Vicent Baydal Sala - Els orígens de la revolta de la Unió al regne de València (1330-1348)

1Sobre els Furs de València i el conflicte foral valencianoaragonès que explicarem sumàriament a continuació, vegeu: S. Romeu, «Los Fueros de Valencia y los Fueros de Aragón: jurisdicción alfonsina», Anuario de Historia del Derecho Español , 42 (1972), pp. 75-115; P. López Elum, Los orígenes de los Furs en Valencia y las Cortes en el siglo XIII , València, 2001; V. Baydal, Els fonaments del pactisme valencià. Sistemes fiscals, relacions de poder i identitat col·lectiva (c. 1250-c. 1365) , tesi doctoral, Barcelona, Universitat Pompeu Fabra, 2011.

2ACA, C, Processos en Quart, 1315 C, f. 6r.

3ACA, C, Reial Audiència, Processos, Lligall 130-3, ff. 60v-64r, transcrit per M. Rodrigo, La Unión de Valencia (1347-1348). Una revuelta ciudadana contra el autoritarismo real , Tesi doctoral, València, 1987, vol. 2, doc. 83 (27-VIII-1347).

4M. Rodrigo, La Unión de Valencia (1347-1348) …, cit. L’autor únicament va publicar un estudi previ, sobre la composició social dels revoltats: «La Unión de Valencia y sus protagonistas », Ligarzas , 7 (1975), pp. 133-166.

ALFONS EL BENIGNE:

UN MALESTAR CREIXENT (1330-1336)

La perseguida unió foral valenciana que cristal·litzà en les Corts de 1329-1330 ja anà acompanyada de diverses dificultats per a l’estament reial: d’una banda, es concedí a canvi d’un donatiu contra els musulmans granadins que instaurà a tot el regne una nova forma de tributació indirecta sobre els productes de consum, i, d’una altra banda, es produí paral·lelament a l’alienació de les principals viles del reialenc, que foren donades a la reina Elionor de Castella, consort d’Alfons el Benigne. És per això que aquests seran els dos principals temes que tractarem en el primer apartat d’aquest capítol, bo i centrant-nos en totes aquelles qüestions inèdites o desconegudes fins el moment, com ara els col·loquis de 1330 i 1331 o el motí encapçalat per Francesc de Vinatea, per al qual donarem una nova perspectiva a partir de la recerca arxivística realitzada. A continuació, en el segon apartat analitzarem el desviament d’aquell donatiu promès en Corts vers un altre objectiu militar, contra els genovesos entre 1332 i 1333, el que provocà tota una sèrie de reunions parlamentàries, saldades amb notables transformacions polítiques i fiscals. Finalment, en el tercer apartat abordarem la resta del regnat, entre 1334 i 1336, que es caracteritzà per la inactivitat bèl·lica de la monarquia i la situació convulsa –causada per les fams i la pressió fiscal– del regne de València. Així les coses, amb el rerefons que hem comentat en la introducció –de l’inici d’una sèrie de problemes que acabaren desembocant en la revolta de la Unió– tractarem d’analitzar, d’un costat, les particulars relacions de poder desenvolupades entre els estaments valencians i el monarca tot just després de la unió foral, i, d’un altre costat, l’evolució canviant del donatiu de Corts esmentat, en funció de la diversa conjuntura militar.

1. EL DONATIU CONTRA ELS NASSARITES I LES DONACIONS A LA REINA ELIONOR

La tornadissa evolució de la croada contra l’emirat de Granada, pactada amb Alfons XI de Castella en febrer de 1329 i finalment esdevinguda en guerra conjunta contra nassarites i genovesos, fou analitzada amb detall per Manuel Sánchez Martínez, qui dedicà la seua tesi doctoral a estudiar els ressorts militars, diplomàtics i fiscals posats en marxa per Alfons el Benigne al conjunt de la Corona entre 1330 i 1334. En concret, procedí a realitzar un buidatge sistemàtic de determinades sèries de registres de la cancelleria reial d’aquell període, com ara les Comune, Curie, Sigilli Secreti, Legacionum, Secretorum, Graciarum, Subsidiorum, Solucionum, Viagio Granate, Armate , Pergamins i Cartes reials, a més dels llibres d’albarans disponibles del mestre racional. 1Per tant, en compte d’anar repetint els fets que aquest autor reconstruí amb minuciositat, els resumirem ara de forma molt sintètica, per tal d’inserir posteriorment les dades que hi hem pogut aportar, malgrat que més tard haguem de recordar-los en algun moment determinat. En aquest sentit, els esdeveniments que tingueren lloc des que Alfons el Benigne prengué solemnement la creu el 7 de juny de 1330 per anar a la croada es poden dividir, a grans trets, en tres etapes principals: la primera, protagonitzada pel preparatius de la campanya contra els nassarites que havia de començar en la primavera de 1331, la segona, per l’entrada en la guerra dels genovesos i l’organització d’una armada contra ells en 1332, i la tercera, per l’enviament d’un estol a l’estret de Gibraltar en 1333 per lluitar contra tots dos enemics i els marínides. Finalment, després d’aquesta darrera campanya, la pau arribaria factualment a la fi d’aquell mateix any.

