Vicent Baydal Sala - Els orígens de la revolta de la Unió al regne de València (1330-1348)

Altrament, la crònica assenyala que, malgrat l’estatut de no alienació, les donacions a l’infant Ferran s’acabaren produint. A continuació, el text passa a parlar de les persecucions endegades per Elionor contra aquells mateixos defensors dels drets de l’infant Pere: après de açò, lo senyor rei, nostre pare, anà-se’n a Tarragona, e la reina punyia a perseguir nostres oficials e tots aquells qui vetllaven en la honor e bé nostre . Així, Miguel Pérez Zapata i García de Lóriz fugiren de Barcelona en arribar el rei i la reina, qui els havia ja començades de fer inquisicions . Consegüentment, atès aquest ordre d’exposició dels fets, Zurita atribueix els procediments inquisitorials a un moment posterior a l’afer de Vinatea: con esto se levantó el rey y las donaciones se revocaron. Declaróse tras esto el odio grande de la reina en perseguir a los principales del Consejo del rey que tenían mucha cuenta con la conservación del patrimonio y con la persona del infante don Pedro . Encara més tard segons la crònica –aprés algun temps– , aquella persecució finí amb l’apressament de Lope de Concud, que fou detingut quan els monarques estigueren presents a Terol, traslladat amb la cort reial al regne de València, condemnat a mort i ajusticiat.

Posteriorment, fet açò , el rei envià comissaris a Aragó contra Pérez Zapata i Lóriz, al mateix temps que intentà apartar l’infant Pere de la protecció de Miguel Pérez de Gurrea per tal d’encomanar-lo a Ximén Cornel. Aquesta actuació fou rebutjada pels tres primers, puix, segons informava un altre valedor de Pere, Vidal de Vilanova, la intenció era dur-lo juntament amb el seu germà, l’infant Jaume, a la cort reial, on la reina Elionor els metzinaria . Així les coses, tots plegats, se n’anaren primer a Eixea i, més tard, cap a les muntanyes de Jaca per tal de passar al regne de França si el Benigne tractava d’anar a per ells, mas lo dit senyor rei cessà per tal com aquells qui ens ho tractaven veïen que llurs mals tractaments no havien lloc . Finalment, després que el rei hac estat algun temps en regne de València , assistí a un concili de la província eclesiàstica de Tarragona que l’arquebisbe i infant Joan havia convocat a l’esmentada ciutat, i, des d’allí, fou dada paraula a dona Sanxa –l’ama de la reina– que se’n tornàs en Castella . Així, aquesta abandonà la Corona als crits de fora, fora de Aragó la vella mala i clogueren les torbacions que havien envoltat la reina i el naixement de l’infant Ferran: com fon fora del regne aquesta dona, la cort romàs en repòs .

Tot plegat, resumint molt, l’ordre que sembla exposar la crònica del Cerimoniós –i que és el que segueixen Zurita, Perales i Zacarés– és el següent: el rei signà l’estatut de Daroca, però, malgrat això, realitzà la donació de Tortosa, Albarrasí i els llocs del sud valencià en nàixer l’infant Ferran en desembre de 1329. Posteriorment, en 1332 tractà de fer-li una nova donació, en aquest cas de les viles majors valencianes, però aquestes i la ciutat de València es revoltaren aconseguint-ne la revocació. Més tard, mentre els reis feien l’itinerari Tarragona-Barcelona-Terol-València-Tarragona, es produïren les persecucions dels valedors del Cerimoniós, l’ajusticiament de Concud, l’intent de presa dels dos infants i l’expulsió final de Sancha de Velasco, que posà fi a tots aquells problemes. Tanmateix, com veurem tot seguit, ni la tenor d’alguns esdeveniments, ni menys encara el seu ordre cronològic, pogué ser aquest.

