Vicent Baydal Sala - Els orígens de la revolta de la Unió al regne de València (1330-1348)

Així les coses, la preeminència inicial de la monarquia i de l’estament reial al territori valencià fou aclaparadora. Fins al punt que en 1261 Jaume I intenta que els Furs de València, un ordenament que afavoria clarament el poder del rei i de les seues universitats, foren declarats com a llei exclusiva i única del regne. Tanmateix, la major part dels nobles i els cavallers que havien rebut heretats a terres valencianes es negaren frontalment a aquesta decisió, bàsicament els d’origen aragonès, puix havien anat poblant els seus senyorius mitjançant els Furs d’Aragó, molt més beneficiosos per als seus interessos. Es tractava, doncs, d’una lluita de poders, atès que les lleis aragoneses garantien una sèrie de prerrogatives als senyors que les aplicaven, com ara el control de les causes judicials, de les exaccions, dels monopolis o dels recursos naturals dels seus dominis, mentre que els furs valencians, per contra, declaraven públics tots aquells elements, amb el consegüent traspàs de la sobirania per al monarca i els seus oficials, instal·lats als nuclis reials. I aquell no era un problema menor, ja que vora la meitat de la part nord del regne havia estat poblada a fur aragonès i la majoria de l’estament nobiliari era d’aquell mateix origen. De fet, aquesta fou la principal qüestió que vehiculà per complet les relacions de poder al regne de València a partir d’aleshores i durant vora setanta anys.

Per exemple, a les Corts de 1271 Jaume I féu un darrer intent per incorporar la noblesa aragonesa als Furs de València, però els seus membres s’hi tornaren a negar de forma general. I, en consonància amb això, quan es produí la revolta de la Unió al regne d’Aragó el 1283, en època de Pere el Gran, els rebel·lats integraren en les seues reivindicacions les dels seus paisans heretats al territori valencià, exigint que els furs aragonesos foren completament reconeguts com a vigents i vàlids dins de les fronteres del regne de València. El monarca, llavors, cercà el suport dels nuclis reials, que s’organitzaren en una fraternitat per defensar l’ordenament foral valencià encetant un període de profunda tensió que arribà, fins i tot, a l’enfrontament militar amb els nobles i les ciutats aragoneses al llarg de 1287. La disputa es resolgué provisionalment amb sengles ordres d’Alfons el Liberal i Jaume II en 1290 i 1291 mitjançant les quals, sense revocar la teòrica observança exclusiva dels Furs de València, es reconeixia la validesa de les lleis aragoneses en tots aquells senyorius on s’hi empraven.

Amb tot, la confrontació entre l’estament nobiliari i l’estament reial no finalitzà, atés que, a totes llums, aquella era una situació eventual. Per això, durant molt de temps no endegaren cap acció comuna, sinó tot el contrari, com demostra la forma de recaptació del donatiu de les Corts de 1301-1302, que realitzaren nobles i universitats per separat –mentre que a Catalunya o Aragó les Corts coetànies ja concedien donatius generals gestionats conjuntament pels tres estaments. Igualment, en 1315 ambdós estaments estigueren a punt d’arribar a les armes, després que els nuclis reials, amb el suport de Jaume II, establissen impostos indirectes en els mercats urbans per tal d’organitzar un estol en servei del monarca, sense el consentiment dels nobles, que es veien afectats per aquella fiscalitat. Però com etzibaren aleshores els jurats de València al líder de la noblesa d’origen aragonès, el baró de Xèrica, el problema no era exclusivament tributari, sinó que tenia el seu veritable origen en la qüestió foral: lo dit noble ne la major partida dels altres nobles, cavallers e infançons no sien ne vullen ésser ab les dites universsitats en un fur, ço és, en fur de València . 2Tot plegat, més de mig segle i quatre reis després de l’inici del conflicte, encara no s’havia arribat a una solució satisfactòria i l’enfrontament entre uns i altres continuava latent i patent.

MAPA 1 Evolució senyorial del regne de València (1248-1370) *

* Font: E. Guinot, «La creació de les senyories en una societat feudal de frontera:el regne de València (segles XIII-XIV)», Revista d’història medieval , 8 (1997), pp. 79-108.

És per això que en 1321 Jaume II reuní a les parts interessades en una sèrie de col·loquis que tingueren lloc a la ciutat de València racione diversitati fororum , però que finalment, després de diversos mesos de sessions, no obtingueren cap resultat tangible. Així doncs, encara cinc anys després, en 1326, els estaments valencians s’aplegaren per a discutir llargament sobre la matèria, arribant en aquesta ocasió a unes concordances que havien de presentar posteriorment al rei. Tanmateix, la mort de Jaume II molt poc després deixà la qüestió sense resolució i s’hagué d’esperar a què el seu successor, Alfons el Benigne, promulgués una decisió definitiva en el context de les seues primeres Corts valencianes de 1329-1330. La determinació presa pel monarca tractà de comptar amb l’aprovació de tots, tant dels dirigents de la noblesa com de les universitats reials, per la qual cosa quedà a mig camí entre les peticions d’uns i altres: els Furs d’Aragó foren eradicats del regne, però, alhora, els senyors reberen una part important de la jurisdicció dels seus dominis, això és, la civil i part de la criminal –excepte en el cas de les penes més greus. Per tant, en certa manera el Benigne certificà el compartiment del poder amb els senyors laics i eclesiàstics, bo i renunciant a les aspiracions completament hegemòniques del seu besavi Jaume I, puix, de fet, aquesta havia estat també l’evolució territorial del país al llarg del temps (vegeu el mapa 1 a la p. 15).

En qualsevol cas, també s’ha de destacar, com encara no ho ha fet suficientment la historiografia, que la unió foral produïda en 1329-1330 representà tota una fita en la història valenciana, ja que desencallà una disputa que fins llavors havia condicionat per complet les relacions polítiques del regne. Després de dècades i dècades de lluites s’arribà a un gran acord sobre el conflicte que havia enfrontat la majoria de nobles i cavallers, partidaris de l’aplicació dels Furs d’Aragó, amb el monarca i la major part dels nuclis reials, defensors de l’observança exclusiva dels Furs de València. Així, les universitats, sempre encapçalades per la ciutat de València, aconseguiren l’eliminació de les lleis aragoneses, el que havia estat el seu objectiu principal des de temps de Jaume I. Aquest nou panorama, a més, obria la porta a la integració política del regne i a una cooperació entre els diversos estaments que havia resultat molt complicada fins aleshores. Tanmateix, a penes tres lustres i mig després d’aquell esdeveniment cabdal, els mateixos dirigents valentins –de la ciutat de València– impulsaren un alçament militar contra el monarca. Com i per què, doncs, es produí aquell canvi de rumb sobtat? Hi podem trobar una ràpida resposta en les paraules que els missatgers de la capital exposaren davant de les Corts d’Aragó en 1347, en donar-hi notícia de la constitució legal d’una Unió que havia de defensar els furs i els privilegis del regne de València:

Foren dits et recomptats en presència de tota la dita Cort al dit senyor rey molts e diverses torts, prejudicis e greuges, los quals per ell e per sos officials e Consell eren estats feyts a la ciutat e regne de València, dels quals li’n foren declarats molts, e en special la determenació que ell havia feta de la infanta na Constança, hoc encara de ço que ell havia haüt e treyt de la ciutat e regne de València del temps a ençà que ell regna. 3