Vicent Baydal Sala - Els orígens de la revolta de la Unió al regne de València (1330-1348)

Tot plegat, aquestes seran les tres etapes en les quals enquadrarem l’anàlisi de la informació relativa a l’evolució del donatiu valencià en vigor durant aquest període i a les negociacions polítiques entre el monarca i els estaments ocasionades per aquelles diverses campanyes. En aquest sentit, la documentació que hem tractat ací procedeix fonamentalment del fons de Legislació i la sèrie Graciarum de la cancelleria reial, d’un costat, i dels Manuals de Consells i dels Privilegis reials de l’Arxiu Municipal de València, d’un altre costat. Així, hem pogut reunir dades relatives als dos tipus de qüestions esmentades en els tres moments exposats: en primer lloc, sobre el col·loqui que tingué lloc a València a començaments de 1331 per tal de preparar l’atac a Granada aquella primavera, així com també sobre el compte realitzat llavors del primer any del donatiu de Corts; en segon lloc, sobre la resistència encapçalada per Francesc de Vinatea a l’ampliació de les donacions fetes a la reina Elionor i sobre els col·loquis celebrats al llarg de 1332 per a endegar l’armada d’aquell any; i, en tercer lloc, sobre l’increment del donatiu valencià, l’augment de les imposicions del qual s’aprovà en uns altres col·loquis reunits entre 1332 i 1333 per tal de posar en marxa l’esquadra corresponent.

D’altra banda, en el desenvolupament d’aquests diversos temes, a banda de les dades ofertes per Sánchez Martínez i de la documentació inèdita que aportarem, tindrem en compte altres articles publicats sobre aquests afers, bé siguen relatius a les diverses armades que s’hi organitzaren, bé es referisquen al donatiu aprovat en les Corts valencianes de 1329-1330. 3Així, podrem anar observant l’evolució de les relacions polítiques i fiscals entre la monarquia i els estaments al regne de València.

1.1 Els col·loquis de 1330 i 1331

Els documents amb els quals comptem per a aquesta primera etapa de la croada contra Granada són únicament quatre, però de llarga extensió, com es pot comprovar a l’Apèndix documental. Tots ells procedeixen del fons de Legislació de l’Arxiu de la Corona d’Aragó i es poden agrupar en tres moments clarament diferenciats: el primer, cap a novembre o desembre de 1330, quan els estaments valencians presentaren una sèrie de capítols al rei i a la reina entorn d’una sèrie de qüestions suscitades pels furs que havien estat aprovats en les Corts de l’any anterior i altres afers de diversa índole; el segon, en febrer de 1331, quan el monarca requerí un avançament del donatiu de 110.000 ll. atorgat en aquelles mateixes Corts de 1329-1330 i els estaments presentaren una altra sèrie de capítols per a l’aprovació de la demanda fiscal; i el tercer, cap a l’abril de 1331, quan es realitzà un compte de la primera anualitat del donatiu esmentat i una previsió dels ingressos futurs per als anys que restaven. Així, sense més dilacions, passarem a parlar de cadascun d’aquests afers mitjançant tres epígrafs diferents.

– El col·loqui de 1330

Com hem dit, a finals d’octubre de 1330 Alfons el Benigne es desplaçà a la ciutat de València per tal de disposar l’atac a Granada previst per a la primavera següent. Degué ser aproximadament llavors, abans que els preparatius militars assoliren el seu màxim desplegament al començament de 1331, quan l’estament reial decidí exposar al monarca aragonès fins a 17 capítols sobre afers que l’afectaven, alguns d’ells relacionats directament amb la tenor dels furs aprovats en les recents Corts de 1329-1330. La principal novetat era que, tot i ser una reunió clarament convocada a petició de l’estament reial –pel contingut de les demandes realitzades–, les demandes foren presentades en nom de tot lo General del regne de València , amb l’objectiu declarat de vetllar per l’interès de tots els habitants del territori: esguardants reformació del universal estament del dit regne e de la cosa pública . Això no havia passat mai abans, en tant que la disputa foral que enfrontava l’estament reial i el nobiliari havia impedit que es realitzassen actuacions mancomunades. Sense anar més lluny, fins a 1329-1330, els nobles únicament havien concedit un donatiu al rei, ja que s’havien negat sistemàticament a fer-ho fins que es posés remei a la qüestió dels Furs d’Aragó. I així, tot just en arribar aquella solució, el braç reial s’afanyà a emprar el concepte de «General» per tal de deixar clar que, finalment, tot el regne estava sotmès a una única llei i els diversos estaments formaven una sola comunitat política davant la monarquia. No debades, aquesta concepció pública de les relacions de poder també estaria a la base de les aspiracions posteriors dels revoltats unionistes.

