Jordi Redondo Sánchez - Introducció a la religió i la mitologia gregues

Aquesta ideologia trifuncional no es va advertir en l’obra d’Heràclit malgrat l’existència d’obres que la posaven en relació amb la cultura irània: un primer treball de West sostenia que la pràctica totalitat de la filosofia presocràtica es devia a la simple apropiació de teories procedents de l’Iran i elaborades pels seus mags; posteriorment, J. Duchesne-Guillemin, orientalista de més sòlida formació que West, reivindicà per a Heràclit l’autoria de dues teories, la de la identitat dels contraris i la del flux, i va admetre la possible procedència irània d’uns altres dos principis: la transmissió de la veritat a càrrec d’un xaman i l’eternitat del foc com a símbol de la divinitat. En aquest context, però, García Quintela ha notat la gran similitud entre l’estructura social irània i la societat preconitzada per Heràclit, primer, i per Plató, després. [40]En ambdós casos trobem el representant de la primera funció situat al cim de la piràmide social, secundat per uns pocs escollits i recolzat finalment per la massa del poble. Tant en Heràclit com en Plató queda clar com la primera funció conjumina saviesa i poder, com queda enaltit el caràcter positiu de la guerra, propi de la segona funció, fet que representa una important analogia amb el pensament de Píndar, [41]i com, finalment, les característiques de la plebs són la insaciabilitat, la sexualitat i la ignorància, concepció en què abundaren tant Teognis com el vell oligarca. I aquesta herència ideològica té una continuïtat, com ho ha mostrat Pralon en la seua anàlisi de la filosofia del segleIV. [42]

Afegirem encara un parell de nous exemples que, juntament amb els que hem adduït suara, provaran la pertinença de l’anàlisi trifuncional per a l’anàlisi de la religió grega. Un primer cas és el de les figures d’Orestes i Pílades, que responen al patró indoeuropeu dels guerrers bessons, amb analogies molt clares amb patrons de la mitologia caucàsica. Les peculiaritats observades en la parella Orestes/Pílades i en la relació que hi ha entre ells i amb la germana del primer, Electra, s’entenen molt bé si ens atenim al repartiment de papers, en la segona funció, que Dumézil descriu a propòsit dels guerrers bessons. [43]

El darrer exemple, tret del geògraf i historiador Estrabó, s. I dC, no requereix cap comentari. En la seua Geografia, quan tracta d’Europa amb un to que palesa una concepció clarament etnocèntrica, Estrabó diu el següent: [...] Aquestcontinent [...] està tot ell travessat per un bigarrat conjunt de planes i muntanyes, de manera que per tot arreu es troben tant la classe camperola com la política i la guerrera alhora (Strab. II 26). És així com Estrabó expressa la idea d’equilibri i de totalitat, pròpia d’un continent que per la seua situació gaudeix de tots els avantatges geogràfics, climàtics i econòmics. La presència arreu d’Europa dels representants de les tres funcions justifica per ella sola la primacia d’aquest continent.

1.6 Perspectives contemporànies de la investigació

El rerefons indoeuropeu del fenomen religiós constitueix un dels centres de l’atenció dels investigadors. A això ha contribuït, d’una banda, la superació d’un vell llast de la lingüística indoeuropea, reclosa per molts decennis en un cercle obert només als especialistes en fonomorfologia; d’una altra, l’orientació antropològica que el conjunt dels estudis de filologia clàssica han experimentat els darrers cinquanta anys, en un procés que molt recentment s’ha intensificat fins a fer d’aquesta orientació el pal de paller de la investigació contemporània.

Un altre dels trets que caracteritzen la recerca actual consisteix en la reivindicació dels textos, i no només els literaris, com a font d’informació. Autors com ara Pausànias o Plutarc han estat objecte d’una important revisió, sempre amb la finalitat de recuperar la dimensió religiosa de les obres respectives. No es tracta de considerar Apol·lodor o fins i tot els mitògrafs –Parteni, Heràclit, Palèfat– abans que res com a autors que puguin fornir noves dades sobre la religió grega antiga. Qualsevol autor mereix una relectura capaç d’escatir el que diu en termes explícits i el que tan sols suggereix, de manera que tan sols el contrastament amb uns altres textos permetrà de fer aparèixer un discurs travat i de sentit més precís. Igualment, els textos epigràfics s’han revelat d’un interès cabdal per a l’estudi de la societat, i tant les noves troballes com la reinterpretació de les antigues han permès d’assolir nous avanços, adreçats sobretot al coneixement del conjunt dels territoris grecs. Les àrees de la Magna Grècia i Sicília es compten entre les més productives en aquest sentit.

La revisió de les relacions entre mitologia i folklore ocuparà també gran part dels esforços investigadors els propers anys. I no només, segons apuntàvem al principi, en el marc de l’herència indoeuropea, sinó d’una manera més àmplia. Aquesta recerca té com a principals camps d’actuació la literatura i els actes cultuals, en què la combinació de tots dos és més productiva que la limitació de l’anàlisi a un de sol. No es tracta, doncs, d’una matèria d’estudi que recaigui tan sols en els dominis de l’antropologia ni en els de la literatura comparada. La tendència a una feina interdisciplinar com a tret caracteritzador de la investigació contemporània es traduirà en la conformació d’equips que combinaran formacions i metodologies diverses en què hauran de contrastar els seus resultats l’historiador de la religió, el filòleg, l’arqueòleg, l’antropòleg i fins i tot els professionals d’unes altres disciplines.

Finalment, els anys més recents han vist progressar l’interès a aprofundir en el coneixement del discurs sobre el gènere en el pla religiós. [44]

[1]Un exemple de divinitat no ben integrada dins el panteó és el de l’esposa de Zeus, Hera. La deessa que Homer ens presenta resulta una evident creació literària que combina elements procedents dels diversos cultes d’Hera escampats per l’Hèl·lada. Sobre el possible sincretisme d’aquesta divinitat, vegeu més avall la p. 35 i n. 26-27.

[2]Vernant 1983: 327-328, vegeu Hesíode, Treballs i dies 154-155: : (= la negra mort els capturà, gent d’una peça com eren, i perderen l’esplendent llum del sol). Per a una perspectiva radicalment contrària a aquesta situació, vegeu Rohde 1973 (= 19612): I 219-249.

[3]Vernant 1983: 330: El que caracteritza l’èxit heroic és la seua gratuïtat. [...] El triomf no és la realització d’una virtut personal, sinó el senyal d’una gràcia divina, la manifestació d’una assistència sobrenatural.

[4]Un dels casos més clars és el d’Atena: ja a la guerra de Troia la deessa es presenta alhora com a ferma partidària dels grecs i com a salvaguarda dels troians, atès que la imatge del Pal·ladió protegeix Ílion mentre romangui a la ciutadella. Ja a l’època arcaica i clàssica les imatges d’Atenes i Argos, que són objecte de sengles ritus lustrals a les aigües del Fàleron i de l’Ínac, respectivament, encarnen el poder de les respectives ciutats, a les quals protegeixen d’impurificacions, agressions exteriors, males collites, etc. És ben cert, però, que per als grecs els déus eren en darrer terme els mateixos arreu, vegeu Heròdot V 92-93. Vegeu també, per a un cas singular, C. Sourvinou-Inwood, «Persephone and Aphrodite at Locri. A model for personality definitions in Greek religion», JHS 98, 1978, 101-121, on planteja que a Locros Epizefiris Persèfone era protectora del matrimoni i dels infants i assumia, per tant, moltes de les funcions d’Afrodita i d’Àrtemis, com a benefactora de la sexualitat, la procreació i l’educació.