Vicent Baydal Sala - Els orígens de la revolta de la Unió al regne de València (1330-1348)

Per tant, l’ajusticiament hagué de produir-se entre febrer i abril, tot just en el mateix moment en què trobem la cancelleria de l’infant Pere expedint documents a Eixea. Com hem vist, aquella fou la vila de l’Alt Aragó on Miguel Pérez Zapata, Miguel Pérez de Gurrea i García Lóriz se’n dugueren al futur rei per tal d’evitar que el Benigne es pogués apoderar d’ell i portar-lo a la cort reial. En aquest sentit, els documents de l’infant indiquen la seua presència allí, si més no, entre el 21 de març i el 18 d’abril de 1331; amb tot, després tornà cap al sud, a Borja, Tarassona i Saragossa, on es mogué entre finals d’abril i començaments de juliol. És llavors, a partir de l’11 de juliol, quan el veiem a Tiermas, encara més al nord d’Eixea i camí de Jaca, on arribà vuit dies més tard. Ací romangué fins a mitjan agost i aquest, precisament, deu ser el viatge al qual fa referència el Cerimoniós en explicar que, après, pujam-nos en les muntanyes de Jaca a fi que si el senyor rei, nostre pare, continuàs contra nós, ne ens volgués àls fer, que ens passàssem en lo reialme de França . Finalment, però, la mateixa crònica explica que el monarca abandonà les seues intencions, un fet que degué ocórrer a finals d’aquell estiu, puix a mitjan agost l’infant Pere mogué cap a Aínsa, encara al nord, i en acabar agost descendí primer a Barbastre i després a Daroca i Saragossa, on, a partir de novembre, residí ininterrompudament durant més de mig any. 56

Mentrestant, Alfons el Benigne havia passat aquells mesos a Catalunya, bo i celebrant entre agost i setembre les Corts de Tortosa que havien de decidir sobre la croada granadina. A finals d’octubre, però, en arribar la notícia del saqueig de Guardamar, el monarca es traslladà al territori valencià, on tindria lloc, probablement, l’episodi de Vinatea. Pensem això, de nou, per la conjunció de l’itinerari reial amb la tenor de diversos documents, delimitats, a més a més, per la data extrema de març de 1332 relativa a l’expulsió de l’ama d’Elionor de Castella. En primer lloc, als molts pocs dies d’arribar a València, el rei es traslladà a Alzira, on residí, si més no, durant tres jorns, del 10 al 12 de novembre. Aquesta, com sabem, era una de les cinc viles majors valencianes que estava en mans de la reina i, potser que no debades, a penes una setmana més tard el Benigne –després d’haver tornat a la capital– féu acte de presència en una altra d’aquelles, Xàtiva, on estigué entre el 17 i el 20 de novembre; de tornada cap a València, novament, sojornà un parell de dies a Alzira.

És possible, doncs, que la seua anada a aquests llocs estigués relacionada amb la nova decisió presa pel monarca respecte a la reina i les viles: el 26 de novembre, des de la capital, informava als jurats i els prohoms d’aquelles dues universitats que, malgrat haver jurat fidelitat a la reina el 21 de juliol de 1329, haurien de constituir síndics per tal de fer-ho una altra vegada, ja que, mitjançant una carta donada en Osca el 4 de juliol de 1331, li havia ampliat la donació a tota aquella prerrogativa que poguessen tenir els monarques ex nostre plenitudine potestatis , com ara –segons s’hi deia– convocar l’exèrcit i la cavalcada, crear notaris, dispensar legitimacions o concedir indulgències als inculpats de qualsevol crim. I un dia després trametia la mateixa ordre a les viles septentrionals de la reina: Morvedre, Castelló de la Plana i Morella. Així, citava per a diferents dies els síndics que haurien de realitzar el jurament: als de Xàtiva i Alzira els convocava per al 30 de novembre, als de Morvedre per a tres dies després de rebre la missiva (possiblement el mateix dia 30 o l’1 de desembre), als de Castelló per a quatre dies després de la recepció de la carta (entorn del 2 de desembre) i als de Morella per a sis dies després (entorn del 4 o el 5 de desembre). 57

