Vicent Baydal Sala - Els orígens de la revolta de la Unió al regne de València (1330-1348)

Fins i tot, malgrat la intervenció de Vidal de Vilanova e moltes altres bones persones que tractaren de contenir-lo, el rei mogudament menaçà que metés foch a alcunes de les dites viles en diverses parts . Així, finalment, aquestes nomenaren síndics que acudiren a la ciutat de València, on l’itinerari reial situa al monarca de forma ininterrompuda des del 20 de març de 1329 –potser els atacs esmentats, nocturns, es realitzaren a les properes viles de Morvedre o Alzira. D’aquesta manera, en primer lloc, els enviats de les viles suplicaren al rei que els deixés protestar de lur dret públicament o almenys amagada a alcun loch fora la ciutat o dins aquella , però aquell es negà novament, de forma que li ho tornaren a pregar, en aquesta ocasió en scrit per scrivan . La resposta fou la mateixa i ara comminatòria: no s’i podie àls fer, e que si no volien consentir les dites donacions, que ell sabie què s’havie a fer, o semblants paraules . Davant la impossibilitat d’alternatives viables, els síndics, destrets e forçats , decidiren atorgar el seu consentiment a les donacions, segons afirmaven després, si consentiment poch ésser dit a la volentat e importunitat . Així les coses, l’últim dels actes d’aquest conflicte recomptat en el procés judicial de 1336 és el consentiment públic d’aquelles donacions, que, tot i la seua llargària, no ens resistim a copiar íntegre, atesa la seua força narrativa:

Tenín lo senyor rey lo Avangèlister ubert, e la creu sobre aquell, stech dit públicament e alta: «Present la dita senyora reyna, et dona Sancha, et Lope Péreç, degà de la ciutat de València, e d’altres de part de la senyora reyna, et molts d’altres en gran multitud, senyor, manats vós que consintam estes donacions?» Lo qual dit senyor rey respós que «Och».

Ítem, declaren que altra vegada encontinent stech replicat: «E, donchs, senyor, axí u manats?» Lo qual senyor rey respós que «Och».

Ítem, declaren que terça vegada stech dit: «E, donchs, senyor, axí de tot en tot o volets?» Lo qual dit senyor rey respós que «Och». E, adonchs, encontinent estech dit: «Donchs, senyor, per força dels vostres manaments e per temor de la vostra ira e indignació, haurem-ho a fer. Et sien d’açò testimonis aquests prelats, richs hòmens, cavallers e altres que ací són».

Ítem, declaren que, reebén en ací lo dit senyor rey lo sagrament, encontinent començà la dita senyora reyna haver mala fe sobre les dites donacions. Et aquí stech dit per part sua: « Esto no vale nada, que bien es por [… …] o más », o semblants paraules.

D’altra banda, sabem que el 25 d’abril de 1329 el Benigne tornà a realitzar un nou atorgament dels llocs donats a la reina Elionor en concepte de dot i arres, bo i explicitant que hi quedaven entesos el mer i el mixt imperi, que no s’havien inclòs en la concessió original por olvido e no de scierta sciencia . 45En aquest sentit, pensem que probablement aquella especificació estava relacionada amb la resistència oferta per les cinc viles majors valencianes, ja que, a més a més, és cronològicament una mica anterior al començament de les Corts. Per tant, com hem dit, sembla coherent suposar que aquell primer conflicte entre el monarca i els nuclis esmentats tingués lloc en el lapse de temps comprès entre la seua arribada a València, el 20 de març, i l’inici de l’assemblea parlamentària, l’11 de maig. 46

Podria ser una mica més tardà, fins i tot, però mai posterior al dia 21 de juliol, data en què, per les informacions contingudes al registre In favorem regine Eleonoris , sabem que les universitats de les cinc viles juraren la reina com a senyora, després d’haver constituït síndics per a això entre el 9 i el 20 de juliol de 1329. En relació amb això, podríem pensar que aquest jurament és el que apareix relatat en el document que acabem de citar, però cal tenir present que aquest només fa referència al consentiment públic de les donacions atorgat al rei, que no és el mateix que el propi acte en què s’havia de jurar fidelitat a la reina com a nova senyora de les viles. De fet, segons s’explicita en el document que va generar el jurament de 21 de juliol, aquest es va realitzar, de manos e de bocha i por mandamiento de la dicha senyora reyna , en poder del noble Juan Ximénez d’Urrea, un personatge que no apareix enlloc en el relat adés esmentat. 47Consegüentment, considerem que sembla molt més probable que el consentiment al rei fos un acte diferent al del jurament senyorial de la reina, i, per tant, es produís amb anterioritat, poc abans d’obrir les Corts en maig; en cas contrari, pareix difícil imaginar un desenvolupament normal de les sessions sota les condicions d’amenaces i comminacions armades que acabem de veure. 48

