Jordi Redondo Sánchez - Introducció a la religió i la mitologia gregues

L’eufòria desfermada arran dels descobriments de Schliemann i Evans a Creta va dur alguns investigadors a formular propostes que la recerca ulterior ha anat matisant. El precedent micènic dels misteris d’Eleusis, per exemple, no passaria de la simple hipòtesi si prescindíssim de l’inestimable concurs dels textos del lineal B. [8]Recentment, la problemàtica de la continuïtat de les creences religioses documentades en la cultura micènica ha estat objecte d’una nova anàlisi per part de Schachter, bon coneixedor dels cultes testimoniats arqueològicament i epigràfica a la regió de Beòcia, a la Grècia central. La seua conclusió és que les activitats religioses de tot tipus localitzades tant als palaus com als santuaris presenten una evident continuació a l’època arcaica, sense distorsions que justifiquin ni un hipotètic abandonament ni un canvi radical en el culte ni tan sols en el ritual mateix. [9]

Abans, però, d’endinsar-nos en els problemes de la religió micènica, comentarem algunes de les particularitats que estem en condicions d’oferir sobre allò que anomenarem, d’una manera convencional, religió minoica. Ambdues religions presenten una oposició neta i simple quant a la funció dels respectius sistemes gràfics, el lineal A i el lineal B, ja que del primer es coneix una àmplia diversificació d’usos, mentre que el segon és d’aplicació restringida a les necessitats administratives de palau. A banda d’això, l’època més coneguda de la cultura minoica, la tardana, cap a 1600-1500 aC, ha fornit elements arqueològics de tan alt interès com el sarcòfag d’Aia Tríada i els múltiples ídols antropomorfs trobats als llocs de culte. La interpretació de tot aquest material, en què destaca el paper preferent atorgat a una figura femenina entronitzada, ha de fer-se, segons Burkert, en el marc de la cultura religiosa de l’edat del bronze, cap al segle XIV aC (Burkert 1985: 24). S’ha pensat a oposar netament una cultura religiosa palatina, micènica i, per consegüent, indoeuropea, representada pels materials del lineal B, a una de rural en què es mantindrien els trets essencials de la religió minoica. [10]La hipòtesi, però, tampoc no resol un gran nombre de problemes, llevat que acceptéssim el sincretisme d’ambdues religions en molts actes cultuals.

2.3 El panteó micènic

La cultura micènica engloba, segons el que hem dit, una multiplicitat que en el pla religiós pot representar fàcilment la juxtaposició de dos o més sistemes de creences, per la qual cosa no sabem fins a quin punt ens és permès de reconstruir la religió d’una part almenys dels grecs del segon mil·lenni aC.

Adrados reconeix el caràcter politeista de la religió oficial micènica, tot i que la seua sistematització en un panteó sembla encara molt lluny de la situació homèrica. [11]Hi ha un vincle, però, entre ambdues èpoques: l’existència d’un sistema d’escriptura, que alguns han posat en relació amb situacions semblants al Pròxim Orient (Chirassi Colombo 1994: 9). Les característiques que confereixen unitat i originalitat a aquesta religió, sobretot en comparació amb les orientals, són les següents: en primer lloc, l’esment conjunt de déus i deesses, com si cadascuna de les divinitats tingués un pàredre; [12]en segon lloc, l’aparició d’una certa jerarquització dels déus, en la qual Possidó manifesta una especial rellevància; en tercer lloc, la compartició dels santuaris, de forma que en un sol temple podrien rebre culte diverses divinitats; finalment, les ofrenes palatines no s’haurien fet, segons Adrados, amb animals que haguessin de ser sacrificats (Adrados 1972: 171 i 192). Aquest darrer punt ha estat del tot revisat per la recerca més recent, que ha assenyalat, just al contrari, el caràcter regular, relativament freqüent, i en certes ocasions ben fastuós, dels rituals sacrificials cruents en la religió micènica.

Analitzarem aquestes qüestions bo i començant per la qüestió del panteó. En primer lloc, sembla molt difícil acceptar la vella teoria del segle XIX segons la qual una deessa mare, identificada de manera més o menys explícita amb la terra o la naturalesa, hauria cobrat una importància capital en les religions antigues com ara la minoica. Tampoc no acceptem en l’actualitat que la religió micènica hagués heretat de la minoica una sèrie de divinitats femenines, entre les quals Hera, Àrtemis i Atena, a més de figures menors (Nilsson 19502: 418-432 i 438460). Ja hem fet esment abans dels déus que apareixen a les tauletes, és a dir, Zeus, Possidó, Hera, Atena, Hefest, Ilítia, Dionís, a més d’Hermes, Ares i Àrtemis, si és que els acceptem. Encara caldria afegir-hi, sempre dins d’una proposta de màxims, els noms de Demèter i Afrodita. La prudència obliga a reconèixer només els teònims segurs, però fins i tot aquí se’ns presenta un altre problema, el de la idiosincràsia d’aquestes divinitats. Papachatzis, per exemple, separa Atena del panteó minoic en situar l’origen del seu culte a l’època hel·làdica. [13]Un cas força debatut va ser el de Dionís, que segons els comparatistes alemanys del segle XIX i principis del XX hauria estat introduït a Grècia en data molt recent i que ara apareixia a les tauletes micèniques (vegeu PY Xa 102 i 1419, 1). De fet, els primers comentaris al respecte varen ser del tot escèptics, en la línea de veure aquest cas com l’esment d’un antroponímic, per exemple. Ara sabem, però, que Dionís no només ja formava part del panteó micènic, sinó que també hi tenia un paper molt rellevant al costat de Zeus, del qual era fill i potser hereu. [14]

Un capítol d’especial rellevància el constitueix el relatiu al culte a una deessa que per convenció anomenarem Magna Mater, probablement identificable amb la Demèter que els textos no ens han restituït. Seguirem aquí una molt sòlida proposta de Ruijgh, que ens ha permès de reconèixer les proves d’aquest culte. Segons aquest autor, a les tauletes PY Fr 1202 ma-te-re te-i-ja, és a dir, per a la mare dels déus –l’expressió mare dels déus s’aplica a l’època alfabètica tant a Cíbele com a la Magna Mater–, i PY Fr 1206 po-ti-ni-jaa-si-wi-ja, és a dir, per a la senyora d’Àsia, trobem testimoniat el culte a una deessa que la Teogonia hesiòdica recull com a Tea, mare del Sol, la Lluna i l’Aurora (Hes. Th. 135 i 371; Pí., Ist. V, 1). Igualment, a la tauleta KN F 51 Ruijgh llegeix ma-qe, és a dir, i per a Ma, on apareix un antic nom de la terra. [15]D’aquesta manera se’ns reconstrueix al segon mil·lenni aC un culte de gran antiguitat, comú a altres pobles orientals més que no als indoeuropeus, i que la Grècia alfabètica hauria en part de refer després del sotrac de la civilització micènica. Cal apuntar encara un fet que hem de comentar: fins ara, els registres relatius a aquest culte han estat més abundosos a Pilos, al Peloponnès, que a Creta. També les tauletes de Pilos ens han ofert una dada important, ja que aquesta deessa sembla haver tingut un lloc de culte preferent, el santuari de pa-ki-ja-na. [16]Si és així, no semblaria determinant la influència de la cultura minoica per a la implantació d’aquest culte a la Grècia del segon mill·lenni.

El teònim Ma Ka, documentat tant a Cnosos com a Tebes, al nostre parer ha de ser identificat com la Mare Terra, Una de les tauletes cretenques (KN F 51) prova que es tracta d’una deessa, i de gran categoria perquè és la pàredre de Zeus. En una altra tauleta, ara de Tebes, la Mare Terra i Zeus –qualificat de senyor del temps de saó– són acompanyats d’una tercera divinitat, la Filla,és a dir, Perséfone. [17]Que la Mare Terra va ser representada temps després per la figura de Demèter ens ho confirmen l’epigrafia i la literatura. [18]