himne VI, ens parla del santuari de Demèter a Dòtion, a Tessàlia, tan estimat per la deessa, diu el poeta, com el d’Eleusis, i que consistia bàsicament en un . Més que veure un tret comú a totes aquelles cultures considerades prehistòriques pels moderns –i la civilització micènica no va acreditar una cultura escrita fins al desxiframent del lineal B, el 1953–, els cultes al voltant d’arbres i boscos han de ser interpretats com una manifestació particular de les religions que anomenem minoica i micènica. Els arbres escollits solen ser les figueres i les oliveres, que no es troben ni a zones de muntanya ni prop dels palaus. D’altra banda, ambdues espècies remeten a una cultura mediterrània i no indoeuropea: de fet, a l’època alfabètica els grecs conceben com a arbre sagrat l’alzina, extrem que els textos literaris fan palès amb prova que contrasta amb la pràctica minoicomicènica (vegeu Hesíode, Teogonia 35: Què se me’n fa, però, vora l’alzina o vora un roquissar?). Potser el naixement d’aquests cultes a determinats arbres o arbredes es degui a la necessitat de pregar a la divinitat lluny de les àrees d’habitació –tret que comparteix també el culte de les coves– (Burkert 1985: 28).