En qualsevol cas, el que sembla ben cert és que inicialment els dirigents de les localitats afectades per la donació es negaren a consentir el seu traspàs senyorial a la reina, el que probablement endarrerí l’obertura de les Corts de 1329 fins que finalment, després d’atacs i amenaces, acataren la decisió i juraren fidelitat a Elionor pel mes de juliol. D’altra banda, un poc més tard, el 28 de desembre de 1329, el monarca decidí realitzar una nova donació, en aquest cas de forma perpètua al fill que acabava de tenir amb la reina, l’infant Ferran, que rebé Tortosa, Albarrasí i els llocs valencians d’Oriola, Alacant, Guardamar, Elda, Novelda, La Mola, Callosa, Asp i Monfort (vegeu el mapa 2a continuació). 49Però en aquesta ocasió la donació no generà una resistència tan forta a la que s’havia produït uns mesos abans. 50

Tot plegat, doncs, la crònica de Pere el Cerimoniós altera els fets, ja que no només amaga la donació inicial feta a la reina, sinó que, a més a més, l’atribueix a l’infant Ferran en un moment posterior. D’altra banda, com a conseqüència d’això, explica tot d’una i de forma seguida l’enfrontament amb les viles reials valencianes que desembocà en l’afer de Vinatea, per després exposar l’afer de la persecució a l’infant Pere i els seus valedors, que en el relat de la pròpia crònica pareix posterior. Tanmateix, segons indiquen nombrosos documents, sembla que l’ordre fou invers: primer la persecució i després l’episodi de Vinatea. De fet, si extraiem de la crònica reial aquesta darrera qüestió –el capítol 48–, la resta d’esdeveniments que s’hi expliquen –en els capítols 43-47 i 48-53– es pot resseguir de forma continuada en total consonància cronològica amb l’itinerari reial i les fonts arxivístiques. 51Per exemple, en primer lloc, sabem que després del naixement de l’infant Ferran i la donació de Tortosa, Albarrasí i les viles meridionals valencianes, els reis seguiren el camí Tarragona-Barcelona-Terol, que és justament l’indicat per la crònica per a contextualitzar les inquisicions endegades per la reina. Per tant, aquestes degueren començar aproximadament a partir del 10 de febrer de 1330, quan, després de cloure les Corts valencianes, els monarques arribaren a Tarragona. Precisament aleshores, el 18 de febrer, comencen els llibres de tresoreria de Felip de Boïl, substitut d’un dels perseguits, García de Lóriz, els volums del qual no s’han conservat i que tenia com a sotstresorer a Lope de Concud. 52En conseqüència, Lóriz i Concud –amb Pérez Zapata– degueren fugir de Barcelona quan Alfons i Elionor arribaren a la capital catalana, pel mes de març, per tal de refugiar-se al regne d’Aragó junt a l’infant Pere.

MAPA 2

Donacions a la reina Elionor i els infants Ferran i Joan al regne de València entre 1329 i 1335

Posteriorment, els mateixos monarques es traslladaren a terres aragoneses, on estigueren des de finals de juny i on, seguint la crònica, havien citat els perseguits a Terol. Segons el mateix text, no s’hi presentà ningú a excepció de Lope de Concud, qui poc abans s’havia entrevistat en persona amb el Benigne a l’aldea bilbilitana de Codos, en la qual, efectivament, el rei signa documents el 30 d’agost de 1330. 53D’aquesta manera, malgrat els avisos del rei –Llop, no hi aturs, car la reina te persegueix, torna-te’n– Concud fou apressat quan aquells foren a Terol , això és, durant la primera quinzena d’octubre. Així mateix, exactament com diu la crònica del Cerimoniós, après alguns dies, lo dit senyor rei davallà-se’n en regne de València: en concret, passà per Xèrica el 19 d’octubre, camí de València, on residí durant cinc mesos i mig, entre el dia 23 d’aquell mes i el 10 d’abril de 1331. Ací, a banda de preparar la campanya contra Granada finalment cancel·lada, es degué jutjar al detingut. En aquest sentit, el text del rei Pere afirma que allí proceïren contra lo dit en Llop e li feeren turments , el que concorda amb la carta enviada per un oficial de la reina a començaments de febrer de 1331, informant-la del registre de la casa turolenca de Concud, on no havien pogut trobar les malvades imatges que cercaven, contràries a la mateixa Elionor. 54Malgrat això, la crònica explica que, encara a València, Lope de Concud fou sentenciat a mort, ço és, que fon rossegat e penjat, com se deïa que ell havia fetes fetilles a la dita reina que no pogués jamés infants concebre . 55