Així, en primer lloc, després que el rei de Castella hagués realitzat un primer atac contra el territori granadí en estiu de 1330, el seu homòleg aragonès preparà la seua pròpia anada per tal d’atacar-lo de forma conjunta a partir de la primavera de 1331. En conseqüència, a finals d’octubre es desplaçà a València amb l’objectiu d’organitzar l’expedició, que havia de comptar amb el suport dels habitants del regne de Múrcia. D’aquesta manera, els preparatius de guerra anaren creixent en intensitat al llarg dels mesos següents fins que, pel gener de 1331, arribaren els rumors d’una pau immediata entre castellans i nassarites, que impedia a la pràctica la realització de l’atac aragonès. De fet, a finals de febrer es confirmà per complet la signatura d’una treva entre Alfons XI i Muḥammad IV, de manera que el Benigne hagué de sobreseure la posada en marxa del seu exèrcit. Així les coses, a mitjan abril el monarca partí cap a Tortosa, on convocà les Corts catalanes, celebrades entre agost i setembre per tal de decidir davant la nova situació i el desig d’incorporar-se a la croada que els reis de França i Anglaterra havien manifestat recentment. Tanmateix, la negativa castellana a oferir ara cap mena de suport en el regne de Múrcia i el saqueig nassarita de la vila de Guardamar tallaren de soca-rel qualsevol pas endavant, puix el monarca hagué de desplaçar-se ràpidament a la capital valenciana amb la finalitat de defensar la frontera meridional.

Amb tot, malgrat els continus rumors i certes incursions, a les darreries de 1331 s’anà apaivagant el perill musulmà, de forma que al començament de 1332 Alfons el Benigne acceptà un ajornament de la croada fins a la primavera de l’any següent –com li havia proposat el monarca castellà– i decidí organitzar un estol contra els genovesos, que representaven un altre front obert, en plena connivència amb els granadins. Ja en estiu de 1331, 40 galeres armades –pel seu compte– per les ciutats de Barcelona i Mallorca havien atacat directament el territori de Gènova i ara, des de finals d’aquell mateix any, l’enfrontament amb els genovesos rebé l’atenció del rei, qui començà a organitzar un estol conjunt català, valencià i balear, inicialment de 60 galeres a parts iguals. Amb tot, la represa dels atacs nassarites a la frontera meridional valenciana, bo i assetjant Elx, obligà al rei a desplaçar-s’hi en persona durant abril i maig de 1332 per tal de guarnir la zona. En acabar aquells treballs, tornà a la ciutat de València, on rebaixà l’armament de 20 galeres al nombre de 10 i, finalment, l’estol conjunt defensà les mars de la Corona entre setembre i novembre, després que una armada genovesa s’hagués dedicat a saquejar-ne diversos llocs del litoral.

Així, sense cessar les hostilitats entre uns i altres, s’arribà al tercer gran moment de la confrontació. El Benigne romangué a la capital valenciana i en febrer de 1333 acordà un augment de les imposicions del donatiu vigent des de tres anys abans, amb l’objectiu d’armar 20 galeres, com haurien de fer també Barcelona i Mallorca. Novament, però, es decidí reduir la xifra a una desena amb posterioritat, i pel mes de maig aquest nombre aproximat eixia dels ports respectius per tal d’anar a l’estret de Gibraltar, on les esquadres castellanes i portugueses s’enfrontaven a les genoveses, nassarites i marínides. Tanmateix, únicament s’hi dirigiren les galeres barcelonines i mallorquines, puix les valentines desviaren la ruta cap a Sardenya i Sicília amb l’objectiu d’aconseguir l’aprovisionament de blat que aquell any, lo mal any primer , era precoçment escàs al regne de València. Aquell mateix estiu, a més a més, el rei tornà a reunir les Corts catalanes, que en aquest cas concediren una ajuda biennal per a la guerra cum ianuensibus et sarracenis , que es recaptaria a les viles-mercat de Catalunya a través d’imposicions. Amb tot, havent regressat les respectives armades cap al mes de setembre, els diversos preparatius i enfrontaments bèl·lics no es tornaren a produir, en tant que, d’una banda, aquell estiu morí Muḥammad IV i començà a negociar-se la pau amb Granada, i, d’una altra banda, la pau amb Gènova es posà en mans del pontífex, bo i cessant-ne la guerra oberta. 2