Vicent Baydal Sala - Els orígens de la revolta de la Unió al regne de València (1330-1348)

Així doncs, el rei demanà a les universitats esmentades que reconsideraren el seu rebuig als tributs indirectes que es volien imposar i que enviaren síndics a la capital l’1 de desembre, per tal de signar els capítols d’una nova oferta i una nova armada: cum pleno mandato et posse consentiendum et firmandi pro vobis augmentacioni imposicionis iamdicte et armate predicte . De fet, la seua intenció quan escrivia la missiva era marxar ràpidament ad partes Cathalonie et Aragone; amb tot, el 8 de desembre els nuncis de Morella encara no havien fet acte de presència a la capital i, finalment, sembla que dos dies després el Benigne assumí que no podria partir immediatament de terres valencianes. Si més no, en aquesta darrera data, el 10 de desembre, requerí als consellers de Barcelona la tramesa de nuncis per la festa de Nadal a València: ja que no podia marxar fins que acabaren els tractatus que mantenia amb l’estament reial valencià, haurien de deliberar ací sobre l’estol en marxa, conjuntament amb els enviats de la ciutat de Mallorca i del rei mallorquí Jaume III. 125

En aquest sentit, els acords finals amb els valencians no foren aprovats fins a començaments de febrer de 1333, vora dos mesos després, i, per tant, pareix que la negociació fou realment dura. Fet i fet, així ho semblen indicar el mig centenar de fulls conservats al fons de Legislació de la cancelleria reial, en sis plecs diferents relatius a aquests col·loquis de finals de 1332 i començaments de 1333. 126En relació amb això, el plec que podem ubicar en primer lloc –tal vegada en el mes de desembre, després de la primera negativa de les viles reials– requeria del monarca dues condicions bàsiques que rauen a l’origen de la resta de matèries negociades: l’estament reial consentiria el finançament propi de 10 galeres i l’establiment de noves imposicions, d’una banda, si aquestes darreres es recaptaven generalment en la ciutat e en tot lo regne de València , i, d’una altra banda, si el rei i la reina proveïen remey de justícia sobre alcuns greujes, torts e injustícies per los officials de vós, senyor, e de la senyora reyna, feytes als habitadors de les dites ciutats e viles. 127

En conseqüència, en primer lloc, es requerí la presència dels altres estaments, o almenys d’una representació d’aquests, com sabem, per exemple, que passà amb l’infant Pere, comte de Ribagorça, que l’11 de desembre fou cridat per Alfons el Benigne a la capital valenciana. 128I així, de la mateixa manera que els nuclis reials havien establert certes clàusules inicials, també l’estament militar hi exposà les seues pròpies condicions a través d’una sèrie de capítols presentats per alcuns de la cavalleria del regne de València, per lo fet de la imposició en ajuda de la guerra . De fet, entre aquestes indicacions dels cavallers s’incloïen algunes que avançaren el resultat final de l’oferta aprovada. En aquest sentit, també demanaren –com l’estament reial– que les noves imposicions fossen pagades universalment, per tots los prelats e religioses, clergues, nobles, cavallers e persones generoses, axí viudes com pubills, de qualque condició o preheminència sien e los hòmens lurs de tot lo regne. 129 A més a més, segons hi sol·licitaven, la recaptació únicament duraria el temps necessari per a reunir el que mancava per satisfer del donatiu de 110.000 ll. promès en les Corts de 1329-1330 i per a pagar l’armament de 10 galeres que, a petició del rei, hauria de sufragar el General contra els genovesos i els musulmans.

En relació amb això, els cavallers sol·licitaren, d’un cantó, que es declarés què quantitat roman a pagar e levar de les C X mil lliures , i, d’un altre cantó, que es fes el mateix amb la quantitat que puge l’armament de les X galees. 130 El rei ho acceptà, oferint-los certa resposta quan se’n certifiqués, el que deu estar a l’origen tant de les demandes sobre el cost de les galeres realitzades a Francesc Carròs el darrer dia de 1332, com del retiment de comptes fet pels primers administradors de les imposicions del donatiu, segons explicarem més endavant. 131Així mateix, l’estament militar també exigí la seua participació en la gestió de les noves imposicions –en veure e regonèxer los comptes de la dita imposició, e en les vendes e en les distribucions que·s faran– i en la de l’armament de les galeres. 132Finalment, a banda d’altres cauteles típiques, com la gratuïtat de les missatgeries i de les escriptures públiques que se’n fessen, els cavallers insistiren en la necessitat que, en el futur, aquell tipus d’imposicions generals fossen aprovades en Corts i amb el consentiment de tots els estaments:

Que·l senyor rey atorch privilegi a la cavalleria que algun temps per alguna rahó en lo regne de València no puxe ésser imposada cisa, o mesa imposició, o qualque altra exacció semblant, sidonchs no s’atorgàs concordablement per prelats, religiosos, nobles, cavallers, ciutadans e hòmens de viles en Cort General. 133

Així, en cas que el rei no volgués atorgar aquest nou privilegi, demanaven almenys que en el termini de dos mesos fos reparat e liurat a la cavalleria el privilegi que de la dita rahó havia estat atorgat per Jaume II, és a dir, que es copiés paraula a paraula del registre del dit senyor rey en Jacme i es declarés que la concessió de les noves imposicions no ocasionava que aquell ne valla menys . En aquest sentit, desconeixem a quin privilegi feien referència els cavallers, ja que no n’hem localitzat cap d’aquesta mena a la sèrie Graciarum de la cancelleria jaumina. 134En qualsevol cas, Alfons el Benigne es negà a acceptar cap de les dues peticions, argumentant, primerament, que els monarques no havien acostumat mai a posar imposició general en aquest regne ne en los altres sens volentat e consentiment del General i, en segon lloc, que cercaria en lo registre el privilegi general esmentat, però no proveiria sobre la qüestió fins la primera Cort General que·s tenga en lo regne de València . Així, entretant , els devia bastar la carta d’indemnitat que també sol·licitaven, la qual seria lliurada ab bolla de plom als cavallers e generoses del dit regne , per l’atorgament concret que farien d’aquesta imposició. 135

Finalment, les darreres condicions posades pels cavallers remetien a les pròpies contraprestacions que volien obtenir per l’aprovació de l’increment fiscal. D’aquesta manera, reclamaren, d’una banda, la recepció de semblants o convalents coses als privilegis o gràcies que el rei pogués concedir als ciutadans e als hòmens de les viles per la dita augmentació o novella imposició , i, d’una altra banda, l’elaboració de cartes de justícia sobre els torts, e greuges, e uses que havien estat fets especialment per diversos oficials reials, contra alguns cavallers e generoses. 136 El monarca acceptà aquestes peticions demanant-los que les concretassen, tot i que, com veurem a continuació, no tenim constància d’un desenvolupament d’aquestes reclamacions tan detallat com en el cas de l’estament reial. Aquest darrer, en canvi, sí que presentà un llarg plec de greuges i demandes, que en molts casos acabaren generant l’atorgament de nous privilegis.

En aquest sentit, segons hem comprovat anteriorment, com més peremptòria era la necessitat econòmica del monarca, més nombroses eren les peticions parlamentàries, que en el cas valencià estaven preeminentment encapçalades per l’estament reial. En consonància amb això, en aquesta ocasió els síndics de les universitats requeriren fins a 28 qüestions diferents que giraven entorn dels mateixos greuges que ja es venien exposant en reunions anteriors o entorn d’altres de nous, relacionats amb abusos i incompliments de l’administració reial. En aquest sentit, la majoria d’ells tenien un denominador comú: la reivindicació de l’ordenament foral establert. Així, en primer lloc, s’hi insistí en unes peticions sol·licitades pràcticament cada vegada que es negociava amb el rei, això és, la revocació dels guiatges, de les comissions judicials fetes a persones estranyes –de fora del regne– i de les moratòries de deutes contraforals. El monarca, com també era habitual, respongué negant haver-ne atorgat cap, però acceptant la revisió i revocació d’aquelles concessions que es mostrassen com a il·legals, el que en el cas concret de les moratòries generà un privilegi per tal que no s’haguessen d’observar les que no s’ajustaven a allò establert per fur. 137D’igual manera, es tornà sobre altres dues revocacions demanades tenaçment: la del jurament que havien de fer els cristians en els contractes de préstec amb els jueus i la de les declaracions sobre la col·lecta del monedatge fetes per Jaume II. La primera fou concedida, mentre que la segona fou comissionada al batlle general Guillén Serrano i al notari valentí Domingo Claramunt, atès que l’anterior comissió feta al mateix Serrano, a Guillem Jàfer i Orrigo de Quintavall no havia sorgit cap mena d’efecte. 138