Vicent Baydal Sala - Els orígens de la revolta de la Unió al regne de València (1330-1348)

En concret, una altra mena de condicions establertes per l’estament reial per tal d’assumir el cost de l’armada requerida era la concessió de 13 peticions, que, en ple context de rebel·lió contra el rei per l’afer de les donacions a la reina Elionor i l’infant Ferran, consideraven poques i plenament justificades:

Alcuns e pochs capítols generals los quals en present offeren e presenten a la vostra altea tocants lo bon estament de tot lo General del regne e los quals, per deute de justícia, devets e podets atorgar, o almenys graciosament, com sien fundats en justícia e egualtat. 87

De fet, a banda de la prohibició de l’arribada de nous mercaders itàlics, la gran majoria de sol·licituds ja havien estat requerides en els col·loquis de finals de 1330 i començaments de 1331, els quals, com hem vist, no arribaren a generar privilegis, en tant que no hi hagué contraprestació econòmica en el primer i que el motiu que havia aplegat el segon –la croada de Granada– fou finalment sobresegut. Així, per un costat, com ja havia estat concedit a Barcelona en organitzar la seua armada antigenovesa de 1331, el rei i la reina acceptaren posar fre a la residència en el regne d’altres mercaders procedents d’Itàlia que no fossen els que ja hi estaven domiciliats i reebuts per vehins; l’única excepció seria la dels pisans, contra els quals no podrien atorgar l’esmentada prohibició per la pau vigent en aquells moments. 88Per un altre costat, els síndics de les viles reials tornaren sobre certes demandes realitzades a finals de 1330, en aquella ocasió en nom del General de tot el regne. En primer lloc, com llavors, requeriren que la resta del donatiu de 110.000 ll. que s’havia de pagar després de finançar l’armada fos dedicat a la guerra contra Granada, en deffensió del dit regne , cosa que el rei acceptà. En segon lloc, demanaren la millora de la tenor de dos dels furs nous: el que establia el jurament anual de juristes, advocats, metges i drapers, que volien limitar a un d’únic a l’inici de l’ofici, i el que concedia el mixt imperi, del qual s’haurien d’especificar certs duptes o obscuritats; del primer se’n féu littera –tot i que no es concedí en forma d’ordenació reial fins a les Corts de 1342–, però el segon fou l’únic completament rebutjat pel monarca, al·legant que no y puria bonament res declarar sens Cort. 89

En aquest darrer sentit, un altre dels capítols sol·licitats fou acceptat parcialment pel monarca. Era el referent a les inquisicions endegades contra els oficials reials de caire urbà, com els justícies o els mostassafs, per a les quals –sense èxit– s’havia sol·licitat a finals de 1330 un període màxim de duració de 40 dies. Ara, el termini demanat s’allargava als dos mesos, delimitant el perfil dels inquisidors (un ciutadà o home de vila, un cavaller, un jurista i un notari, tots ells del regne de València) i el dels jutges d’apel·lació (també del regne de València), que haurien de resoldre els recursos en menys de 30 dies. El rei i la reina, segons s’indicava en els plecs de negociació, concediren una ordre temporal, fins a la celebració de les properes Corts, mitjançant la qual el període de desenvolupament de les inquisicions seria d’un màxim de 6 mesos, els inquisidors serien del regne però únicament tres (un cavaller, ciutadà o home de vila, un jurista i un notari), i les apel·lacions serien resoltes en el termini requerit d’un mes, tot i que per part de jutges de qualsevol lloc: d’on se volran. 90

Altrament, la resta de peticions, majoritàriament ja demanades en el colloqui de febrer de 1331, foren acceptades pels reis. Entre totes elles tornaven a destacar les relatives a les garanties judicials i els abusos comesos per l’administració reial, les quals, a més a més, generaren la publicació de diversos privilegis. En primer terme, s’insistí en la territorialitat de la justícia, és a dir, que los habitadors de la ciutat e de qualsevol loch del regne de València no sien tenguts respondre ne fer dret sobre alcuna demanda civil ne criminal en alcun loch ne en alcuna cort vostra o altra, sinó en lo loch en lo qual seran domiciliats . En segon lloc, es demanà que els oficials de la procuració es limitassen a rebre els salaris establerts en l’ordenament foral, sense demanar absolutament res, ni tan sols la provisió en les eixides pel regne, en el seu exercici ordinari de la justícia. Així mateix, es tornà a requerir la navegació lliure a l’Albufera de València, que el guardià Bartomeu Safont impedia, i s’hi afegí la reivindicació del compliment d’una avinença –fins a les Corts següents– que havien establert els jurats de València i l’antic batlle general, Jaume Escrivà, sobre els salaris de les escriptures de les corts. 91