– Els fets segons els documents cancellerescos

Per tal d’intentar ubicar l’episodi de Vinatea, hem hagut de centrar-nos en l’estudi dels documents de la cancelleria reial, ja que el manual de Consells de València corresponent a les dates en què és probable que tingueren lloc els fets es troba, precisament, desaparegut. 38En aquest sentit, cenyint-nos als esdeveniments narrats per la crònica de Pere el Cerimoniós, tenim dues dates extremes: la de desembre de 1329, pertinent a la donació de Tortosa, Albarrasí i les viles meridionals valencianes a l’infant Ferran, 39i la de març de 1332, quan es pot documentar l’expulsió de l’ama de la reina Elionor. 40Per tant, d’entrada, això invalida les propostes de datació de Joan Baptista Perales i Salvador Carreres, centrades en la segona meitat de 1332 i començaments de 1333. D’altra banda, si seguim la data que pareix indicar Zurita per a l’episodi de Vinatea, el mateix any de 1332, sembla impossible que tots els fets explicats posteriorment sobre les inquisicions iniciades per la reina fins a l’esmentada expulsió tinguessen lloc en tan poc espai de temps –fins al mes de març– i en un recorregut tan ampli –de Tarragona a Tarragona, passant per Barcelona, Terol i València.

Així doncs, alguna cosa falla en els relats de la crònica i de Zurita, però què és exactament? La primera resposta és clara: la donació que originalment obrí el conflicte no fou la realitzada a l’infant Ferran a finals de 1329, sinó la feta en concepte de dot i arres a la reina Elionor en febrer d’aquell mateix any, que, a banda d’Osca, Calataiud, Montblanc i Tàrrega, ja incloïa les viles valencianes de Morella, Xàtiva, Morvedre, Alzira i Castelló de la Plana (vegeu-ne la ubicació al mapa 2a la p. 55). 41De fet, la donació a la reina, desconeguda fins el moment, ocasionà ja certes resistències de les viles valencianes al poc de fer-se efectiva, en concret entre abril i maig de 1329, tot just abans de començar les Corts de 1329-1330. Sabem, en aquest sentit, que Alfons el Benigne convocà l’inici de la reunió per al’1 d’abril de 1329, però aquest no es produí fins a l’11 de maig, 42interval durant el qual segurament tingueren lloc els fets narrats en un procés judicial posterior, de 1336, quan es procedí al retorn al patrimoni reial de les universitats cedides a la reina. Així, les declaracions realitzades en el judici pels síndics de les viles de Morella, Xàtiva, Morvedre, Alzira i Castelló de la Plana relaten que, primerament, en conèixer que havien estat donades a Elionor de Castella, sol·licitaren audiència al rei, però aquest els la denegà, alhora que la reina manifestava que no havie més furs ni privilegis en la terra, sinó quan ere la volentat del rey, e als qui la contrastaven, que·ls tolguéssen lo cap e·ls posàssen en una forca. 43

A continuació, demanaren que, si més no, els fossen donats consellers sobre ·ls dits affers , incloent entre aquests als jurats de València, però la resposta del monarca fou igualment rotunda: que ab los dits jurats no s’acordàssen ni·n parlàssen sots pena del cap a perdre . De la mateixa manera, també els jurats de València –en aquells moments Ramon Muntaner, Salvador Ric, Berenguer de Ripoll i Bernat Sanou 44– reberen les amenaces reials: que als pròmens de les viles no consellassen lo contrastar ne·n parlàssen o·n féssen ab aquells ensemps, en altra manera que als portals de lurs alberchs los trobarien penjats al maytí . En relació amb això, pensem que si els fets haguessen tingut lloc un cop començades les Corts –a partir de l’11 de maig–, semblaria inútil tractar d’evitar que els prohoms de la capital i els dels nuclis reials es reunissen per tal de tractar aquell afer. I el que és segur, d’altra banda, és que les coses relatades succeïren estant el rei a València, puix, davant el fet que les viles no enviaven els síndics demanats per consentir a les donacions damunt dites , les admonicions del Benigne continuaren in crescendo fins que arribà a atacar alguns llocs en persona:

El dit senyor rey armat de son cos de nit ab moltes companyes de cavall armades modo hostili , fort mogut e ençès de gran ira, e per grans induccions feytes per part de la dita senyora reyna, cavalgà e anà contra alcunes de les dites viles fort menaçant, car tardaven de consentir e de trametre los síndichs damunt dits.