Vicent Baydal Sala - Els orígens de la revolta de la Unió al regne de València (1330-1348)

En aquest sentit, alguns dels aspectes concrets d’aquell donatiu ja han estat objecte d’estudi, per part de Manuel Sánchez Martínez, qui analitzà la gestió i la destinació de la col·lecta, i de María José Carbonell i Andrés Díaz, que abordaren la liquidació del pagament d’una armada en 1332 amb els diners de les imposicions que s’hi establiren, segons comentarem en el seu moment. 25Ara, però, ens limitarem a resumir molt sumàriament l’article del primer autor per tal d’analitzar a continuació dos dels elements que aquest no examinà, ja que quedaven fora del seu abast o dels seus objectius: l’examen de les tarifes de les imposicions i l’examen dels comptes realitzats en finalitzar la primera anualitat de la recaptació. En els següents apartats, a més a més, veurem l’evolució del donatiu al llarg del regnat del Benigne.

En primer lloc, cal dir que Sánchez Martínez reconstruí les principals característiques del donatiu a través de l’estudi dels llibres d’albarans del mestre racional i dels registres corresponents de les sèries Graciarum i Armate . Així, establí les seues principals fites: les 110.000 ll. atorgades, més 2.500 ll. afegides posteriorment per tal que l’infant Ramon Berenguer en permetés la recaptació als seus llocs d’Elx i Crevillent, serien reunides mitjançant l’establiment d’imposicions sobre els blats, la carn i el vi durant un màxim de 6 anys a tot el regne, amb l’excepció del lloc de Xiva i els pertanyents a Jaume de Xèrica, Lope de Luna, Gonzalo García i aquells que mantinguessen els Furs d’Aragó, és a dir, els pocs que poguessen demostrar que procedien de cavallers de la conquesta i que als seus senyorius s’havien observat les lleis aragoneses des d’aleshores. En relació amb això, els administradors triats per a gestionar les imposicions foren 9, en representació de tots els membres dels estaments: el cabiscol Ramon Gener en nom del bisbe de València, el frare de Montesa Domingo de Muntanyana, Macià d’Esplugues en nom de l’infant Pere, comte de Ribagorça, els cavallers Orrigo de Quintavall i Gil Ximén Romeo, dos jurats de València –en funció de l’any–, el veí de Morvedre Bonafonat de Vall-llebrera i el d’Alzira Pasqual Marçó. Aquests serien els encarregats d’ordenar la venda de les imposicions cada any i de procurar que els arrendataris ingressaren els diners mensualment o setmanalment –els de la capital– en la taula del canvista assignat, Bernat Desmàs, qui només podia realitzar pagaments amb ordre certificada de dos o tres d’aquells administradors. D’altra banda, físicament, la moneda s’havia de conservar en un cofre de tres claus custodiat a la sagristia de la seu de València.

Amb tot, com ja va documentar l’esmentat autor, aquell disseny inicial experimentà canvis al llarg del procés de recaptació, puix en juliol de 1332 totes les assignacions van ser bloquejades i els diners col·lectats es destinaren exclusivament a l’armament de 10 galeres i 2 barques contra els genovesos, tot coincidint amb el nomenament de dos administradors nous i únics: el mercader de València Jaume Tolsà i el jurista de Morella Pere de Ciutadilla. Així mateix, l’armada que s’ordenà posteriorment, en febrer de 1333, també anà acompanyada de canvis: d’una banda, s’augmentaren els productes tarifats, i, d’una altra banda, es triaren nous administradors, en aquest cas quatre, que tornaven a la representativitat estamental i gestionaren la resta de la col·lecta fins a 1334: l’ardiaca d’Alzira Pere d’Esplugues, el cavaller Ramon Costa, el ciutadà de València Francesc Vinatea i el veí de Morvedre Bonafonat de Sant Feliu. En aquests canvis, però, entrarem amb més detall posteriorment, ja que hi analitzarem tota una sèrie de documents relatius a la qüestió. Ara volem detenir-nos en altres dos aspectes dels que hem comentat: en primer lloc, les tarifes impositives aprovades i, a continuació, els comptes i previsions sobre el donatiu realitzats en la primavera de 1331.

