Vicent Baydal Sala - Els orígens de la revolta de la Unió al regne de València (1330-1348)

Per moltes necessitats en què lo dit General és posat, axí per grans diluvis, pedres, neula, secades, com per caresties que són estades e foren, e s’apparellen de ésser en la dita ciutat e regne.

D’altra banda, com en el recent tractament amb els reis, tot i que era el General qui presentava els capítols, el seu contingut mostrava a betzef que eren els dirigents de les universitats reials els que, en realitat, estaven comandant la negociació. En aquest cas, a més a més, la situació de prec del monarca servia per tal de reclamar la resolució de tota una sèrie de greuges de caire molt més conflictiu que les qüestions demanades en aquella altra reunió d’unes setmanes o mesos abans. Així, inicialment, els primers afers per als quals es requeriren solucions foren els que afectaven a la marxa del propi donatiu de Corts endegat en març de 1330. Encara no feia ni un any de la seua posada en marxa i els problemes de recaptació ja eren nombrosos: el bisbe de Tortosa no permetia establir les imposicions als seus senyorius ni cobrar-les als eclesiàstics dels llocs septentrionals del regne de València inclosos a la seua diòcesi, l’infant Ramon Berenguer també les contradeia als seus llocs meridionals d’Elx i Crevillent, a l’igual que d’altres senyors que continuaven observant el fur d’Aragó a l’interior del territori, com ara els Urrea a la tinença de l’Alcalatén, Bernat de Calvera a la Todolella i Saranyana o Andrés Martínez de Peralta a Sorita; ultra això, les universitats dellà Xixona, pertanyents a l’infant Ferran, havien posat embargament e contradicció , per iniciativa pròpia, al cobrament de les taxes aprovades. 15

Per tant, mostrant un interès exprés per fer complir los ordenaments de la Cort que establien la recaptació universal de les imposicions per reunir la quantitat de 110.000 ll. promesa, es demanà al rei que en el cas del bisbe i dels infants s’obligués a cúller o levar la dita imposició i que en el cas dels senyors de fur aragonès sia feita exsecució ab osts segons la forma ordenada en la dita General Cort contra los dessús nomenats, axí com a rebel·les als dits ordenaments . El Benigne respongué en primer terme que així ho faria, a excepció del cas de Martínez de Peralta –de la casa reial 16–i que, de fet, ja estava en tractaments per la qüestió amb el bisbe tortosí. Tanmateix, la rèplica del General insistí en la resolució expressa d’aquest tema, bo i reclamant una declaració ràpida per a l’afer eclesiàstic, ans que·ls venedors de la imposició partesquen de la ciutat, com no s’i trob hom que y vulla anar per vendre la imposició en los lochs que·l dit bisbe e esgleya han en lo dit regne, temén encórrer en pena de vet; així mateix, també per als llocs dels infants es requeria taxativament que el monarca hagués de respondre clarament si farets cúller o levar la dita imposició en los dits lochs o reebrets aquella en vostre compte . La contrarèplica reial fou, doncs, més explícita: feta justa taxació dels llocs afectats, rebria en compte les parts del bisbe i de l’infant Ferran i, en funció d’aquella mateixa estimació, decidiria fer el mateix o, pel contari, obligar a pagar als llocs de Ramon Berenguer.