Tanmateix, les universitats, que ja havien ofert resistència a la donació inicial, degueren oposar-se al manament reial. Consegüentment, el 19 de desembre de 1331 el Benigne tornà a la càrrega trametent, amb credencials, a quatre dels seus consellers a les tres viles més properes: al vicecanceller Jaume Calvet i Bernat de Boixadors a Morvedre, i a l’ardiaca Pere d’Esplugues i el jurista Guillem de Jàfer a Alzira i Xàtiva. Així, comunicava als dirigents d’aquells municipis que els enviats els parlarien super facto iuramento et homagio a la reina Elionor i que, en cas de desobeir els seus manaments, el desplaurien moltíssim: nobis contrarium plurimum displiceret . 58De fet, és possible que aquests foren els missatgers reials als quals, segons la crònica del Cerimoniós, hi hagué alguns qui volgueren llapidar . En qualsevol cas, no ho podem saber del cert i ja no tornem a trobar notícies directes sobre el jurament a la reina durant l’estada del rei a València, és a dir, fins el 27 de gener de 1332. Amb tot, tenint en compte la tenor de la carta de credença que acabem de veure i que molt poc després Sancha de Velasco fou expulsada a Castella, pensem que tot just en aquell període, del 19 de desembre al 27 de gener s’ha de situar l’episodi de Vinatea. De fet, el nou jurament a la reina no es degué arribar a realitzar mai, ja que, com apuntaven els mateixos síndics de les universitats en el procés judicial dut a terme contra aquella posteriorment –en 1336-1337–, la host i la cavalcada, que s’incloïen entre les segones potestats concedides, negun temps no fo guanyada de dret ni de feyt per la dita senyora . 59

D’altra banda, hi ha dues dades més que semblen apuntalar la hipòtesi exposada, ja que indiquen la importància que havia assolit Vinatea dins del Consell municipal de València en aquells moments. En primer lloc, gràcies a la signatura dels capítols de l’armada de 20 galeres contra els genovesos aprovada per l’estament reial el 26 de gener de 1332, 60sabem que Francesc de Vinatea era jurat de la capital durant aquella anualitat, una dada que es desconeixia fins ara, puix, com hem dit, manca el manual de Consells d’aleshores. I, en segon lloc, l’11 de gener de 1332 el mateix Vinatea fou comissionat pel rei per tal d’exposar certa cosa –quendam– a la vila Morella –on havia nascut–, de part del monarca i, alhora, de la ciutat de València; per tant, els pregava que atengueren al contingut de les seues paraules. 61En aquest sentit, és probable que la seua missatgeria estigués relacionada amb l’esquadra esmentada, ja que precisament durant aquells mateixos dies, el 13 de gener, el rei escrigué a Jaume II de Mallorca per tal d’informar-lo que havia parlat ab la ciutat de València e ha fet ab ella que arm X galeas e ell arme del seu propri altres X . 62A més a més, també foren enviats els ciutadans de València Martí Marçó i Berenguer de Codinacs a altres dues viles, Borriana i Vila-real, el que fa pensar que hi anaven per tal de cercar el seu consentiment a participar en aquella armada –com finalment succeí, segons veurem en l’apartat següent.

Així les coses, pensem que encara es pot afinar més la datació, puix, en tant que en aquells moments ja s’havia aconseguit l’aprovació de València per a l’armada –amb la possible presència a la ciutat de síndics de Xàtiva, Alzira, Morvedre i Castelló de la Plana–, sembla raonable pensar que ja s’havien imposat certes condicions al monarca, que aquest havia acceptat. 63Per tant, l’enviament de Vinatea, Marçó i Codinacs a les viles septentrionals del regne s’hauria produït amb posterioritat a l’episodi narrat en la crònica de Pere el Cerimoniós i en Lo Crestià d’Eiximenis, el qual hauria tingut lloc entre el 19 de desembre de 1331 i el 10 de gener de 1332. 64De fet, cal destacar que en la credencial d’aquells missatgers Francesc de Vinatea era nominat dilecto nostro , en compte de vicinis Valencie com apareixen els altres dos o iurato Valencie , com semblaria més lògic. Fos com fos, la posició preeminent del mateix Vinatea sembla confirmar que els fets es produïren al llarg d’aquells moments finals de 1331 o de començaments de 1332. En relació amb això, cal recordar finalment que, segons la pròpia crònica, allò exposat al Benigne –la negativa a acceptar les donacions i la decisió d’arribar a matar a tots els consellers del monarca– havia estat fruit d’un acord del Consell municipal i, per tant, pareix raonable que fos un jurat qui ho exposés. 65