Jordi Redondo Sánchez - Introducció a la religió i la mitologia gregues

La investigació més recent s’ha trobat amb un material arqueològic relativament abundós, enfront d’una documentació escrita, contemporània o posterior, més aviat minsa. La interpretació dels possibles actes i cerimònies dista molt de ser unívoca, la qual cosa tampoc no s’ha d’avaluar com la impossibilitat d’aprofundir en el coneixement de les religions minoica i micènica.

2.6 La qüestió dels sacrificis humans

Una de les qüestions més candents és la relativa a l’existència de sacrificis humans. La Grècia clàssica sembla retenir una mena de memòria, entre la vergonya i la consciència, que es manifesta en una sèrie de relats sobre sacrificis humans sempre anteriors a l’època del relator. [26]També la mitologia situa en un passat llunyà, en els temps de la guerra de Troia o encara abans, l’existència d’aquests sacrificis: així, el que fa Aquil·les a la pira de Pàtrocle, o aquell a què van destinats Teseu i els seus companys, o el d’Ifigènia a mans del seu pare Agamèmnon. El primer d’aquests passatges no amaga el seu caire ritual, vegeu Hom. Il. 23, 173-176: Nou gossos tenia el sobirà Pàtrocle alimentats a la seva taula. Aquil·leu en va degollar dos i els va posar a la foguera i també dotze nobles fills dels magnànims troians després d’haver-los mort amb el bronze (trad. J. Alberich). Aquesta és la teoria recentment sustentada per Hughes, segons el qual foren tan sols la tragèdia a l’època clàssica i la novel·la a l’època hel·lenística les qui varen promoure una revitalització del concepte de sacrifici humà, la pràctica del qual hauria correspost a la Grècia prehistòrica. [27]Ara bé, Plutarc (Plu. Quaest. 299 e-f; vegeu també Vit. Pelop. XXI 5) ens ha conservat la notícia d’un sacrifici real, esdevingut a Orcomen. Tot això és un tema ben delicat, més encara si es considera l’aprensió amb què certa crítica moderna, des de Harrison si més no, [28]sol tractar la qüestió. [29]No falta tampoc la simple negació de l’evidència literària, acompanyada del rebuig a qualsevol contrastació d’aquesta amb les dades arqueològiques. Una altra opció és la de fer una metalectura dels textos de manera que els sacrificis humans de què té notícia la Grècia clàssica no haurien estat reals, sinó només simbòlics.

Una tauleta de contingut religiós: PY Tn 316:

Al mes plouistos

A Pilos s’oficia un ritu a Esfagians, s’hi ofereixen presents i s’hi fan dur víctimes; per a la Senyora [un vas d’or, una dona], per a Manassa [un vas d’or, una dona], per a Possidea [un vas d’or, una dona], per al tres cops heroi [un vas d’or], per al Senyor [un vas d’or] a Pilos s’oficia un ritu al santuari de Possidó i hi va en processó la ciutat, hi ofereix presents i hi fa dur víctimes [un vas d’or, dues dones],per a la vaca [] de llarga cabellera, s’oficia un ritu al santuari de la Venerable, al d’Ifimèdia i al de Dia, s’hi ofereixen presents i s’hi fan dur víctimes, per a la Venerable [un vas d’or, una dona], per a Ifimèdia [un vas d’or], per a Dia [un vas d’or, una dona], a Pilos per a Hermes Arees [un vas d’or, un home], s’oficia un ritu al santuari de Zeus, s’hi ofereixen presents i s’hi fan dur víctimes, per a Zeus [un vas d’or, un home], per a Hera [un vas d’or, una dona], per a Drimi, fill de Zeus [un vas d’or] (trad. J. Redondo)

