Vicent Baydal Sala - Els orígens de la revolta de la Unió al regne de València (1330-1348)

En tot cas, per a l’armada de 1333 s’aprovà que, descomptant totes les deduccions futures dels infants i dels eclesiàstics, així com les despeses d’administració, s’hauria d’assegurar una taula de canvi per la quantitat global que es pogués preveure que mancava per completar les 110.000 ll. I en aquesta mateixa taula de canvi, en la qual s’aniria ingressant la recaptació de les antigues imposicions i també de les noves, es gestionarien els préstecs necessaris per a armar les galeres que havien de fer front a genovesos i musulmans en estiu de 1333. D’aquesta manera, una vegada que s’hagués recaptat la quantitat romanent del donatiu, les imposicions es continuarien col·lectant per tal de pagar aquells préstecs que havien servit per finançar l’armada, si el guany obtingut no hi bastava. Per afegiment, pagat tot això, l’estament reial demanà que encara continuassen les imposicions velles –les del donatiu, sobre els cereals, les carns i el vi– per tal de satisfer els deutes que haguessen quedat pendents de l’armada de 1332; amb tot, els altres dos estaments es negaren a validar aquesta opció en tant que aquell armament no havia estat ofert per tot el General, sinó exclusivament per les viles reials, de manera que les imposicions només es podrien prolongar en lurs térmens o, bé, haurien d’imposar-ne altres amb noves tarifes, segons decidissen. 159

Quant als nous tributs indirectes aprovats en 1333, com ja havia passat amb els de 1329-1330, es tornà a insistir en la universalitat de la recaptació a tot el regne, tot i que amb les excepcions ja acceptades aleshores (els llocs de Jaime de Xèrica, Lope de Luna i Gonzalo García, a més de Xiva) i les deduccions realitzades posteriorment (els llocs dels infants i del bisbe de Tortosa, i la contribució de les persones eclesiàstiques). D’altra banda, una vegada que s’hagués recaptat el que quedava per a completar el donatiu, les imposicions per a pagar els préstecs de l’armada de 1333 únicament continuarien al territori deçà Xixona , segurament pel fet que, com els dominis dellà Xixona estaven en mans dels infants –Elx de Ramon Berenguer, i Oriola, Alacant i Guardamar de Ferran– no calia continuar amb la farsa de mantenir els tributs oficialment, però no aplicar-los en realitat, bo i deduint-los del compte global. Pel contrari, un dels capítols aprovat pels estaments exigia el compromís específic de tots els senyors del regne, que abans de Sant Joan d’aquell mateix any haurien d’haver jurat l’establiment de les noves imposicions fins que es pagassen el donatiu i les galeres sufragades pel General. De fet, el mateix dia de l’aprovació de l’oferta el rei envià el nou vicecanceller Arnau Samorera i el tinent dels segells Bonanat Sapera per tal d’informar als senyors dels acords, i una setmana més tard comissionà especialment Bernat Turell per tal d’obtenir la signatura de l’abat de Valldigna, Francesc Carròs, Nicolao Pagano i les vídues de Bernat de Vilaragut i de Ramon de Vilanova. 160

No debades, la qüestió era essencial, puix en cas que no s’aconseguís el jurament de tots els senyors del regne, el pagament de la part de l’armada que pertocava al General –la meitat, 10 galeres– hauria de ser assumit pel rei, descomptant-lo del que quedava per pagar del donatiu de Corts. Així mateix, fins a tres capítols més de cadascun dels dos plecs de negociació presentats pels estaments punien amb el mateix resultat el fet que l’armada requerida no s’acabés organitzant, és a dir, si no s’arribava a ordenar, o si la taula de l’armada –que havia de posar-se abans de l’1 d’abril– no era continuada, o, si una vegada preparada, l’armada cessava per pau, treva o qualsevol altra raó, les imposicions noves cessarien encontinent e ipso facto , els diners recaptats amb aquelles serien restituïts a cada lloc i el Benigne hauria d’assumir totes les despeses realitzades amb els diners de les imposicions antigues, descomptant-les de les 110.000 ll. del donatiu. S’hi deia, a més a més, que els diners que sobraren haurien de ser invertits no ja en la croada de Granada –com havia estat acordat en Corts– sinó, genèricament, en la defensió del regne. 161

