Vicent Baydal Sala - Els orígens de la revolta de la Unió al regne de València (1330-1348)

Ultra això, també discutiren davant el rei i el seu Consell sobre la possibilitat de continuar cobrant les imposicions acordades en febrer de 1333, tot emprant la recaptació per a usos propis. En aquest sentit, desconeixem la postura de cada representant, ja que el document que en parla es limita a expressar que fuit diversimode concordatum , però, per la manera de presentar-los –els de la ciutat de València ex parte una i els de la resta d’implicats ex parte altera 201– podem suposar que, igualment, els governants de la capital desitjaven continuar recaptant els tributs sobre la comercialització de béns i sobre el tràfic marítim, que probablement havien estat arrendats per a tota l’anualitat. De fet, després de repassar els acords signats a començaments d’any, el monarca confirmà el permís per a mantenir aquelles imposicions i retenir-ne el rendiment a nivell local. Amb tot, no en tornem a tenir notícies i podem suposar que, tal vegada, només continuaren cobrant-se dins dels termes del cap i casal.

Fos com fos, la pau de facto –encara sense oficialitzar– amb genovesos i nassarites arribà a finals de 1333, i el Benigne marxà a l’Aragó, després d’haver residit al regne de València o a Catalunya al llarg de tres anys seguits, des de la tardor de 1330. 202Així cloïa una etapa marcada intensament per la croada de Granada i la guerra naval contra els genovesos. En primer lloc, per tal d’abordar la guerra contra els musulmans, el rei aconseguí, a banda de diverses quèsties i subsidis dels jueus i les viles catalanes i aragoneses, 203la concessió de 110.000 ll. reunides durant un màxim de sis anys al regne de València a través d’imposicions. Aquestes eren les primeres en 25 anys que es recaptaven a la pràctica totalitat d’un territori de la Corona, puix des del bovatge català de 1300-1305 –cobrat als dominis reials i nobiliaris– no s’havia repetit una experiència similar. En tot cas, com hem vist, el seu establiment estava fortament lligat a les decisions polítiques preses en les Corts de 1329-1330, que donaren lloc a la unió foral valenciana. En aquest sentit, l’evolució del donatiu i d’aquelles imposicions fou bastant dificultosa, ateses les resistències dels principals magnats del regne, com ara els que mantingueren els Furs d’Aragó, l’Església –per la contribució personal– o els infants. A això, a més a més, s’afegia la precarietat de les finances reials, que ben prompte hipotecà una part important de la col·lecta.

Així les coses, quan s’hagué d’afrontar una despesa urgent –la intervenció contra els genovesos de 1332– el monarca hagué de sol·licitar un nou ajut de l’estament reial valencià, allargant les pròpies imposicions del donatiu, mentre la ciutat de Barcelona, com ja havia fet l’any anterior, finançava la seua pròpia armada, també a través de la tributació indirecta. El mateix succeí amb la campanya marítima de 1333, tot i que en aquest cas, d’una banda, el monarca, a instància dels nuclis reials valencians, féu participar tot el General del regne de València en un auxili que implicà l’establiment de noves imposicions, mentre, d’una altra banda, tractà d’aconseguir el mateix amb Catalunya, però només obtingué l’ajut de l’estament reial català. Per afegiment, el malestar popular davant les imposicions, la conjuntura de carestia frumentària i els incompliments del Benigne feren que l’auxili valencià de 1333 fos suspès i la part que havia estat despesa a càrrec del General fou assumida per la ciutat de València. Els dirigents d’aquesta, com hem vist repetidament en els tractaments amb el rei de 1331, 1332 o 1333 havien apostat decididament per la introducció de la fiscalitat indirecta no només a la capital sinó a tot el regne. La resta de viles reials, en canvi, mostraren fortes resistències i hagueren de ser induïdes pel monarca, tot amenaçant amb recórrer a les contribucions directes si no l’acceptaven.

Així les coses, aquell era un camí iniciàtic per a la fiscalitat indirecta al regne de València, en el qual, com hem vist, les innovacions operades a la ciutat de Barcelona marcaven el camí. Però, d’una altra banda, sembla que el poder d’influència de la capital valenciana sobre el conjunt del regne era major que no pas el de la capital catalana sobre la resta de Catalunya, ja que aquella nova tributació s’imposà globalment al territori valencià però no al català. En aquest sentit, com ja havia passat en 1329-1330, el procés progressiu de consolidació de la fiscalitat indirecta estigué estretament lligat als canvis en les relacions polítiques entre el monarca i els estaments, segons veurem al llarg del següent capítol. Abans, però, cal que abordem el final del regnat d’Alfons el Benigne i la resolució de certs afers que havien romàs pendents, relatius al cicle que acabem d’exposar.

Текст предоставлен ООО «ЛитРес».

Прочитайте эту книгу целиком, купив полную легальную версию на ЛитРес.

Безопасно оплатить книгу можно банковской картой Visa, MasterCard, Maestro, со счета мобильного телефона, с платежного терминала, в салоне МТС или Связной, через PayPal, WebMoney, Яндекс.Деньги, QIWI Кошелек, бонусными картами или другим удобным Вам способом.