Vicent Baydal Sala - Els orígens de la revolta de la Unió al regne de València (1330-1348)

1.2 Els fets de Vinatea (desembre 1331-gener 1332)

Malgrat la transcendència simbòlica que ha tingut per a la història i la historiografia valencianes els coneguts fets de Francesc de Vinatea, ben poc se n’ha investigat mai. En aquest sentit, el coneixement bàsic de l’episodi prové de la crònica de Pere el Cerimoniós, que relata com aquell dirigent de la ciutat de València encapçalà una revolta de l’estament reial contra Alfons el Benigne i la reina Elionor. Vinatea, ja per un autor del segle XIV com Eiximenis i també per a la major part de la historiografia moderna, hauria representat l’essència del pactisme valencià, en defensar la llibertat de contradir al monarca quan aquest incomplís els Furs o posés en perill la integritat del regne. 34Aquesta llibertat, a més a més, era comparada expressament en la narració de la crònica amb el major autoritarisme de la monarquia castellana, puix, davant la rebel·lió dels súbdits, s’hauria produït el següent diàleg entre el rei i la reina:

–Ah, reina! Açò volíets vós oir?

E ella, tota irada, plorant, dix:

–Senyor, esto non consentría el rey don Alfonso de Castella, hermano nuestro, que ell no los degollase todos . E lo senyor rei respòs: –Reina, reina, el nostre poble és franc, e no és així subjugat com és lo poble de Castella, car ells tenen a nós com a senyor, e nós a ells com a bons vassalls e companyons.

No obstant això, únicament dos autors, Joan Baptista Perales i Salvador Carreres, hi han realitzat una aproximació erudita fins el moment, bo i tractant de combinar les escasses dades sobre la figura de Vinatea conservades a l’Arxiu Municipal de València amb les tres principals fonts antigues sobre la qüestió, això és, la pròpia crònica de Pere el Cerimoniós i Lo Crestià d’Eiximenis, escrites entorn de la dècada de 1370, i els anals de Zurita molt més tardans, ja de finals del segle XVI. En relació amb això, en tant que el relat d’Eiximenis es limita a narrar literàriament el moment exacte de confrontació amb els monarques, tota possibilitat de contextualització històrica mitjançant aquelles obres queda reduïda al relat de la crònica i a les interpretacions posteriors del mateix Zurita. Així les coses, en primer lloc, Perales corregí el nom de Vinatea –«Francesc», com deia Eiximenis, en compte de «Guillem», com apareix a la crònica– i datà els successos a partir de maig de 1333, el moment en què aquell fou nomenat jurat de la ciutat, segons queda reflectit al manual de Consells corresponent. 35Pel contrari, en celebrar el teòric sisè centenari dels fets, Carreres proposà avançar-ne la datació atenent a l’itinerari reial, de manera que, segons el seu plantejament, haurien tingut lloc –essent Vinatea conseller municipal, però no jurat– entre el 8 de juny de 1332 i el 14 de gener de 1333, un període en què el monarca residí ininterrompudament a la ciutat durant 7 mesos i una setmana. 36

Tanmateix, segons explicarem a continuació, ni les datacions suggerides per aquests historiadors semblen les més probables, ni els fets narrats pel Cerimoniós són del tot exactes. És per això que ens aturarem a analitzar tots aquells esdeveniments amb deteniment, bo i tractant de reconstruir-los des del mateix moment del casament entre Alfons i Elionor, en febrer de 1329. De fet, les diferències essencials entre allò exposat a la crònica i allò indicat pels documents és tan important que hem preferit tractar ambdós relats per separat. Així, en primer lloc, resumirem la versió oferta per Pere el Cerimoniós i les observacions realitzades posteriorment per Zurita –que són les que seguiren, fil per randa, Perales i Carreres–, i, tot seguit, passarem a mostrar l’ordre i la tenor dels fets segons es poden inferir de les dades contingudes en determinades sèries de la cancelleria reial.

