Vicent Baydal Sala - Els orígens de la revolta de la Unió al regne de València (1330-1348)

D’altra banda, hi havia una sèrie de disposicions paral·leles que s’havien d’endegar per tal d’ajudar a acomplir els objectius de l’estol de la Corona. Per exemple, qui volgués armar vaixells podria quedar-se pel seu compte amb tot el que prengués individualment de qualsevol enemic o, pel contrari, podria fer pariatge amb les altres armades, repartint-se el guany per sou e per lliura . Així mateix, per un costat, s’havia d’observar l’ordenament acordat amb Jaume III de Mallorca per tal de no mercadejar amb els enemics, mentre que, per un altre costat, el monarca no signaria cap pau amb genovesos o saonesos fins que les galeres desarmassen. Pel que feia a la pròpia defensa del litoral, es posarien talaies per totes les riberes , s’hi farien farons de nit i fumades de dia, i les aygües –suposem que els llocs costaners d’aprovisionament d’aigua dolça– serien guardades per tal que·ls enemichs no se’n puxen servir. 97

Finalment, s’hi incloïen diverses clàusules relatives a l’oferta de finançament de les 10 galeres i 2 barques per part de l’estament reial. Primerament, els que en gestionarien l’armament quedarien lliures de qualsevol demanda o inquisició per part dels reis, excepte si es feia a instància o requesta dels jurats e prohòmens de la ciutat e de les viles . En conseqüència, els dispensers o clavaris únicament quedaven obligats a retre comptes del que havia costat l’armada i del guany obtingut als prohoms diputats pels nuclis reials. D’altra banda, totes les escriptures donades per la monarquia en relació amb aquest armament serien franques i, alhora, tant el rei com la reina donarien cartes d’indemnitat dels furs i privilegis dels seus respectius llocs. 98En darrer terme, Alfons el Benigne hauria de jurar tots los dits capítols de la oferta en el moment en què los síndichs de la ciutat e de les viles seran devant ell , i entre aquests capítols s’incloïa un de darrer ben important: si el monarca no armava les seues 10 galeres íntegrament, mancant ni que fos una, l’estament reial quedaria lliure de l’oferta, de manera que tot allò gastat en l’armament seria pres a compte del rei en el donatiu de 110.000 ll. 99De fet, quan arribà l’estiu el rei no armà més que 5 galeres, a l’igual que les viles, per la qual cosa, com veurem seguidament, es negociaren unes noves condicions.

– El col·loqui de juliol de 1332

Segons hem explicat, una vegada que se signaren els pactes de gener de 1332, el Benigne marxà de València cap a Tarragona i Tortosa, per tal de negociar la contribució dels eclesiàstics de la Corona a la croada de Granada i la de les ciutats catalanes a la guerra contra els genovesos. Tanmateix, encara no s’havien complit ni tres mesos de la seua partida que li arribaren notícies de l’assetjament nassarita d’Elx, iniciat el 9 d’abril. Ràpidament, el rei descendí a València, camí de la frontera, el que motivà l’alçament del setge a penes cinc dies després. Amb tot, el monarca es desplaçà a la pròpia vila per tal de reorganitzar la defensa del sud valencià, bo i disposant el trasllat de les tropes establertes a Oriola fins a Alacant. Així doncs, l’organització bèl·lica de la zona es bolcava cap a la mar, puix aquest era el nou caire que havia pres la guerra amb els nassarites, en entrar els genovesos en el conflicte. De fet, un mes abans de l’atac a Elx, els jurats de València avisaven al rei que los genoveses han feita confederació ab lo dit rey de Granada , el que suposava un greu perill per al regne si les galees dels genoveses, ab alcunes que·l dit rey de Granada ne fa armar en la sua terra, vénen a Alacant o a Dénia o a altres lochs de la marítima . Per tant, demanaven que hivaçosament féssets armar VI galees en la ciutat de València, davant el fet que de moment no s’havia posat en marxa l’estol projectat a començaments d’any, puix Barcelona i Mallorca només estaven armant altres 6 cadascuna, per guàrdia de la mar. 100