D’altra banda, segons havien establert les Corts en el moment de concessió del donatiu, es recordava que aquest únicament es podria esmerçar en la croada granadina, amb una excepció de 25.000 ll. per a afers reials i 10.000 ll. per a l’infant Pere, comte de Ribagorça; el monarca així ho acceptava i contestava que no entenia fer en contrari . En relació amb això, se sol·licitaren altres dos capítols directament relacionats amb aquella assemblea: d’un costat, contra furs e privilegis antichs e nous , el rei havia donat certes gràcies i llibertats a diversos generosos que·s deyen aver fur d’Aragó , i, d’un altre costat, caldria especificar la tenor de certes paraules contingudes en el fur que atorgava la jurisdicció civil a tots els senyors del regne. En el primer cas, el Benigne respongué que estava disposat a revocar aquelles concessions sempre i quan li demostraren que eren contraforals, a la qual cosa el General replicà argumentant que precisament allò sol·licitat era que governés amb el consentiment de tots els estaments: aquests ignoraven el contingut exacte, puix era el monarca qui havia fetes les dites gràcies , però era ell mateix qui hauria d’exposar-les a la comunitat política per tal d’ ésser rahonat si aquelles o alcuna d’aquelles són contra furs e privilegis et que aquelles sien revocades segons la resposta . Així, tot i que el rei no respongué, la facultat de vetllar pel compliment de l’ordenament jurídic valencià quedava atorgat a tot el General, que reclamava aquell poder per a si. En el segon cas tampoc s’hi donà la contestació cercada a la petició d’especificar dos aspectes del fur nou sobre l’exercici de la jurisdicció civil, això és, que s’esmentés de forma concreta que en les fustigacions permeses als senyors no s’incloïa el perdiment de membre i que els vassalls d’un senyoriu poguessen habitar ensemps o en diverses parts del lloc; el monarca considerà que assats clar quedava en el fur corresponent. 17

De tota manera, la major part de les peticions –fins a 15 de les 23 presentades– anaven adreçades a una altra qüestió: la correcció dels abusos contraforals comesos per l’administració governativa i judicial del rei o de la reina. Així, en primer lloc, es demanà la revocació de les moratòries de deutes concedides per a la croada contra Granada; el monarca nega haver-ne donada cap contra fur , però acceptà la seua revisió. També acceptà anul·lar el nomenament directe del justícia d’Ademús –que havia de ser triat d’una terna de prohoms–, tot i que esclaria que havia actuat així a instància de la pròpia universitat. Una altra de les peticions era la relativa a les inquisicions, sobre les quals els estaments consideraven que una comissió feta recentment a un jutge de la cort permetia aplicar-les sobre altres oficials urbans diferents als reials, que eren les úniques permeses per furs e per privilegis; el Benigne, però, els assegurà que el comissionat no n’usaria de manera prejudicial , és a dir, que no hi serien enteses officials dels dics locs. 18

Pel que feia a altres tipus de comissions, el General –segurament encapçalat per l’estament reial– reclamà la territorialitat de la justícia: d’una banda, els judicis s’havien de produir en els llocs corresponents a les residències habituals i, d’una altra banda, les comissions judicials només es podrien fer a juristes locals i no a estranys, habitants o avents domicili fora lo regne de València . En aquest sentit, la reina havia incomplert greument els furs en haver traslladat diversos plets de les vila d’Alzira i Morella a la capital del regne, on, concretament, els germans morellans Pere i Berenguer Torà havien estat capllevats per gran quantitat, e aprés meses en presó, e constrets de respondre e pledejar en la dita ciutat . Segons aquella, s’havia fet per justa rahó , però la rèplica estamental era severa: nul·la causa no y pot aver en treer los sobredits, ans és expressament contra furs de València . Igualment, pel que feia a la segona qüestió, no s’admetia ni tan sols –com havia passat en certes ocasions– que l’audiència reial tinguda en lo palau del Real fos rebuda per jutges de la cort que no tinguessen domicili en lo dit regne , ja que equivalia a comanar els plets a juristes estranys , per la qual cosa es reivindicava el compliment de la llei sobre la qüestió. Amb tot, encara que sembla que les peticions foren admeses, les respostes reials a tots dos conflictes foren un tant genèriques –els furs no serien perjudicats– i en el cas concret dels morellans no s’hi registrà cap tipus de resposta de la reina. En darrer terme, quant als procediments judicials de la cort del rei i de la reina, els estaments demanaren que les comissions haguessen de fer-se sempre per escrit i no fossen vàlides les encarregades de paraula , segons que els jutges reials ho al·legaven, per estil de la cort , mentre els monarques residissen al lloc afectat; la petició fou denegada pels reis, ja que segons aquests aquelles comissions de paraula es feien a gran profit de la gent , i únicament acceptaren que s’haguessen de fer obligatòriament les comissions per letres quan els monarques abandonassen aquell mateix lloc. 19