Jordi Redondo Sánchez - Introducció a la religió i la mitologia gregues

Les fonts literàries són igualment determinants a partir de la importància de textos com ara la Teogonia d’Hesíode o els Himnes de Cal·límac, per citar-ne dos exemples extrems.

A més d’Hesíode, hem d’esmentar l’èpica, la lírica coral i els Himnes Homèrics com a fonts per al coneixement de l’època arcaica. Per a la clàssica hem d’acudir a la lírica coral, a més de la tragèdia, la comèdia i el drama satíric, i encara la historiografia –Heròdot, els atidògrafs. Finalment, per a l’època hel·lenística cal consultar els córpora poètics –Cal·límac, Apol·loni, etc–, a més d’Estrabó, Pausànias i Plutarc. Un lloc especial l’ocupen els mitògrafs, entre els quals destaca Apol·lodor, i els autors de reculls de prodigis, com ara Palèfat.

Les fonts epigràfiques poden arribar a referir-nos tot un cerimonial concret. La procedència pot ser tant pública com privada –decrets, actes de confraries, etc. Hi hem documentat un gran nombre de detalls relatius al calendari cultual, el paper dels col·legis sacerdotals, l’organització pública de la religió de la ciutat, la regulació de les iniciatives dels particulars, etc. L’extensió del corpus epigràfic a tot el món grec, en el pla geogràfic, i en totes les classes socials, en el pla sociològic, garanteix també l’estudi més exhaustiu de la religió grega que els temps moderns tenen al seu abast. El coneixement de la religió popular, principalment a partir del segle IV aC, es deu sobretot a les fonts epigràfiques.

Les fonts artístiques no es redueixen als temples, les estàtues i el exvots. També una munió d’objectes propis de la vida diària, així com pintures, grafits, etc presenten dades de gran interès per a la interpretació de les pràctiques cultuals de la Grècia arcaica i clàssica. La iconografia dels vasos, gairebé l’únic exponent de la pintura antiga, s’ha revelat com una eina de gran vàlua tant per l’aportació de materials com per la confirmació del que ja coneixíem per la literatura o l’arqueologia.

Les fonts onomàstiques aporten més informació del que en principi podríem pensar. Així, per exemple, els compostos subministren dades sobre el culte als diversos déus; els epítets informen sobre les característiques del culte i la localització dels santuaris; igualment, la freqüència, les característiques, les associacions lèxiques, etc dels diferents noms ajuda al coneixement de les particularitats cultuals de cada zona. D’altra banda, tot i que sabem que els noms amb referències a teònims són freqüents a tot l’Orient, la Grècia micènica els desconeix gairebé del tot, amb les excepcions de MY V 659 te-o-do-ra, THE Z 849 i 851 a-re-i-me-ne –dubtós aquest darrer, però. De la mateixa manera, en Homer només advertim aquesta mena d’antropònims de forma ocasional, vegeu Díocles (Burkert 1985: 6 i 346, n. 18).

Com és lògic, l’estudi de l’onomàstica ha d’anar acompanyat d’una acurada anàlisi etimològica. És així com poden obtenir-se excel·lents resultats. L’opció contrària ha mostrat amb escreix les pèssimes conseqüències d’una recerca basada en la mera obtenció de dades sense el concurs de la rigorositat filològica. [24]

1.4 La tradició moderna dels estudis sobre la religió grega

La religió grega, oblidada al llarg de l’edat mitjana i encara amb el Renaixement, va provocar a partir del segle XVII una curiositat que anà més enllà del mer enciclopedisme. Amb tot, caldrà esperar al segle XIX perquè s’iniciïn les primeres recerques dignes d’esment, i que van tenir com a referent les notícies que arribaven dels pobles salvatges d’Àfrica i Àsia. L’estudi científic de la religió antiga té una fita rellevant, gairebé fundacional, en les investigacions de Mannhardt, el qual, a la segona meitat del segle XIX, va relacionar els cultes rurals centreeuropeus amb el passat remot de les diverses ètnies. El principi de la fecundació de la natura, d’acord amb un cicle anual, era reconegut en el rerefons de moltes celebracions cultuals i mites arreu d’Europa.

