Jordi Redondo Sánchez - Introducció a la religió i la mitologia gregues

Als espais coberts, la religió minoicomicènica comprèn dues menes de cultes, segons que es practiquin a l’interior d’una casa o d’un palau o en un lloc separat, específicament construït per a la divinitat com a antecedent del temple, per bé que aquests últims representen una innovació. En la cultura minoica no coneixem la dedicació de construccions religioses independents, sinó que els actes s’oficien a l’interior de cambres reduïdes dins el palau o les cases particulars. No hem de pensar tampoc que la celebració del culte dins un espai tancat és un fenomen recent. Ben al contrari, l’espai cultual minoic es remunta ben bé al tercer mil·lenni aC (Burkert 1985: 31). Tampoc no està limitat a l’illa de Creta, perquè les excavacions d’Àsine, a l’Argòlida, mostren signes de culte domèstic que es remunten al segle XI aC. La coincidència de lloc de culte i de lloc d’habitació ha induït els investigadors a inventariar i classificar els primers, a falta d’una arquitectura de temples pròpiament dita, segons els altars sacrificials i d’ofrena, i les basses lustrals. Tanmateix, hi ha el risc d’identificar els llocs de culte tan sols per l’acumulació de determinats objectes, en primer lloc perquè potser no sempre es tracta d’eines utilitzades tan sols als rituals –vasos de libació, per exemple–, i després perquè, quan els llocs corresponen a palaus o cases sense una ulterior finalitat cultual, potser l’acumulació es degui a raons no gens relacionades amb cap mena de culte: emmagatzematge, custòdia, neteja, etc. Tampoc una decora-ció especialment dissenyada per a una sala concreta no determina per ella sola que l’espai fos reservat per a usos religiosos. Cal recordar també que la manca d’una continuïtat cronològica tant dels textos com de les troballes arqueològiques impedeix els investigadors de reconstruir l’evolució d’una cultura que coneixem de manera tan lacunar. Malgrat aquests problemes, s’han identificat espais d’ús cultual a Micenes, Tirint i Filakopi, entre altres indrets: a Micenes es tracta de dues habitacions destruïdes a l’hel·làdic recent III B2; a Tirint, de les habitacions 110, 110a i 117 de la part baixa de la ciutadella, en servei al llarg de l’hel·làdic recent III C2; a Filakopi s’han reconegut dos santuaris en ús entre l’hel·làdic recent III A2 i l’hel·làdic recent III C.

Un dels trets distintius de l’anomenat culte domèstic és el de la presència d’ídols femenins, de clara morfologia ofídia, trobats en nombre abundant a estances de Cnosos, Gurnià, etc, però no mai als altres llocs de culte (Burkert 1985: 32). Sembla clar que aquesta presència, que prové de l’època paleolítica, té una relació inequívoca, d’una banda, amb la cultura ctònica i, per tant, amb els ritus que protegeixen la llar i els seus habitants, d’una altra, amb el món dels morts. La serp té la funció de defensar la casa i el llinatge que s’hi identifica, i per això rep de mans de les dones unes determinades ofrenes. És el mateix ritu que Atenes conserva en les festes tesmofòries. D’altra banda, la relació entre serp i fertilitat està testimoniada en moltes cultures. Ho prova, a la mateixa Creta, la figura de serp –entesa com a mascle– amb cap de moltó.

Pel que fa als temples, se n’han descobert les restes d’un a Arcanes (Creta), datat cap al 1700 aC i que reflecteix proves de l’ofrena de sacrificis humans –tema que serà encarat més endavant. Tot i que aquesta datació pot semblar excessiva a alguns, el temple d’Aia Irini, a Cea, es remuntaria si més no al 1400 aC. Aquest santuari va ser la seu d’un culte a Dionís des del segle VI aC, i ja al segle VIII n’havia estat revitalitzat l’ús, la qual cosa indica una certa continuïtat. Igualment, a Kato Simi (Creta) s’ha trobat un temple que mostra activitat cultual des dels volts de 1650 aC i, ja de forma continuada, des del segle XIII aC fins al segle III dC, la qual cosa constitueix un cas ben extraordinari en el nostre coneixement de la religió grega antiga, però que tampoc no ha d’entendre’s com a fet aïllat, anormal.