Finalment, els síndics de la ciutat i les principals viles reials realitzaren altres tres peticions relacionades amb qüestions tributàries. D’una banda, exigiren el compliment d’una franquesa de tot dret mercantil a l’illa de Sardenya, concedida per Jaume II als ciutadans de València –majorment car lo privilegi sia jurat e confermat– , puix molts oficials reials es negaven a observar-la. D’una altra banda, demanaren una carta absolutòria de tota petició de monedatge fins al Nadal de 1330 –el darrer any en què s’havia pagat– i tornaren a requerir que les declaracions sobre la seua recaptació realitzades pel mateix Jaume II fossen revocades; el Benigne acceptà la primera qüestió, tot i que per a resoldre sobre certs lochs de què fos qüestió si deuen pagar monedatge o no , comanà al jutge reial Guillem Jàfer, al batlle general del regne Guillén Serrano i al cavaller de la casa del rei Orrigo de Quintavall, els mateixos que també havien de revisar les declaracions sobre la col·lecta d’aquell tribut. 92

En definitiva, l’estament reial aconseguí en aquesta ocasió el que no havia obtingut en els col·loquis anteriors, de 1330 i 1331, en els quals havia actuat en nom de tot el General. Amb tot, evidentment no era aquesta la diferència essencial, sinó, d’una banda, el context de negociació –amb el rerefons de l’episodi de Vinatea– i, d’una altra banda, la necessitat econòmica de la monarquia, l’única força que l’impel·lia a plegar-se a les demandes estamentals. En consonància amb això, el rei no mostrà objeccions a la darrera de les condicions requerides pels dirigents urbans: l’aprovació dels capítols ordenats e ordenadors per los dits prohòmens de les dites ciutat e viles faents e tocants lo negoci e regiment de la present armada .

En aquest sentit, segons s’afirmava en les mateixes peticions de justícia presentades al Benigne, els capítols referents a l’organització i la gestió de l’esquadra de 20 galeres i 4 barques que es devia armar a la ciutat de València durant tres mesos a partir de l’estiu de 1332, no s’havien redactat al mateix temps, per no tardar la present resposta e offerta, com lo negoci de si e per la vostra partença requira celeritat. 93 I, en efecte, aquests darrers no foren aprovats en la mateixa data que les altres concessions, sinó un dia després, el 27 de gener de 1332, tot just el dia abans que el rei marxés de la capital valenciana. Així, en aquests vint capítols sobre l’armada es repetien moltes de les qüestions pactades que ja hem vist, com la del finançament de les galeres pertinents a l’estament reial a partir d’un préstec realitzat pel monarca sobre la recaptació del donatiu en vigor, o la de la cessió de les 10 galeres que pertocaven a l’estament reial, 4 adobades i 6 navegadores però per adobar. 94

Altrament, s’hi incloïen molts de nous, com ara els que especificaven el mode de govern i gestió de l’armada. En primer lloc, l’estament reial seria qui triaria el capità de les 20 galeres, que rebria privilegis semblants als que havien estat donats en 1331 al capità de les XX galees de Barcelona . 95De fet, aniria ensems ab les armades de Barcelona e de Mallorcha , amb els capitans de les quals triaria les pautes d’actuació, bo i repartint el guany entre totes elles –i, alhora, el de l’esquadra valenciana es dividiria a mitges entre el monarca i els nulis reials. En aquest sentit, per çò que mils sia sabuda veritat de ço que Déus darà a guanyar a les dites armades , s’haurien de nomenar dos dispensers o clavaris de cadascuna d’aquelles tres ciutats, amb l’objectiu que hi anés un en cadascuna de les armades alienes. A més a més, les 20 galeres –que anirien íntegrament a risch e ventura del rei– haurien de desarmar en la ciutat de València, fins i tot en el cas que el mateix monarca decidís prolongar el servei de tres mesos de les seues 10 per algun altre afer. 96