Jordi Redondo Sánchez - Introducció a la religió i la mitologia gregues

1.5 L’organització del panteó indoeuropeu. La teoria de les tres funcions

Gràcies a les recerques de la mitologia comparada, en l’actualitat posseïm un coneixement bàsic del panteó indoeuropeu i fins i tot de bona part dels rituals. Ara bé, per a l’anàlisi del funcionament intern d’aquest panteó destaca l’aplicació de la teoria de la trifuncionalitat de Dumézil. El seu model s’ha mostrat productiu tant per a l’estudi de la religió com per al de la literatura –d’autor o popular–, els costums, les tradicions, etc.

Georges Dumézil, historiador de les religions, primer va ser deixeble del comparatista Meillet i més tard del sociòleg Granet, deixebles, respectivament, de Saussure i de Durkheim i Mauss. Al llarg de més de quaranta anys, a partir del 1938, Dumézil va revisar tota la mitologia i el folklore dels pobles indoeuropeus amb el mestratge de qui coneix la major part de les seues llengües, guiat per una metodologia filològica. Ell mateix va descriure les fites de la seua comesa:

El pla d’investigació de Dumézil, segons el mateix autor: Allò que els meus amics americans anomenen de vegades la «nova mitologia comparada» complirà aviat quaranta anys d’existència. És, efectivament, el 1938, després de llargs tempteigs i de molts passos en fals, quan es va trobar el fet essencial, el significat trifuncional de l’agrupament de déus testimoniat al mateix temps pels llatins de Roma (Júpiter, Mart, Quirí) i pels umbres d’Igúvium (Juu-, Mart- Vofiono-): de llavors ençà sabíem que els romans més antics centraven la seua teologia al voltant d’una concepció del món i de la societat semblant a la que practicaven, a l’altre extrem de l’expansió indoeuropea, els indis vedes i els iranians i que, entre altres coses, proporcionà a l’Índia històrica la seua divisió de la societat arya en brāhmaņa, kşatriya i vaiśya. [...] I. En primer lloc, una mena de curs de teologia trifuncional, il·lustrada de mites i rituals, hauria de mostrar com la comparança permet arribar a un prototipus prehistòric comú, i després, mitjançant un moviment invers, que no és un cercle viciós, determinar les evolucions o les revolucions que cal admetre per explicar a partir d’aquest prototipus les teologies directament testimoniades que havien permès de reconstruir-lo. [...] II. En segon lloc, tres llibres haurien d’exposar els usos no solament teològics, sinó també literaris que el principals pobles indoeuropeus han fet del seu heretatge comú, tant del quadre de les tres funcions com d’altres parts de la ideologia. [...] III. Finalment, monografies dedicades cada una a un sol dels principals pobles indoeuropeus, almenys els que havia estudiat amb més constància –indis, iranians d’Àsia i d’Europa, llatins, germànics–, haurien d’exposar com les seues diverses religions havien mantingut, alterat, matisat, tard o d’hora esborrat o fins i tot perdut al llarg de la seua història part inicial d’heretatge indoeuropeu (Dumézil 1985: 17-18).

En què consisteix la teoria de Dumézil? En primer lloc, en una interpretació social de la funció del mite, molt diferent de l’orientació més universalista de l’escola de Cambridge. Per a Dumézil el mite representa, mitjançant un llenguatge literari sotmès, per tant, a certes convencions, l’estructura social al si de la qual neix i es transmet de generació en generació.

En segon lloc, la teoria de Dumézil és també en si mateixa un mètode, encara que en aquest pla la innovació és només relativa. Consisteix a aplicar el mètode historicocomparatiu a l’estudi dels textos, tot i que molt tardans, que contenen els diferents materials per a l’anàlisi de la mitologia indoeuropea. En aquest corpus cal incloure totes les notícies relatives a costums populars, festes i tradicions locals, relats de fundacions i de conquesta, llegendes sobre les nissagues nobles establertes a cada territori i, en particular, sobre els respectius herois, principalment els epònims, i, en fi, tota mena de cròniques, contalles, anècdotes, etc sobre situacions, personatges i ritus, a despit de la seua discutible aparença històrica. Posem per exemple l’anàlisi de García Quintela sobre la filla del rei Codros. [35]Ara bé, el camp de treball més apte per a l’estudi comparat de la mitologia indoeuropea es troba en els diversos gèneres literaris en què la matèria mítica es va configurar al si de cada poble: l’èpica a la Grècia prearcaica, [36]l’himne religiós a l’Índia dels Vedes, la història dels Annals a Roma, la saga i la novel·la al món escandinau.