Cal destacar que, per raons diverses, no ha estat possible de reconèixer amb claredat restes de temples micènics a la Grècia continental. Tanmateix, els jaciments d’Amicles, a Esparta, de l’Acròpolis, a Atenes, d’Olímpia, de Delfos, d’Eleusis, de Delos, del santuari d’Apol·lo a Egina, del santuari d’Hera a l’illa de Samos i del santuari d’Àrtemis Elafebòlia a Kalapodi, prop de Delfos, garanteixen, amb resultats no sempre satisfactoris, que és més fàcil acceptar com a hipòtesi de treball l’existència d’aquests temples que no la de la seua negació.

2.5 Els festivals de la religió micènica

L’anàlisi filològica dels textos del lineal B ens està proporcionant agradables sorpreses. Així, Lejeune i Killen sostenen que una tauleta procedent de Tebes parla d’una hecatombe, és a dir, del sacrifici de cent caps de bestiar, ovelles i moltons en concret, denominats genèricament sa-pa-ka-te-ri-ja, animals per degollar. [25]Paral·lelament, diverses tauletes de Cnosos fan referència a animals destinats a-ka-wi-ja-de, és a dir, , amb destinació a Aquea, la qual cosa causa una certa estranyesa perquè enlloc de Creta no apareix aquest presumpte topònim; per consegüent, si *Aquea no subministra cap producció, ni s’hi destinen funcionaris o soldats, pot tractar-se d’una cerimònia religiosa. Els termes analitzats, a-ka-wi-ja i sa-pa-ka-te-ri-ja, designarien, doncs, la festa religiosa i les ofrenes, respectivament. D’altra banda, s’ha identificat una sèrie sencera de tauletes, també de Tebes, que conté l’inventari de partides destinades a banquets oficials, la major part consistents en bestiar. La clau per a l’ocasió en què un palau micènic havia de requerir tots aquests impostos, que indiquen una ocasió especial, apareix en una tauleta de Pilos, on el llistat de les ofrenes té com a destinació un lloc, pa-ki-ja-si, a Sfàgia, i una cerimònia, mu-jo-me-no e-pi wa-naka-te, és a dir, per a la iniciació del rei, d’acord amb una interpretació del tot versemblant. Val a dir que Sfàgia és un topònim ben clar quant al seu significat, com a plural de degollament.

Tot i que el material adduït requereix, per la migradesa de les dades disponibles, d’una confrontació constant, es va obrint pas entre els micenòlegs la certesa que la religió del sistema palatí recollia la celebració de cerimònies de gran solemnitat; que hi havia una important ofrena de caps de bestiar, en especial oví, mitjançant un sacrifici; que es tractava d’actes integrats en el calendari micènic, és a dir, que formaven part d’un culte regular en cadascun dels palaus, com ho demostren tant la relativa abundor de les referències com la hipotètica reconstrucció del nom d’una d’aquestes festes religioses, i que alguna d’aquestes cerimònies tenia, probablement, relació amb l’entronització o la ratificació del sobirà.

Encara un nou apunt: s’ha reconegut una sèrie de cerimònies iniciàtiques en un ritual ben definit en el calendari oficial de Pilos, amb ocasió de l’inici de la temporada de navegació. Aquests ritus formen part també del cicle de festivals palatins, i és lògic que pensem que no es tractaria d’una cerimònia ocasional al llarg de l’any; ben al contrari, cal acceptar l’existència d’un calendari religiós complex i ben delimitat. La relació entre aquest calendari i els propis de les poleis a l’època clàssica resulta dubtosa a causa de la nostra manca de coneixement de la religió minoicomicènica. Tanmateix, a propòsit de les panatenees tenim alguna notícia que les relaciona amb festivals anteriors, de molt probable origen micènic.