Vicent Baydal Sala - Els orígens de la revolta de la Unió al regne de València (1330-1348)

Així les coses, signats tots aquests capítols, l’armada es preparà al llarg d’agost, bo i tractant d’estar disposada per a guardar les mars de l’atac genovès que a mitjan de setembre es preveia contra el sud valencià. Tanmateix, segons Zurita, l’estol procedent de Gènova es dirigí a les costes catalanes, on causà estralls, com ara la crema de 5 galeres de la ciutat de Barcelona, i se’n tornà ràpidament al territori lígur, de manera que en el mes d’octubre ja havia posat rumb cap a l’est. 119Consegüentment, sembla que l’esquadra organitzada pel monarca i l’estament reial valencià quedà sense enemic directe davant el qual lluitar, puix, com veurem més endavant, a penes degué obtenir cap guany i desarmà a finals de novembre en la ciutat de València. Amb tot, en aquests moments el rei havia decidit l’organització d’un nou exèrcit naval per a la campanya següent, això és, un gran estol de 60 galeres com el que ja havia estat projectat a començaments d’any.

2.2 L’armada i els col·loquis de 1332-1333

A l’igual que en 1332, Alfons el Benigne decidí armar 20 galeres a Catalunya, 20 a Mallorca i 20 al regne de València per a l’estiu de 1333. En aquest cas, però, l’armada valenciana seria finançada per tot el General mitjançant l’afegiment de noves imposicions a les que ja estaven establertes a tot el regne pel donatiu de 1329-1330. Tanmateix, com també succeí en 1332, finalment l’armada prevista acabà essent menor, el que en aquest cas provocà l’anul·lació de l’oferta del General valencià, segons explicarem amb detall en els dos punts subsegüents, un relatiu als acords inicials i un altre a la pròpia cancel·lació esmentada.

– Els col·loquis de novembre de 1332 a febrer de 1333

El 21 de novembre de 1332 Alfons el Benigne ordenava a Francesc Carròs, el capità de l’esquadra de 10 galeres que havia eixit de València aquell estiu, que desarmés a la desembocadura del Xúquer, a Cullera. Tanmateix, a penes quatre dies després, el 25 de novembre, el mateix monarca comissionà al batlle general Guillén Serrano per tal que isqués a l’encontre dels vaixells i, a requesta dels jurats de la ciutat , informés al capità que havia de dirigir-se a la platja de la capital. De fet, com hem vist, això és el que establien els capítols de l’armada. Però Serrano no només havia de comunicar això a Carròs, sinó que quan arribaren davant la dita playa –sense avisar-lo prèviament– havia de dir-li que fondegés les galeres luny de terra, en manera que null hom pogués exir , fins que dos prohoms de la ciutat de València, tramesos pel rei, parlaren amb el mateix capità. 120Per tant, tot sembla indicar que existia cert acord entre el monarca i alguns dirigents de la capital per tal de decidir sobre el destí de l’armada que tornava aleshores.

En aquest sentit, precisament en aquells moments tenim la primera notícia sobre un nou armament disposat pel rei: nós ajam manat e ordonat de fer galees en la ciutat de València ara de present. 121 Les raons cal cercar-les en la conjuntura bèl·lica: la guerra continuava oberta amb els genovesos i, a més a més, Muḥammad IV havia aconseguit pel mes de setembre la intervenció decidida de l’emir mariní de Fes, de manera que a mitjan d’octubre els genets musulmans es llançaren, cap a l’est, contra Priego de Còrdova, i, cap a l’oest, contra Caravaca i el camp de Lorca. 122Tot plegat, segons explicava el Benigne en una carta adreçada als governants de les principals universitats del regne de València, ja a l’alçada del 24 de novembre de 1332 s’havien produït multi et varii tractatus amb els seus nuncis, super negocio armate quam contra inimicos fidei et alios hostes nostros necessaria conspicimus et in estate futura pro tuicione regnorum et terrarum ac gentium nostrarum per nos et vos simil feri procuramus. 123 No obstant això, també hi exposava que els nuncis de les viles havien abandonat els tractaments, el que fa pensar, tenint en compte l’enviament al dia següent de dos prohoms valentins a la galera de Francesc Carròs, que tal vegada els prohoms de la ciutat de València es mostraven favorables al que demanava el rei, però no així els de la resta de nuclis reials.

Fos com fos, el contingut d’aquella missiva posava sobre la taula les peticions que el monarca havia fet. Segons s’hi deia, el Benigne havia convocat als enviats de les mateixes comunitats que havien signat l’armada d’estiu de 1332 (Morella, Xàtiva, Morvedre, Alzira, Castelló i Borriana, a banda de València) per tal de preparar-ne una altra per a l’estiu proper, de 20 galeres –a mitges amb el rei–, contra els musulmans i els genovesos. Amb l’objectiu de fer-ho possible, sol·licitava l’avançament del que quedava per satisfer del donatiu de les Corts de 1329-1330, mitjançant l’aprovació d’unes noves imposicions. En aquest sentit, com hem vist anteriorment, d’una banda, les 110.000 ll. promeses s’havien de reunir en cinc anys i mig o sis –des de març de 1330– a raó d’unes 20.000 ll. per anualitat, i, d’una altra banda, la recaptació fins a març de 1333 havia quedat assignada al pagament de l’esquadra que s’havia acabat d’armar. Per tant, el monarca podia calcular que en els dos anys i mig que restaven per a completar el donatiu potser mancaven unes 50.000 ll. per abonar, les quals, tanmateix, no es començarien a cobrar fins que s’iniciés el cicle de 1333, de manera que el mínim de 20.000 ll. necessàries per a una armada de 20 galeres no s’hauria recaptat, almenys, fins al març de 1334. 124En conseqüència, el rei demanà l’establiment de noves imposicions per tal que es poguessen reunir ràpidament els diners necessaris per l’armament de l’estiu de 1333:

Nos tempus solucionis nobis fiende de residuo centum decem millia librarum imposicionis dicti regni Valencie nobis anticipati petuimus pro augmentacionem dicte imposicionis ad hoc ut de peccunia ipsius imposicionis in negocio armate predicte nos iuvare potuimus tempore opportuit qualiter.

Amb tot, davant la negativa dels nuncis de les viles reials i la seua partida de la ciutat de València, el Benigne els exposà tota una sèrie de raons per les quals havien d’acceptar l’increment impositiu demanat. En primer lloc, els recordà que a començaments d’any havien aprovat el finançament de la meitat d’una esquadra de 20 galeres, però, com que finalment només se n’havien armat 10, quedava pendent l’armament de les altres 10. Consegüentment, la nova petició realitzada pel monarca, de 20 galeres, únicament representava un augment real de 10, de les quals l’estament reial només se’n faria càrrec de 5: potestis attendere et videre quod augmentum huius armate de qua presencialiter agitur non est nisi de quinque galeis . En segon lloc, els indicava que la ciutat de València –els dirigents de la qual, com hem dit, segurament acceptaven la proposta– seria la que més pagaria en les noves imposicions: in ordinacione imposicionis que nunc superadditur racione armate et anticipacionis predictarum civitas Valencie est longe plus onerata secundum maius et minus quam ville predicte . Finalment, amenaçava amb recórrer a una clàusula continguda en el fur de 1329 que fixava les quèsties, segons la qual, en cas d’evident necessitat, el monarca podia augmentar les peticions de tributs directes realitzades a cada vila. En conseqüència, aquestes, segons deia el Benigne, serien de molta major quantitat que les que pagarien mitjançant les noves imposicions:

Vos etiam considerare potestis quod, nisi nos vestrum in hoc auxilium, haberemus posset iuste et licite iuxta edita in Generali Curia celebrata proxime peti et haberi a vobis et ab aliis villis dicti regni, in tali casu tanta necessitatis et pericula regni, multo maior peccunie quantitates quod illa quam in predicta armata solvere vos et eos continget.