Pel que fa a les taxes, apareixen incloses en els capítols del donatiu signats per Alfons el Benigne el darrer dia de reunió de les Corts de 1329-1330, els quals van ser publicats per Josep Martínez Aloy a partir d’un privilegi conservat a l’Arxiu Municipal de València. 26En aquest sentit, tenint en compte que una part important d’elles es basen en les establertes en el subsidi de la ciutat de València concedit en 1322 per a la conquesta de Sardenya, podem procedir a la comparació pertinent. 27Així, en la taula 1(vegeu la p. 40) hem deixat en lletra redona totes aquelles tarifes que es repeteixen, mentre que hem indicat en cursives les que s’incrementen o apareixen per primera vegada. D’aquesta manera, el que s’hi pot observar, a grans trets, és que la gama de productes gravats fou ampliada lleugerament i, a més a més, en certs casos les taxes establertes foren augmentades. De fet, les úniques imposicions que desaparegueren foren les pagades pels venedors de forment portat per mar –per a no frenar la importació en un context de carestia– i les dels blats exportats fora de la ciutat –en tant que ara els impostos eren generals al regne i se n’havia prohibit l’exportació.

En canvi, el sac de forment de 8 faneques passà a valer 1 d. més i s’establiren nous gravàmens: 3 d. sobre el cafís de panís, dacsa o civada de collita o renda pròpia que es dugués a moldre i entre 1 i 3 d. per quintar de farina d’aquells mateixos cereals diferents del forment. Quant a les carns, per la seua banda, un dels principals canvis fou l’obligació dels compradors de pagar la mateixa quantitat que la que ja pagaven els carnissers per lliura venuda: 1 d. en general, excepte 0,5 d. en la de bou i vaca. Així mateix, també es produïa un increment en la tarifa imposada sobre els vedells, que s’igualava amb la resta i acabava amb una distinció que a priori beneficiava les capes més altes; igualment, els anyells i els cabrits també eren taxats, però únicament per la part del carnisser. Ultra això, l’altra principal novetat en les carns fou la taxació de tots els animals morts a les cases particulars per a consum propi, una decisió, tal vegada, relacionada amb el fet que les imposicions havien de collir-se en tot el regne, superant els àmbits urbans on devia ser més usual el consum en les carnisseries. Finalment, l’altre gran canvi respecte a les imposicions de 1322 va ser la inclusió del vi entre els productes gravats, concretament amb 8 d. per lliura pagats pels venedors, mentre que els compradors el comprarien de manera franca però cisant-los un 3,33% –1 ll. per cada quarter, que era de 30 ll. D’altra banda, en aquest sentit, segons es deia en el col·loqui que hem vist en l’epígraf anterior, sabem que, en cas que el donatiu rendís més del que s’havia previst cada any, aquesta darrera imposició havia de ser eliminada.

Tot plegat, doncs, les taxes aprovades en les Corts de 1329-1330 resseguien el camí marcat per les establertes a la ciutat de València en 1322, encara que amb una ampliació de la gamma tributària i certs increments tarifaris. 28Tanmateix, això era exclusivament pel que respectava als productes de primera necessitat, ja que existia una altra diferència cabdal: en aquesta ocasió no quedava gravat el trànsit marítim mercantil. No obstant això, com veurem, finalment sí que s’aplicarien d’aquestes i encara moltes d’altres taxes, davant la particular evolució de la conjuntura bèl·lica i les necessitats financeres. En aquest sentit, una de les dades fonamentals que degueren impulsar a prendre eixa decisió fou el coneixement del rendiment i la probable evolució de la col·lecta, entorn dels quals s’havia realitzat un compte i unes previsions en la primavera de 1331, segons explicarem a continuació.

TAULA 1