Com a conclusió dels seus estudis Dumézil proposa l’existència en el món indoeuropeu de tres funcions socials, en l’equilibri de les quals descansen la pau i l’ordre. En transgredir-les, l’alteració reporta al causant, voluntari o no, un perjudici que pagarà ell o els seus descendents o tot el poble, si es tracta d’una persona que el representa. Una de les característiques de la religió indoeuropea rau en el fet que ni les diferents funcions són simbolitzades de manera específica amb una sola divinitat, ni tampoc aquesta representa necessàriament una sola funció. Hècate, esmentada abans, en la qual s’havia volgut veure una deessa no indoeuropea, testimonia en ella sola les tres funcions (Bermejo Barrera i Díez Platas 2002: 150-165). Les funcions definides per Dumézil són les següents:

Primera funció (sobirania). Està relacionada amb la saviesa, quant al fet que només la persona dotada d’intel·ligència pot administrar la justícia amb equitat i seny. S’entén també que les figures mítiques adscrites a la primera funció estan investides d’un poder religiós especial. Les divinitats que la representen són Zeus, la seua esposa, Hera, i la filla del primer, Atena. Es reconeix en aquesta noció de sobirania una polaritat interna que Dumézil va significar amb els teònims indis Mitra i Varuna. El poder mitraic seria benvolent, administrador de justícia i garant dels principis religiosos, i el varunaic, fiscalitzador i repressor (Dumézil 1985: 59-89).

Segona funció (guerra). Està relacionada amb la força física i, per tant, amb la guerra. L’espai que li pertoca és el territori aliè. El déu adscrit a aquesta funció és Ares en la mitologia grega, però hi ha exemples millors en la romana o l’índia (vegeu Mart o els bessons Ashvin). En la figura d’Ares es pot reconèixer el mitema indoeuropeu del guerrer culpable de sacrilegis envers les tres funcions, però també notables diferències que separen el déu grec dels seus correlats en altres cultures indoeuropees.

Tercera funció (fecunditat). Està relacionada amb la riquesa, però també amb la producció i el consum de tota mena de béns materials. Per consegüent, guarda relació amb la pau –però no amb la justícia, que és pròpia de la primera funció– i amb el desig de procreació. Espais escaients a aquesta funció són la llar i el territori de la ciutat. Afrodita n’és la divinitat més representativa a l’època clàssica, tot i que presenta característiques que l’atansen a altres divinitats femenines del Pròxim Orient, com ara Inanna, deessa de l’amor en la cultura sumèria, la babilònia Istar i la fenícia Astarté. Però les figures de l’Aurora (la dels dits de rosa, en diu Homer), i de la mare d’Aquil·les, la nimfa Tetis, recreen una altra deessa indoeuropea de la tercera funció, potser identificable amb l’alba. Aquesta deessa hauria evocat la fugacitat de l’existència humana, però també la puixança de la vida com a principi inesgotable, i una de les seues característiques hauria estat una molt marcada activitat sexual, fins i tot amb mortals.

Una altra qüestió és la de si la religió grega respon suficientment a aquest patró o si la seua originalitat, reconeguda per Burkert, [37]l’allunya de la resta de pobles indoeuropeus. Així, Scott Littleton no qüestiona l’origen indoeuropeu de molts trets de la religió i la mitologia gregues, però en subratlla el nombre limitat (Scott Littleton 19823: 219-220). En la mateixa línia, Sergent qualifica d’escasses les referències dels autors literaris grecs a mites i ritus dominats per la noció de trifuncionalitat. [38]Finalment, Lévêque ha posat de relleu el caràcter desequilibrat, asimètric de la trifuncionalitat en la religió grega, sobretot per la gran aportació que els pobles del Pròxim Orient hi haurien fet durant segles (Lévêque 1990: 272). El mateix Dumézil ja havia indicat amb absoluta claredat com la religió grega no arribava a presentar, per exemple, una distinció neta entre les funcions primera i segona (vegeu Dumézil 1958: 91, i Scott Littleton 19823: 223-224, a propòsit d’hetites, grecs i àdhuc romans). Aquestes limitacions, però, no invaliden la bondat del mètode, que resulta indefugible per a la interpretació de conjunt de mites com ara els del cicle d’Hèracles. [39]