Vicent Baydal Sala - Els orígens de la revolta de la Unió al regne de València (1330-1348)

D’aquesta manera, ubicat cronològicament l’enfrontament, ens detindrem també a analitzar els arguments que el Cerimoniós posa en boca del jurat Francesc de Vinatea, en nom de la ciutat de València:

Molt se maravellava del senyor rei, nostre pare, e així mateix de tot son Consell, que aitals donacions faés ne consentís com havia, car allò no volia altre dir sinó tolre los privilegis e separar lo regne de València de la Corona d’Aragó, car, separats les viles e lochs tan appropiats com aquells eren de la ciutat de València, València no seria res, per què ells no consentien en les dites donacions, ans hi contradirien.

En conjunt, doncs, les raons adduïdes se cimentaven en dos factors estrictament relacionats: d’una banda, la violació d’un privilegi concedit en 1319, segons el qual els monarques no havien d’alienar patrimoni reial, i, d’una altra banda, la pèrdua de poder de l’estament reial valencià, que quedava seriosament afeblit si cinc de les viles més importants li eren desmembrades. En aquest sentit, l’interès dels dirigents de la capital era ben evident: el seu àmbit de poder, és a dir, la part del regne sobre la qual exercien influència i control, el constituïen els nuclis reials, i sense els principals d’aquests, València no seria res . De fet, malgrat la concessió d’aquell privilegi de 1319, 66tant Jaume II com Alfons el Benigne havien continuat cedint nuclis reials, com es pot copsar en el mapa 3: Gandia, Dénia i Pego havien passat a mans del comte de Ribagorça; Oriola, Alacant i Guardamar a l’infant Ferran; Elx a l’infant Ramon Berenguer; Corbera a l’infant Joan; i Sogorb a Lope de Luna. Fins a nou viles, a les quals se sumaren les cinc més grans en 1329: Morella, Xàtiva, Morvedre, Alzira i Castelló. Així les coses, en a penes una dècada la ciutat de València havia passat de liderar un conjunt de 27 viles a únicament 13, les quals, a més a més, eren les de menor importància.

Sembla ben lògic, doncs, que els de la ciutat de València aprofitassen la resistència oferta per les viles de la reina a l’ampliació de les seues competències, per tal d’evitar un apartament definitiu de l’estament reial. Amb tot, respecte d’això, cal fer una altra observació: la crònica, que exposa els fets com si les universitats haguessen estat concedides a l’infant Ferran, acaba explicant que la donació fou revocada després de les paraules de Vinatea; tanmateix, segons sabem, aquelles havien estat atorgades a la reina, qui, a més a més, continuà sent-ne la senyora, almenys, fins a l’accessió al tron de Pere el Cerimoniós en 1336. 67Per tant, la protesta de Vinatea no generà la restitució de les viles valencianes al monarca i la revocació es degué limitar a l’ampliació de les competències de la reina fins a la plenitudo potestatis . De fet, la carta sobre açò –expedida a Osca en juliol de 1331– que era esmentada en la convocatòria dels síndics de les localitats afectades per tal que jurassen aquella donació no apareix enlloc al registre In favorem regine Elionoris ni tampoc a la sèrie Graciarum , 68per la qual cosa no degué arribar a fer-se efectiva.

MAPA 3

Alienacions del patrimoni reial al regne de València entre 1319 i 1329

Així les coses, a banda d’aquesta darrera cancel·lació, sembla que la principal conseqüència de la posició de força desplegada per la ciutat de València fou una altra, que, si més no per la seua immediatesa cronològica, pareix estar directament relacionada. Ens referim a l’expulsió de la cort i de la Corona de Sancha de Velasco, fixada per la crònica en el moment en què el Benigne i l’infant Joan es reuniren en un concili eclesiàstic a Tarragona, és a dir, entre el 7 de febrer i el 10 de març de 1332 segons l’itinerari reial. En aquest sentit, en efecte, l’ordre es degué produir aproximadament en aquell interval de temps, atesa la carta enviada per Alfons XI a finals del mes de març, en què es queixava al seu homònim de cómo enbiastes a donna Sancha . 69La resposta, tramesa tres setmanes més tard, fonamentava la decisió en l’odi que aquella havia ocasionat i, alhora, palesava que havia estat una solució necessària per tal d’aconseguir l’ajut dels súbdits:

Entendiemos que [l’expulsió de Sancha] era pro de Nos e de la reyna, muger nuestra muy cara, por muytas razones, e specialmiente porque nuestros súbditos havían en odio a dona Sanxa, ama de la dicha reyna, por la qual razón dellos no podíamos haver aquell servicio que convenía a Nos; maguer Nos entendamos que la dicha dona Sanxa no fiziere sino aquello que allá cumplía, havémosla a embiar en Castiella. 70

Nogensmenys, el Benigne certificava la seua voluntat de guardar l’honra de la reina agora más que nunca , tant en el fecho de sus donaciones e del infante don Ferrando, nuestro fijo, e de los homenages, como en otras cosas . Així, com hem dit, les donacions realitzades originalment a tots dos continuaren sent vàlides, però, alhora, l’accelerat ritme de concessions reials mantingut fins aleshores decaigué completament. Per exemple, el registre de la reina se centra únicament en certes gràcies atorgades per a la baronia de Fraga, que havia comprat per al mateix Ferran, mentre que el registre d’aquest darrer clou bruscament a mitjan març de 1332. 71No sembla casualitat, doncs, que precisament en aquell moment fos retallada la influència de la reina amb l’expulsió de Sancha de Velasco i també, segons diu la crònica, amb un canvi de membres del Consell reial: foren foragitats d’aquèn alguns qui tenien en los mals afers passats . Tot plegat, doncs, així finalitzà l’etapa en què la reina Elionor exercí un poder més gran dins de la cort reial, amb el suport de diversos barons i del mateix monarca. Concretament, s’allargà durant 3 anys, des del seu casament en febrer de 1329 fins a l’episodi de Vinatea i la posterior relegació de l’ama de la reina, pel febrer o el març de 1332. D’aquesta manera, hem pogut determinar per primera vegada l’extensió d’aquell període i la successió cronològica dels fets que hi tingueren lloc, desconegudes fins el moment a causa d’allò exposat per Pere el Cerimoniós en la seua pròpia crònica.

En aquest sentit, ens manca una darrera cosa per analitzar: les causes que dugueren al rei a triar aquell relat concret, tot tergiversant uns fets que devia conèixer a bastament. De fet, com veurem més endavant, també amagà el procés judicial dut a terme contra Elionor en 1336-1337 per tal de revocar aquelles donacions, de manera que el seu interès per atribuir a l’infant, per davant de la reina, el paper principal en la revolta de les viles valencianes resulta completament deliberat. En relació amb això, les raons per a obrar d’aquesta manera semblen bastant evidents, atesa la relació de Pere el Cerimoniós amb el mateix Ferran, a qui féu assassinar en juliol de 1363 en el context de la guerra entre Castella i Aragó. Això, segons Zurita, causà la indignació dels principals barons de la Corona, que estimaven l’infant com un bon líder:

El infante era muy buen príncipe y de gran valor, y tenía muy principal estado en estos reinos; y muchos caballeros, así aragoneses como catalanes y castellanos, le servían y seguían en la guerra, y era comúnmente amado de todos.

En conseqüència, un afer tan grave e inopinado provocà grande infamia contra la persona del rey , qui hagué de fer pública una carta en què al·legava els diversos motius pels quals havia hagut de procedir d’aquella manera, tot i que, segons el mateix autor, éstas eran sus justificaciones, pero no se podían tan fácilmente persuadir a las gentes . 72Per tant, sembla obvi que una altra de les maneres que el Cerimoniós tractà d’utilitzar per tal de justificar l’assassinat fou la construcció a la crònica d’una imatge negativa de l’infant, perjudicial per als súbdits de la Corona. Així, per exemple, tot just en parlar de la seua mort es deté a explicar el retorn de Tortosa a la senyoria reial, indicant que hagren gran plaer , ja que en temps que la dita donació fon feta al dit infant de la dita ciutat ne foren molt dolents e despagats . 73En definitiva, doncs, aquesta sembla la raó evident per la qual l’infant Ferran és presentat com el destinatari de la donació de les viles majors valencianes, de manera que la seua figura apareix com a causant darrera de la rebel·lió encapçalada per Francesc de Vinatea. 74