Així les coses, pel que fa al col·loqui de 1330, aquella nova figura del General interactuà amb el rei tot exposant una sèrie de peticions per a la seua providència e examinació , segons podem saber pel plec original, que conté les respostes d’aquell i de la reina –en els afers que tocaven a les viles de les quals era senyora. En aquest sentit, tot i que els capítols no presenten datació, en diversos d’ells es parla de la Cort celebrada en la ciutat en l’any a prop passat –1329 segons l’any de l’Encarnació–, de manera que necessàriament s’han de correspondre amb 1330. Consegüentment, sabent que el Benigne arribà a la ciutat de València el 23 d’octubre i que, com veurem després, en gener convocà expressament un col·loqui amb el General –diferent d’aquest, que era iniciativa de l’estament reial–, podem suposar que les peticions es realitzaren entre aquella data d’octubre i algun moment de començaments de 1331. 4

Les matèries abordades es concentraven essencialment entorn dels dos principals aspectes –a banda de la unió foral, ja aconseguida– que havia demanat l’estament reial des de finals del regnat de Jaume II: més garanties front als abusos de l’administració reial i millores en el funcionament i la celeritat de la justícia. Així, fins a 11 dels 17 capítols sol·licitats feien referència a aquests dos afers. En primer lloc, a més de la petició de revocació dels guiatges atorgats en contra del fur corresponent, hi havia una especial atenció a la qüestió de les inquisicions. D’una banda, per a les realitzades sobre els oficials reials de caire local, és a dir, per als justícies, els assessors d’aquests i els mostassafs, es demanava que al fur nou que delimitava l’inici del procés als 40 dies posteriors a la fi del seu exercici fos enadit e millorat que, començada la inquisició, el termini per acabar-la fóra igualment de 40 dies; a més a més, en el cas concret dels justícies se sol·licitava que fossen substituïts temporalment per altres persones triades pels jurats i el Consell corresponents, i si eren absolts poguessen reprendre el càrrec. D’una altra banda, per a les realitzades sobre els oficials que podríem dir-ne estrictament reials, com els de la procuració del regne, els batlles, els quartoners i el procurador fiscal, es requeria l’execució d’una inquisició cada any. Finalment, per a totes elles es pregava un termini de suplicació de 10 dies si eren sentenciades directament pel rei o d’apel·lació de 30 dies si eren fetes per jutges delegats. 5

Ultra això, pel que fa a altres membres de l’administració reial, s’instava a ampliar la pena –fins a la remoció del càrrec– en cas d’incompliment del privilegi de Pere el Gran pel qual si un oficial reial prenia res sense sentència ho havia de tornar, alhora que es reclamava que els quartoners deixassen de reclamar el quart de les penes de diversos plets entre mercaders, drapers, curadors, marmessors e altres persones , puix ho estaven fent contra bon ús antich e tota bona rahó , atès que al monarca no li corresponia cap part en aquelles sentències. 6En aquest sentit, la major part d’aquest tipus de peticions foren rebutjades pel monarca, especialment les que afectaven a l’activitat quotidiana dels oficials reials. Per exemple, res fou aprovat sobre les inquisicions, bo i remetent a la llei ja establerta –deu lurs bastar la provisió del fur nou– , amb l’única excepció de la substitució dels justícies i del termini de 10 dies de suplicació en les sentenciades directament pels reis –no així en el de 30 dies per a les apel·lacions als jutges delegats: dels XXX dies no s’i restrenyarien . Pel que fa als guiatges, es negà que se n’hagueren concedit sinó fort pochs e ab special rahó , encara que s’accedí a revisar-los i revocar-los si calia. En darrer terme, si bé d’una banda s’accedí a ordenar als quartoners que no introduïssen cap novetat en la seua actuació, d’una altra banda no s’acceptà incrementar la pena dels oficials que prenien coses sense sentència.