Per aquella mateixa època va sorgir l’escola marxista, que es va ocupar de la relació entre sistemes de creences i sistemes de producció. Segons la seua anàlisi, l’home primitiu mostra una tendència natural a retreure’s davant les immenses forces de la natura; paral·lelament, un creixement econòmic negatiu o estancat, sotmès molt sovint als cicles naturals o a les vicissituds climàtiques i de tot tipus, té com a conseqüència una subjecció ideològica de l’home a la natura. Just al contrari, si l’home és capaç de millorar el seu sistema productiu, ho serà també de pensar racionalment la natura i sotmetre-la als seus interessos. [25]

El model marxista de religió, molt proper a les visions evolucionistes pròpies del segle XIX, és molt dependent de la teoria de l’animisme, segons la qual l’home primitiu cerca de representar-se analògicament tots els factors que intervenen en la seua vida tot dotant-los d’una personalitat, un nom, unes funcions, uns atributs, etc; en una etapa ulterior, les creences animistes deixaran pas a un procés més complex que bastirà una teogonia i una cosmogonia i establirà un panteó i un sistema ritual i cultual. És així com s’inicia l’alienació de l’home. Tanmateix, la vessant religiosa, més complexa, mai no queda deslligada de la vessant màgica. [26]Arran d’aquesta alienació és possible una utilització social del fet religiós, la qual cosa comporta la seua associació amb la instauració, el manteniment o la substitució del poder constituït. [27]Aquesta és la més brillant aportació de la teoria marxista, que, a part d’això, no constitueix un model original pel que fa a la interpretació del mite [28]i només parcialment pel que fa a l’origen i el desenvolupament de les creences religioses.

Paral·lelament, el segle XIX anà desenvolupant el coneixement de les llengües indoeuropees d’acord amb els principis de la lingüística historicocomparativa. Aimitació dels programes investigadors dels indoeuropeistes, els estudiosos de la religió copsaren la importància de la recerca comparada, de forma que els mites i els cultes havien de compondre per força, bo i salvant les particularitats de cada poble històric, una religió força unitària, amb un sol panteó heretat per tots ells. [29]Etnografia i comparativisme, doncs, estan a la base dels primers treballs al voltant de la religió grega. Usener i Dieterich són reconeguts com a fundadors de tot aquest moviment, el millor representant del qual ha estat Nilsson.

Des d’una perspectiva molt semblant, a l’Anglaterra victoriana es varen anar confegint les primeres obres d’història comparada de les religions, tot i que amb un caire més marcadament etnogràfic, com a conseqüència de l’allau de notícies procedents de tot l’imperi. Hem de destacar en primer lloc el nom de Tylor, que va aportar la teoria de l’animisme com a estadi religiós previ a la conformació d’una creença poli- o monoteista. Alguns dels treballs clàssics en la història de la civilització grega reflecteixen la influència de Tylor en el sentit que el culte als herois continuava la tradició d’homenatjar els avantpassats com a manifestació de la creença que tot el que és tangible està dotat d’alguna forma d’existència. Més endavant, i en el marc d’un debat que era ja multidisciplinar, l’Escola de Cambridge, basada en l’estudi del ritual, va desenvolupar una sèrie d’obres que encara avui tenen una influència important per a la història de les religions i per a la grega en particular, probablement per haver-se situat en un pla ben harmoniós respecte del mètode comparatiu, l’etnogràfic i el psicològic. [30]Robertson Smith, Harrison i Frazer en són els membres més significats. En les seues obres l’estudi del culte desplaça l’interès pels mites en si mateixos. A Harrison es remunta la distinció, manllevada a Plutarc, entre actes rituals i tradició mítica, el que en grec correspondria als termes (Plu. Is. 352c i 378a-b). Un dels autors que més influència ha exercit ha estat Frazer, les teories del qual arrenquen en bona mesura, encara, de l’obra de Mannhardt. Una segona generació de l’Escola de Cambridge, en què figuren Murray i Cornford, s’ha aplicat més a l’estudi de la literatura i el pensament de la Grècia antiga.