Així les coses, havent tornat a la capital valenciana, el rei reuní al començament de juliol als infants i als principals barons de la Corona per tal de celebrar un Consell, que confirmà la guerra marítima: es tractaria de realitzar un bloqueig mercantil als nassarites –que la mar fuesse guardada continuament, que no se pudiessen ayudar d’allent mar de ninguna vianda ni otra cosa– , de manera que, alhora, es garantís la defensa contra els genovesos. 101En aquest sentit, la ciutat de València degué ser requerida per tal d’intervenir-hi, puix el 9 de juliol el Consell municipal aprovà l’armament de X galees e dues barques contra los malvats genoveses , sempre i quan el monarca armés del seu propri V galees e una barcha i prenent de la peccúnia de la imposició la quantitat que altres V galees e una barcha costarien d’armar, ensemps ab les universitats de les viles reals del regne. 102 Fet i fet, a penes cinc dies després, al temps que el rei informava als consellers de Barcelona que l’armada valenciana de 10 galeres estaria preparada a mitjan agost, el ciutadà de València Andreu d’Espígol rebé la potestat per a rebre préstecs, dipòsits i comandes amb l’objectiu d’aplegar els diners que hi serien necessaris. 103

Amb tot, els capítols de la nova oferta i de la nova armada pactades amb l’estament reial no es publicaren fins a un parell de setmanes més tard, el 27 de juliol de 1332, segurament per una situació semblant a la que ja s’havia donat a començaments d’any: primer s’aconseguia el consentiment de la ciutat de València i després es convocava a la resta d’universitats reials per tal de perfilar i signar els acords. En aquest cas, però, com que la negociació era una prolongació de la que havia tingut lloc en gener –bo i reduint el nombre de galeres armades– no s’hi demanaren nous capítols de justícia. Tanmateix, sí que es pactaren certs canvis en l’oferta i la gestió de l’armada, segons veurem a continuació.

En relació amb això, pel que fa a la oferta, els capítols de l’armada aprovats a principis d’any, com hem explicat, incloïen una condició segons la qual, en cas de no preparar-se les 20 galeres previstes per a l’estiu, quedarien cancel·lades la resta d’acords. Possiblement per això, ara que havia arribat l’època fixada i s’havia d’armar una esquadra més reduïda, de 10 galeres, s’hagueren de negociar unes noves clàusules. A més a més, sembla que no s’havia acomplit allò aprovat aleshores i els diners de les imposicions del donatiu de Corts de 1329-1330 no havien estat destinats a cap mena d’armament. Així les coses, reunits els jurats de València i els síndics de Borriana i de les cinc viles majors de la reina (Morella, Xàtiva, Alzira, Morvedre i Castelló de la Plana), es convingueren uns nous capítols per tal de fer front als dans e perills que una armada genovesa de 50 galeres en preparació podia fer a les terres de la Corona e specialment lo regne de València , atesa la guerra del rey de Granada, ab lo qual se diu los dits genoveses haver feta confederació. 104

Davant la immediatesa dels fets –les ordres sobre l’armament havien començat el 14 de juliol i a penes un mes després les galeres havien de ser a la mar–, la forma de finançament era lleugerament diferent. En essència, es mantenia el mateix sistema aprovat al començament d’any, això és, l’armada es pagaria desviant momentàniament els diners de les imposicions i, posteriorment, si el guany no bastava per a cobrir la suma gastada, aquelles s’allargarien tal i com estaven establertes si la resta d’estaments concordaven, o com decidís el braç reial si s’havien de limitar als seus dominis. Amb tot, el primer dels canvis era que llavors s’havia pactat que del donatiu es pagaria en exclusiva la part pertinent als nuclis reials, mentre que ara s’incloïen, a més a més, les galeres que tocaven al rei, tal vegada perquè, com acabem de veure, es considerava que aquesta armada quedava inclosa en la guerra contra els granadins, atesa la seua aliança amb els genovesos. Ultra això, els principals administradors del monarca, això és, el tresorer Felip de Boïl, el mestre racional Pere Marc, el cambrer major –i batlle general del regne–Guillén Serrano i el conseller Bernat de Boixadors s’encarregarien de procurar e manlevar les quantitats necessàries de forma imminent, uns préstecs inicials que serien coberts, com hem dit, dels diners de les imposicions. 105