Una altra perspectiva per escatir la qüestió consisteix a situar-la en el context indoeuropeu, on la pràctica dels sacrificis humans està testimoniada no només en el pla mitològic –ideològic, si redefinim les proves a partir del conte popular o les tradicions llegendàries–, sinó també en l’arqueològic. Ens limitarem, tanmateix, al context hel·lènic. És cert que algunes de les restes arqueològiques que donen suport a la prova d’una pràctica sacrificial alimentada amb éssers humans es remunten a la religió minoica. [30]Per a l’època micènica Buck afirma l’existència d’aquest ritu, tot i que no es coneixeria la procedència de les víctimes –presoners de guerra, esclaus, criminals, producte d’una mena d’impost, voluntaris...–, a partir d’una sèrie de tauletes –PY Tn 316, PY Ua 1413 i Un 433, i TH Of 26– on apareix el terme po-re-na (ac. sg.), la transcripció del qual podria ser o bé . Segons aquest autor, el procediment hauria tingut un caràcter bastant rutinari, raó per la qual queda ben clara la definició dels po-re-ne com a ofrena col·lectiva. El fet que el terme no hagi tingut continuïtat en el grec clàssic fa formular a aquest autor la possibilitat que s’hi donés un cas de tabú. [31]Sembla evident, però, el caire excepcional del sacrifici humà en la religió micènica. Ni la documentació que fins ara ens ha arribat ni els interessos econòmics que estan al centre de l’activitat del temple no afavoreixen la idea que aquesta pràctica fos habitual.

[1]H. James, Siglos de oscuridad. Desafío a la cronología tradicional de la arqueología del mundo antiguo, Barcelona 1993 (= Centuries of darkness: a challenge to the conventional chronology of Old World archaeology, Londres 1991). L’argumentació dels autors es basa en el qüestionament de la cronologia derivada de l’estudi de la historiografia i l’arqueologia egípcies, mentre que esdevenen determinants les dades procedents de l’estudi de la ceràmica i de les anàlisis botànica i radiològica. Tanmateix, la proposta ha servit més per engegar el debat que per assolir una autèntica revisió de la teoria tradicional. Vegeu, per a una més àmplia informació, la ressenya de J. Jiménez Fernández i A. Jiménez Serrano, Tempus 11, 1995, 41-58.

[2]Rohde 1969 (= 1901): 315-318, assenyala com la primitiva concepció dels déus indoeuropeus hauria estat associada als grans fenòmens naturals, que haurien arribat a personificar. Tanmateix, les restes d’aquest hipotètic estadi naturalista són menors que les de caire estrictament teromòrfic, alhora que les representacions teromòrfiques acosten la religió grega a les de la conca mediterrània oriental.

[3]Burkert 1985: 21, deixa ben clara la manca, fins ara, d’uns criteris que permetin determinar les diferències entre la religió minoica i la micènica. Ben altrament, Nilsson 19502: 6, subratlla que no hi ha cap diferència, tot i que matisa aquesta afirmació en la p. 30. Burkert 1985: 24, afirma, sense dubtar: Resulta agosarat de referir la tradició grega, directament, a l’edat del bronze.

[4]Ecos de la perspectiva optimista de Nilsson es troben en molts autors. Vegeu com a mostra el que diu J. García López, La religión griega, Madrid 1975: 30: El salt enrere que ha suposat el desxiframent de les tauletes micèniques ha servit, doncs, per descobrir el grau de desenvolupament que havia atès el panteó grec, perquè els micènics eren grecs, i la complexitat d’un culte que, a grans trets, pot ser emmarcat en el que abans denominàvem la comunitat religiosa de la Mediterrània oriental. És un culte on sovintegen els sacerdots i les sacerdotesses, molt escassos a l’època històrica, els esclaus que estan al servei dels temples i de les divinitats i unes ofrenes que procedeixen majoritàriament del regne vegetal.

[5]Vegeu Chirassi Colombo 1994: 9: L’aparent conservadorisme del sagrat és de fet molt sovint un miratge, principalment si parem compte en la flexibilitat funcional dels sistemes politeistes als quals pertany la religió micènica i la seua estreta relació amb les estructures institucionals que els han expressats.