Vicent Baydal Sala - Els orígens de la revolta de la Unió al regne de València (1330-1348)

Tarifes de les imposicions sobre els blats i les carns establertes al regne de València en l’any 1330 29

En relació amb l’evolució del donatiu, hem pogut analitzar la seua situació a l’alçada de 1331 gràcies a un compte conservat al fons de Legislació de la cancelleria reial aragonesa. 30Segons s’hi explicitava, el donatiu havia de recaptar, com ja hem vist, 20.000 ll. cada any per tal d’acabar pagant al rei les 110.000 ll. acordades –més 2.500 ll. afegides posteriorment– en un període màxim de 6 anys. A més a més, també hem observat que ja en el col·loqui de febrer de 1331 s’informava que, en cloure la primera anualitat, s’havia de procedir a reconèixer a quant havia muntat la col·lecta per tal de confirmar o reduir les imposicions establertes. Així, en funció de dues dades contingudes en el document analitzat, podem suposar que aquest càlcul es realitzà entre abril i juny, puix, d’una banda, es feia referència a una carta del rei de l’11 d’abril de 1331 –precisament un dia després que abandonés València– i, d’una altra banda, apareixien quantitats pagades fins a la primera terça procedent de la venda de les imposicions del segon any, que cloïa precisament el darrer dia de juny. Per tant, seguint la pròpia ordenació del subsidi, possiblement Alfons el Benigne, en marxar de la capital, demanà informació dels comptes del donatiu, que poc després li degué ser enviada a la pròpia cort reial per part dels administradors de la col·lecta. D’aquesta manera, en primer lloc, es feia suma de tot el que havia estat pagat en nom del monarca durant la primera anualitat, una sèrie de quantitats que podem observar en la taula 2.

Com s’hi pot veure amb tan sols 13 pagaments o deduccions s’havia esgotat l’ajuda anual de 20.000 ll. concedida al rei. En aquest sentit, fins a un 73,7% s’havia destinat a realitzar els quatre lliuraments principals: el destinat a les despeses ocasionades per les Corts, a la meitat de les 10.000 ll. promeses a l’infant Pere en la mateixa assemblea, i als deutes reials amb aquest mateix personatge i amb l’antic batlle general del regne, Joan Escrivà. Els altres pagaments, un 12,4%, es limitaven a uns diners deguts a la ciutat de València i una petita part de 17.508 s. 5 d. donada al tresorer reial, mentre que el 13,9% restant es corresponia amb deduccions acceptades pel monarca, en primer lloc, per tal d’evitar que les imposicions es recaptassen sobre certs llocs, com els nuclis septentrionals del bisbe de Tortosa, les viles meridionals de l’infant Ferran i el lloc de Sorita d’Andrés Martínez de Peralta, o sobre determinades persones, com l’infant Joan con fo en la ciutat e en lo regne; així mateix, en el cas de les imposicions pagades pels eclesiàstics del bisbat de València, de Tortosa i de Conca –els d’Aiora– es rebia una quantitat taxada a compte del monarca per tal de fer-los restitució posteriorment.

TAULA 2

Pagaments i deduccions reials del primer any del donatiu de les Corts de 1329-1330

A banda d’aquest compte dels diners ja liquidats del primer any, s’hi feia una previsió de les dues següents anualitats per tal de conèixer quina quantitat quedava a lliure disposició del rei (vegeu la taula 3). Així, per al segon any –en marxa, segons es deia– es tornaven a comptar les deduccions, que en aquest cas ascendien a 93.811 s., gairebé un 23,5% de les 20.000 ll. anuals que havia de percebre el rei, ja que s’incloïen devolucions endarrerides del primer any als bisbats de València i de Tortosa i, sobretot, la rebuda a compte del rei de diversos llocs del regne en els quals no s’havien d’aplicar les imposicions o eren cedides als senyors corresponents.

En aquest sentit, hem observat en el col·loqui de febrer de 1331 l’interès del General per tal que tributassen tots aquells llocs que quedaven inclosos en l’ordenació del donatiu. I, a partir de les previsions del segon any, podem saber que el rei, a banda de concedir 5.000 ll. a l’infant Ramon Berenguer per permetre establir les imposicions a Elx i Crevillent –la meitat pagades pel General–, li transferí el propi producte de la imposició. En altres llocs, en canvi, sembla que no foren establertes les imposicions: en els de l’infant Ferran, ja exclosos des de la primera anualitat (Oriola, Alacant i Guardamar), els del bisbe de Tortosa (Almassora) i el d’Andrés Martínez de Peralta (Sorita, fitant amb Aragó). Aquest darrer havia estat excusat malgrat haver acceptat recentment els Furs de València, una situació en què també es trobaven altres senyors, que, contràriament, decidiren aplicar els impostos a canvi de rebre’n la meitat per concessió reial: Ximén Pérez d’Arenós (a Atzueva, Soneixa, Mosquera, Pellinos, Cortes, Andilla i Xestalgar), Pedro Ximénez (a Borriol), Pedro de Monteagudo (a l’Alfarb, l’Alcúdia, Rahal, Carlet, Benimodo i Massalet), Peregrín de Monteagudo (a Xauquer) i Pere de Boïl (a Manises i Xirell). 31

TAULA 3

Assignacions i previsions sobre el segon i el tercer any del donatiu de les Corts de 1329-1330

Altrament, a banda de les deduccions concedides, que en el tercer any arribaven al 19,3%, s’hi preveien tota una sèrie d’assignacions realitzades sobre la segona i la tercera anualitat del donatiu. Les més importants estaven novament destinades als infants, Pere i Ramon Berenguer en aquest cas, i a certs deutes o concessions que no tenien absolutament res a veure amb la croada de Granada, com ara els deguts a les companyies florentines dels Peruzzi i Acciaiuoli per les campanyes de conquesta de Sardenya i a diversos senyors per altres afers, com ara a Miguel Pérez Zapata, a Beatriu de Llòria o a Gil Martínez d’Entença. Tot plegat, quan únicament havia passat un any i escaig de l’inici del subsidi, ja s’havien consignat 52.752 ll., un 38,8% del donatiu, xifra que superava amb escreix les 37.500 ll. de les quals el rei podia disposar lliurement per tal d’atendre assumptes propis i les concessions als infants. Per tant, no és gens estrany que el General reclamés a penes uns mesos abans, en el col·loqui de febrer de 1331, el compliment de la clàusula relativa al destí dels diners a la campanya contra els nassarites, puix, com potser s’intuïa, s’estava infringint de forma flagrant.

De fet, tot i que Manuel Sánchez documenta el pagament de fins a 66.400 s. del tresorer reial al ciutadà de València Guillem Taverner per a la preparació de l’armada que havia de participar en la campanya contra Granada de la primavera de 1331, res no se’n diu en els pagaments ja liquidats de la primera anualitat del donatiu. 32En conseqüència, les despeses destinades inicialment a la guerra contra els nassarites devien provenir d’altres entrades de les arques reials, sense relació amb el subsidi valencià. 33Tanmateix, com hem exposat, l’activitat bèl·lica havia cessat i s’estava decidint la seua possible represa en el context de les Corts catalanes celebrades a Tortosa entre agost i setembre d’aquell mateix any 1331. Tot seguit, el saqueig musulmà de Guardamar i de les hortes d’Elx i d’Oriola obligà el rei a desplaçar-se urgentment a finals d’octubre a València, on no només hagué d’organitzar la defensa de la frontera sinó també de contenir la revolta de l’estament reial, agreujat per les donacions que havia fet a la reina Elionor i al seu fill comú, l’infant Ferran.