Finalment, l’aprovació de la nova oferta anava acompanyada de la substitució dels dos administradors de l’estament reial que havien gestionat les imposicions antigues des d’estiu de 1332 per a pagar l’armada feta aleshores. Així, d’acord amb el pagament general de la nova armada, es tornà al sistema de triar administradors que representaren tots els estaments: Francesc de Vinatea per la ciutat de València; Bonafonat de Sant Feliu, veí de Morvedre, per les viles reials; Pere d’Esplugues, ardiaca d’Alzira, pels prelats i religiosos; i Ramon Costa, un cavaller d’origen ciutadà, pels nobles. 162Aquests controlarien la col·lecta de les velles i les noves imposicions, així com també la distribució i el retorn dels préstecs aconseguits per a finançar l’esquadra que s’havia d’organitzar en breu, sense que el rei els pogués demanar comptes de la seua gestió, sidoncs no ho fehien a instància o a requesta del General del regne . 163En relació amb això, el rei indicà que obtindria el crèdit necessari a través de l’empenyorament de patrimoni propi –sobre lochs seus per manera de penyora o ab venda ab carta de gràcia a cert temps– i, efectivament, sabem que abans de marxar de la ciutat vengué amb carta de gràcia Vila-real i el castell de Madrona a Bonaventura, la dona de Pedro de Xèrica, per valor de 300.000 s. A més a més, en cas que s’haguessen de pagar interessos, els de la part pertanyent al General serien els primers en ser satisfets, i el mateix monarca n’assumiria la meitat –a banda dels seus propis. 164

Altrament, quant a l’armament pròpiament dit, una altra sèrie de capítols disposava tot allò relatiu a la seua organització i gestió posterior. 165En primer lloc, tot i haver-ne demanat quatre inicialment, hi haurien només dos dispensers –per esquivar supèrflues messions– , que controlarien la distribució dels diners esmerçats en l’armament. Així, foren nomenats Bernat de Gusargues, veí de Xàtiva, per part de la ciutat i les viles reials, i Andreu Guillem Escrivà, un altre cavaller d’àmbit ciutadà, per part del rei, els eclesiàstics i els nobles. 166De la mateixa manera, també els acordadors dels mariners enrolats foren reduïts a dos: Jaume Escrivà per part de l’estament reial i Bernat Fabre –novament un generós d’origen urbà– per part del militar. Igualment, els escrivans serien triats a parts iguals entre aquests dos darrers estaments, 167mentre que en el cas dels còmits, per tal d’evitar la gran messió que suposaria triar-ne excessius en cada galera, es dividiren de la següent manera: la ciutat escolliria els de 5 vaixells, les viles els de 3 i els cavallers els de 2.

El capità, per la seua banda, seria nomenat conjuntament pel monarca i l’estament reial, tot i que, en cas que se signés la pau amb els enemics, seria elegit pels escrivans i els còmits, bo i dirigint-se allà on decidís el General. En qualsevol cas, però, hauria de jurar el retorn íntegre de tot el guany obtingut per l’armada. En aquest sentit, el guany seria controlat per tres clavaris, un dels quals aniria amb l’esquadra de Barcelona i un altre amb la de Mallorca, bo i repartint-se recíprocament entre totes les armades els altres clavaris d’aquelles ciutats. Per afegiment, com ja s’havia establert per a l’armada de 1332, en cas que es fessen captius, el rei no podria fer ús de la disposició legal mitjançant la qual podia quedar-se’ls amb el pagament de 1.000 morabatins. Finalment, la integritat de les 20 galeres aniria, íntegrament, a compte i risc del monarca, i quan aquelles desarmassen haurien de fer-ho a la ciutat de València. Així, una vegada acabada la campanya, tant els dispensers com els clavaris haurien de retre comptes del cost de l’armament i del guany aconseguit davant del mestre racional i dels diputats pel General per a aquest afer.