Vicent Baydal Sala - Els orígens de la revolta de la Unió al regne de València (1330-1348)

En darrer terme, els altres dos greuges adreçats a la reina no necessitaren d’una resposta ulterior. En aquest sentit, d’una banda, el rei indicà que aquella citaria a les parts i proveiria justícia sobre l’afer del pagament del lloc de Castelló –de la Ribera– en les despeses de les muralles de Xàtiva, de les quals els havia lliurat contra el costum antic. I, d’una altra banda, quant a la franquesa que tenien els cavallers de Xàtiva i Alzira en les quèsties i altres exaccions reials, els dirigents urbans demanaren que la reina confirmés aquell privilegi i l’estengués a la resta de viles. Tanmateix, el propi Benigne rebutjà aquesta segona intenció i limità la validesa del privilegi a un any i, posteriorment, al temps que a ella plaurà; els síndics hi concordaren sempre i quan el privilegi no fos perjudicat –de manera que continués en vigor si tornaven a la senyoria del rei. 151En conjunt, doncs, deixant de banda aquests greuges concrets de les viles de la reina, la gran majoria de peticions realitzades foren admeses i generaren la publicació de fins a 10 privilegis en favor de la ciutat de València o del conjunt de nuclis reials. Així, tot i que la principal de les demandes polítiques realitzada –la celebració de Corts– no fou acceptada, l’estament reial obtingué certes garanties, si més no jurídiques, en favor dels seus propis interessos.

Per una altra banda, els altres estaments també realitzaren certes peticions, tot i que, com ja hem comentat, aquestes no foren tantes ni tan detallades com les dels síndics urbans. En primer lloc, els cavallers avançaren en les condicions inicials una de les seues reivindicaclions: la possibilitat de dur el seu propi vi als nuclis reials contra el vet que aquests imposaven. De fet, per a reclamar aquesta llibertat, al·legaren la recent unió foral: com açò esguarda la unió que és feta per los furs novells. 152 Així les coses, en contra de l’actitud que era habitual en l’estament militar, per primera vegada aquest començà a reivindicar els Furs de València, en tant que en les Corts de 1329-1330 s’havien sancionat moltes prerrogatives en el seu favor; la seua aplicació pràctica, però, depenia del desenvolupament quotidià de les relacions de poder. En qualsevol cas, encara que el Benigne es comprometé a pregar als prohòmens l’atorgament d’aquella demanda, desconeixem si finalment sorgí efecte.

En altre ordre de coses, en una reunió posterior, en la qual els cavallers i els eclesiàstics oferiren l’aprovació de la nova ajuda, es realitzà una altra petició i s’hi contradigué un parell de les que havia demanat l’estament reial. Concretament, aquella petició era la confirmació i la perpetuació d’una declaració que havia donat Jaume II sobre el monedatge dels senyorius, un afer que segurament feia referència a la cessió del tribut als possessors de llocs sota certes condicions. 153Per afegiment, els senyors impugnaren els capítols onzè i vint-i-dosè que havien presentat els síndics de les universitats reials, el primer dels quals requeria la prohibició de l’arribada de nous mercaders itàlics al regne de València, mentre que el segon sol·licitava la revocació de l’orde de la reina que eximia els cavallers de pagar en les despeses veïnals de la vila d’Alzira. De fet, en aquest segon cas els cavallers demanaren, fins i tot, que el manament fos estès a la resta de viles reials; en el primer, per la seua banda, tornaren a reivindicar el marc foral –contra la seua posició tradicional– puix afirmaven que sens Cort General aquell privilegi no·s pogués fer ni atorgar . Al remat, el rei cancel là el privilegi tocant als mercaders procedents de terres italianes, però, pel que fa a la qüestió de la contribució fiscal dels cavallers, després que la reina hagués revocat l’exempció ordenada, fou suspesa tota acció similar tro a la primera Cort General. 154

Finalment, els estaments militar i eclesiàstic tornaren a demanar, d’una banda, la reparació de los torts, e greuges, e uses que seran declarats que són feyts contra fur e privilegis , i, d’una altra banda, la concessió de privilegis i gràcies semblants o convalents a les rebudes pels ciutadans i els homes de vila. 155Tanmateix, com ja hem dit, desconeixem el desenvolupament posterior o l’atorgament efectiu de noves concessions relatives a aquestes dues peticions. De fet, segons acabem d’explicar, aquestes s’inclouen en l’aprovació nobiliària i eclesiàstica de l’oferta i de l’armada pagades pel General, per la qual cosa sembla difícil que encara es negociaren altres afers més tard. En tot cas, pel que fa a l’oferta pròpiament dita, cal remarcar que els estaments imposaren una sèrie d’estrictes condicions que, de fet, acabaren per ser incomplertes pel rei.

En aquest sentit, segons hem exposat anteriorment, a banda de la resolució dels capítols de justícia presentats, l’altre requisit fonamental que s’exigí per a accedir al finançament de l’armada fou l’establiment a tots els senyorius del regne de València de les noves imposicions demanades pel monarca –de les quals parlarem amb més detall en el següent punt. En raó d’això, la nova ajuda concedida hagué de ser aprovada per tots els estaments, i, com acabem de veure, les negociacions es dugueren a terme, d’una banda, amb els síndics dels nuclis reials, i, d’una altra banda, amb els eclesiàstics i els cavallers. Així ho palesen dos plecs de negociació distints que a primera vista –per la diferència d’afegiments i ratlladures– ja deixen copsar el que es constata en comparar-los amb deteniment, això és, que el primer a exposar els seus capítols fou l’estament reial i posteriorment, en base a aquells, l’eclesiàstic i el militar en presentaren uns de propis, però pràcticament idèntics quant al seu contingut. 156En relació amb això, atenent a la data de signatura pública dels capítols demanats per les viles reials, el 6 de febrer de 1333, podem suposar que tots dos tractaments tingueren lloc poc abans, al llarg del mes de gener. D’altra banda, encara que les qüestions relatives a l’increment impositiu i a l’armada foren negociades conjuntament en cadascun dels dos plecs esmentats, ací les tractarem per separat, per tal de distingir netament les condicions que s’hi acordaren.

D’aquesta manera, pel que fa a les imposicions, en el preàmbul dels capítols aprovats per l’estament reial es deixava clar que els nous tributs havien estat requests per Alfons el Benigne per tal d’ anticipar e pagar tota aquella quantitat que mancava fins a completar les 110.000 ll. promeses en les Corts de 1329-1330. Així, amb aquesta anticipació, es podrien reunir les grans quantitats de moneda necessàries per a organitzar l’estol previst per a l’estiu primer vinent . 157En conseqüència, en primer lloc hauria de ser regonegut, vist e affinat quant és ço que al senyor rey roman a pagar de la quantitat de les C X mil lliures i a quant muntés les assignacions ja per ell feytes , una operació que, com hem vist, ja havia estat demanada per l’estament militar en les seues condicions inicials i que explica el fet que els administradors del donatiu haguessen de presentar els seus comptes davant el mestre racional. En efecte, deu dies després de l’aprovació d’aquells capítols, els primers diputats nomenats per les Corts declararen la recaptació i distribució de poc més de 60.000 ll. (1.211.199 s. 7,5 d.) i l’assignació de 280.614 s. 7 d. més, encara pendents de pagament. 158Tanmateix, els gestors que els substituïren, és a dir, aquells que passaren a controlar la recaptació del donatiu des d’estiu de 1332 per a pagar l’armada d’aquell any, no reteren comptes en aquest moment. I, de fet, com explicarem més endavant, la liquidació dels números d’aquella armada s’ajornà i no fou resolta fins que s’acabà de recaptar tot el donatiu, ja durant la segona meitat de 1334.