– Els fets segons el Cerimoniós i Zurita

La narració extensa dels problemes amb la reina Elionor ocupa 10 capítols de la crònica de Pere el Cerimoniós, bo i començant amb el naixement de l’infant Ferran en desembre de 1329. 37Segons s’hi diu, tot just nàixer, la reina, amb consell de la seua ama Sancha de Velasco, de Ramon Cornel i de Gonzalo García, qui s’esforçaven complaure a la dita reina , i de Bernat de Sarrià, encarregat de protegir l’infant, aconseguí que fossen heretades al nounat les ciutats de Tortosa i d’Albarrasí, i les viles d’Oriola, Alacant, Guardamar, Elda i Novelda. Ultra això, el monarca féu jurar als principals magnats de la Corona que defensassen aquella donació, a la qual cosa únicament es negà Ot de Montcada, veent que allò era en gran prejudici del futur rei Pere –fill d’una dona anterior del Benigne, Teresa d’Entença, ja difunta. Posteriorment, aprés algun temps , el monarca, a gran inducció de la dita reina , acceptà realitzar una altra donació perpetual al dit infant en Ferrando: les viles valencianes de Xàtiva, Alzira, Morvedre, Maella –que Zurita corregí per Morella–, Castelló i Borriana. Aquest, però, fou el detonant que féu esclatar la revolta, de manera que els nuclis afectats reberen els missatgers reials a pedrades:

Per tots los dits llocs tramès sos missatgers especials induent la gent dels dits llocs que jurassen per senyor llur lo dit infant. E a ço no prengueren paciència los dits llocs ne ho volgueren atorgar ne consentir, ans hi hac alguns llocs qui volgueren llapidar los missatgers.

Tot seguit, les universitats demanaren recorriment a la ciutat de València i, com que el rei veia que els dits llocs açò consentir no volien , acceptà que aquella intervingués. Tanmateix, la recomanació feta a les viles fou que no hi accedissen, car, si ho feïen, llurs privilegis ne valdrien menys . D’altra banda, a la capital es reuniren molts e diversos consells , en els quals s’acordà aparellar militarment el poble de la ciutat –per deenes, e centenars, e milers– amb l’objectiu de respondre a qualsevol agressió del rei si aquest, per presó o per mort , forçava als que no volien consentir a la dita donació . Així, s’actuaria de forma immediata i rotunda, ja que no debades el Consell ordenà que, en eixe cas, isquera tota la gent de la ciutat per tal que mil hòmens anaren a les posades dels consellers reials i els assassinaren ab totes llurs companyes , mentre tota l’altra gent es desplaçaria al palau reial per tal de matar els presents, a excepció feta del rei, la reina i el mateix infant Ferran. Acordat això, Vinatea s’oferí a explicar la decisió al monarca i, acompanyat pels jurats i els consellers municipals, exposà el rebuig general a la nova donació atorgada a l’infant i la intenció ferma de matar a tots els del palau, a tall d’espasa , si la decisió es mantenia. Llavors, es produí el diàleg abans esmentat entre el rei i la reina, i, finalment, per dubte de morir , els consellers reials s’esforçaren que es revocàs tot, e axí es féu .

Per tant, la crònica no situa amb concreció els esdeveniments. Simplement parla d’una primera donació reeixida a l’infant Ferran, en nàixer aquest, i d’una segona, de les viles majors valencianes, que provocà la revolta i fou revocada. No obstant això, Zurita exposa aquest darrer afer immediatament després de comentar la guerra contra els genovesos de març-octubre de 1332, raó per la qual els autors posteriors associaren els successos a una data propera o posterior a aquella. Amb tot, sense solució de continuïtat, la crònica fa un salt endarrere i, en cloure l’episodi de Vinatea, passa a realitzar observacions sobre les esperances que los seus pobles havien posat inicialment en el matrimoni entre el Benigne i Elionor, pensant que la casa de Castella seria unida de gran amor a la casa de Aragó . En aquest sentit, indica que, més tard, en comprovar les intencions de la reina i de Sancha de Velasco, els valedors del futur Pere el Cerimoniós instaren el rei a fer una carta en la qual jurava no alienar patrimoni reial durant 10 anys: un estatut signat a Daroca en agost de 1328. Tanmateix, l’explicació que s’hi dóna d’aquesta qüestió és molt breu i es limita a exposar que quan la reina tingué notícia del jurament se seguiren molts e diverses afrontes, los quals serien llongs de recontar .