Vicent Baydal Sala - Els orígens de la revolta de la Unió al regne de València (1330-1348)

Així mateix, el monarca fou igualment reticent en algunes de les qüestions que afectaven al funcionament de la justícia: es negà a modificar els procediments forals relatius a les caplleutes i a establir penes contra aquells juristes que reberen més d’un assessor i alentiren d’aquesta manera la resolució dels plets. Amb tot, sí que aprovà que els procuradors haguessen de donar els diners rebuts en plets als seus representants de manera immediata i que s’augmentés el límit per al valor de les causes que podien ser conegudes sumàriament –de 30 s. es passava a 100 s.–, encara que s’hauria de mantenir la possibilitat d’apel·lació, en contra de la petició dels estaments, que preferien eliminar-la per tal de garantir la rapidesa de l’execució de les sentències. 7

Altrament, els sis capítols restants feien referència a diversos afers de caire urbà que el rei no tingué excessius problemes a concedir. Per exemple, acceptà ordenar als notaris, per un costat, que no rebessen més contractes de forma oral o en cèdula, sinó exclusivament en libre o en quaern ab cuberta de pergamí , i, per una altra banda, que, per evitar perjuris, els cristians no estiguessen obligats a jurar que no cometien cap frau en los contractes usuraris que·s fan entre juheus e christians per la necessitat e fretura que·ls dits christians han . Igualment, el Benigne també consentí millorar el fur nou que establia el jurament anual de juristes, advocats, metges i drapers davant el justícia –per tal que només calgués jurar l’ofici una vegada–, tot i que sempre i quan es pogués procedir a aquella modificació foral sens Cort. 8

Finalment, altres tres capítols indicaven clarament que l’impulsor de les peticions era l’estament reial, puix no debades demanaven tres mercès estretament relacionades amb els objectius i interessos dels dirigents de les principals urbs: l’extracció lliure de blats d’Aragó i de Tortosa, l’extensió a totes les viles del privilegi foral reservat a València per tal de poder tenyir els draps de color indi et grana i l’observança d’una franquesa d’exaccions reials directes concedida en temps de Jaume II als homes amb cavall i armes de Xàtiva i Alzira. Totes elles, com que tocaven a nuclis posseïts tant pel rei com per la reina, foren aprovades per ambdós i, en aquest cas, cal destacar un aspecte que afectava específicament una de les qüestions que tractarem en aquest capítol. 9En concret, era el perill de carestia pel qual es demanava la llibertat d’importació de blats, el que no evità una crisi frumentària general a tota la Corona, que acabà provocant en 1333-1334 la primera gran fam del segle XIV:

Per les greus e forts anyades que són estades en la ciutat e el regne hajen haüt a procurar d’altres regnes forment e ordi a lur necessitat… a present d’aquells regnes secors o ajuda de blat no puscha hom haver per la necessitat en què són posats. E per lo temps sech que és estat en lo present any les gens no hajen pogut sembrar. 10

D’altra banda, per bé que totes aquestes darreres peticions foren atorgades pels monarques, no coneixem disposicions corresponents a l’ Aureum Opus –el llibre de privilegis de la ciutat de València– o a la sèrie cancelleresca Graciarum –on se solien registrar aquelles concessions. Tal vegada no requerien de la concessió específica de privilegis, sinó de simples manaments reials, o més probablement, en tant que el context negociador era molt feble, sense contraprestació econòmica pel mig, no arribaren a entrar en vigor. 11Fos com fos, aquesta darrera fou precisament una de les principals diferències amb el següent acte de negociació entre els estaments i el rei, que tingué lloc molt poc després i que sí que comptà, inicialment, amb una contraprestació, encara que va quedar finalment cancel·lada

– El col·loqui de febrer 1331

Segons hem exposat anteriorment en base al que explica Manuel Sánchez, els preparatius militars per a l’atac a Granada previst en la primavera de 1331 arribaren al seu punt àlgid pel gener de 1331. En connexió amb això, també sabem, gràcies a dos plecs de capítols de negociació, que Alfons el Benigne convocà aquell mateix mes un general col·loqui en la ciutat de València –en el convent de predicadors– a prelats, richs hòmens, cavallers e persones generoses, ciutadans e prohòmens de les viles del regne. 12 En aquest sentit, si els mateixos documents anoten que la convocatòria havia estat feta en lo mes de gener ara prop passat , necessàriament la reunió s’hagué de produir en les primeres setmanes del mes de febrer, puix a finals d’aquest mes la campanya ja havia estat cancel·lada, per la pau castellanogranadina. Amb tot, abans que això passés, l’objectiu declarat pel rei en col·loqui era pregar al General de tot lo dit regne que li avancés part de les quantitats de diners que romanien a recaptar del donatiu sexennal promès en les Corts de 1329-1330, amb la intenció d’esmerçar-les en la imminent campanya militar que pretenia encapçalar:

Per sàvies e ordenades paraules proposàssets, requiríssets et pregàssets lo General de tot lo dit regne que allò que romania a pagar a vós d’aquelles cent e deu mília liures, les quals en la General Cort per vós, senyor, celebrada en l’any prop passat en la dita ciutat vos foren offertes e promeses donar per lo dit General dins espay VI anys en ajuda de la guerra la qual havets ab lo rey de Granada e gens sues, lo dit General vos degués graciosament acòrrer e ajudar, per ço que de la quantitat romanent de les dites C X mil lliures vos poguéssets acórrer e ajudar en la entrada la qual Déus volén enteníets fer en present contra lo dit rey de Granada, regne e gents sues. 13

La resposta dels estaments, després de molt del·liberat , fou oferir la modificació de les condicions sota les quals s’havia concedit el donatiu de 110.000 ll. atorgat en les darreres Corts. 14En concret, s’hi deia que aquells diners s’havien de recaptar dins espay dels dits VI anys, ço és a saber, en cascun any XX mil lliures –suposem que, en realitat, el donatiu havia de durar cinc anys i mig al llarg de sis anualitats diferents. D’aquesta manera, per tal de saber si les imposicions establertes s’ajustaven a aquella quantitat anual, en acabar el primer any de recaptació –en març de 1331 – havia de ser regonegut a quanta quantitat muntaria la col·lecta . Així, en cas que la imposició bastàs e complís cascun any a la dita quantitat de XX mil lliures, e a les messions feytes e faedores per rahó de la dita imposició e per lo contrast e pleit del fur d’Aragó , les taxes sobre el vi o sobre altres coses serien eliminades, de forma que la suma recaptada en cadascun dels anys posteriors es limités a aquelles 20.000 ll., amb les despeses de gestió addicionals. Consegüentment, el que el General oferí ara al rei fou mantenir totes les imposicions tal i com s’havien establert, encara que superassen les 20.000 ll. anuals, i que aquell sobrant fos rebut a compte del global de 110.000 ll. Era, per tant, una manera de fer avançar la recepció de la quantitat total promesa, que, d’aquesta manera, segurament es podria recaptar en un interval menor als sis anys previstos.

Amb tot, per tal de fer vàlida aquella oferta, els estaments imposaven tota una sèrie de condicions i capítols de justícia, tant relatius a la mateixa ajuda com a la resolució de diversos abusos comesos pels monarques i els seus oficials. Abans d’exposar-los, a més a més, es recordava l’esforç que suposava l’atorgament, en el qual, entre d’altres coses, s’incloïa la intensificació de la carestia frumentària que s’estava produint des de feia alguns anys: