Vicent Baydal Sala - Els orígens de la revolta de la Unió al regne de València (1330-1348)

A banda d’això, l’altra gran part de greuges presentats feia referència als incompliments forals de diversos membres de l’administració reial: dels oficials de la procuració reial, que demanaven ser aprovisionats pels pledejants quan anaven pel regne per negocis o pleits pertanyents a lur jurisdicció ordinària; del procurador de la reina, que demanava salaris per sentències i interlocutòries contra el fur nou; dels batlles del rei i de la reina, que havien establerts certes gabelles –en forma d’obligacions d’acudir a un determinat lloc– sobre els banys, la compra de vi i la mòlta de cera a València, Xàtiva, Castelló la Plana i Morvedre; del batlle de la reina i els peatgers de la mateixa vila de Castelló, que no observaven la franquesa de lleuda dels ciutadans de València; i dels oficials reials en los lochs de Cerdenya , que tampoc complien l’exempció de tot dret mercantil a l’illa concedida per Jaume II als mateixos ciutadans. En aquest sentit, totes les demandes foren admeses i els reis es comprometeren a expedir lletres executòries que ordenassen el cessament de les infraccions denunciades. 20

Així mateix, hi hagué una atenció especial als diversos conflictes produïts amb el guardià de l’Albufera de València, Bartomeu Safont, qui tractava de jutjar causes de nafres e altres crims que·s cometen e·s fan en les dites devesa e albuffera , prohibia la caça d’aus amb cabusseres al llac i n’embargava la navegació lliure en gran dampnatge de la cosa públicha . D’aquesta manera, davant les queixes presentades, el Benigne assegurà que ordenaria a Safont remetre els delinqüents al justícia corresponent –de la capital o de Cullera–, prometé que aniria personalment a la dita albuffera per tal de proveir sobre la caça d’aviram i, finalment, remeté a una avinença sobre el passatge que ja havia estat establerta entre el batlle general del regne i els barquers de la llacuna. Tanmateix, el General –evidentment encapçalat pels dirigents valentins en aquest cas– replicà que aquell acord només tocava a algunes singulars persones i perseverà en demanar-ne la navegació franca; en últim terme, doncs, el rei accedí a fer una declaració específica: de Sant Miquel a Pasqua es podria travessar lliurement, mentre que la resta de l’any només es podria fer dins dels termes indicats pel batlle general amb senyals certs . 21

Finalment, es realitzaren altres dues peticions que afectaven la tributació fiscal ordinària: per un cantó, es requerí la revocació de certes declaracions sobre lo privilegi del monedatge realitzades per Jaume II, ja que perjudicaven els contribuents i havien estat fetes no appellat ne citat lo General del regne , i, per l’altre cantó, es demanà la confecció d’una carta de franquesa per una exempció de les peytes ordinàries que havia estat concedida a les viles reials per a l’any 1330. El monarca accedí a les dues demandes, i fins i tot en el primer dels casos manà al vicecanceller que reconegués l’afer amb consell dels juristes de la capital per tal que y declar e y adop ço que per justícia se’n deu fer. 22 Tanmateix, les declaracions de Jaume II continuaren vigents, com demostra la seua inclusió a l’ Aureum Opus , per la qual cosa podem inferir que les ordres del Benigne no satisferen la voluntat dels estaments. 23I això, probablement, estigué relacionat amb la pròpia conjuntura de la negociació: com que, en darrer terme, la campanya contra Granada quedà sobreseguda a finals de febrer de 1331, les concessions aprovades pel rei en el col·loqui degueren quedar lliures de compliment, puix, com veurem posteriorment, una part d’elles foren tornades a reclamar per l’estament reial a penes un any més tard, en gener de 1332.

Amb tot, malgrat que després no es compliren, és molt notable la diferència amb la reunió que s’havia celebrat uns pocs mesos abans, a finals de 1330, tant en el caire de les peticions com en el de les contestacions reials. Havent urgència econòmica pel mig, les reivindicacions estamentals pujaven de grau, tot ampliant-se i dirigint-se directament contra els greuges ocasionats per la Corona i els seus oficials. Igualment, el monarca es veia obligat a concedir quasi totes les demandes realitzades per tal d’accedir als diners sol·licitats. Així, per exemple, les respostes donades pel Benigne en el col·loqui de 1331 foren majoritàriament afirmatives, a excepció de certs temes d’alta transcendència, com ara la qüestió dels que encara reivindicaven els furs aragonesos o certs procediments dels afers judicials. D’altra banda, s’hi detecta un important volum de greuges presentats directament per les viles reials majors –Morella, Xàtiva, Alzira, Morvedre i Castelló de la Plana–, que pertanyien a la reina Elionor, el que sembla indicar dues coses: per una part, que existia malestar amb la dominació senyorial de la reina, i, per una altra part, que era l’estament reial qui dirigia les reivindicacions presentades davant el monarca.

Fet i fet, açò darrer concorda amb el tipus de relacions que s’havien desenvolupat al territori valencià fins a aquell moment, ja que, des de la fundació del regne, havia estat l’estament reial qui havia cercat la negociació politicofiscal amb els monarques, mentre que la noblesa l’havia obviat, confiant en la seua força militar com a grup cavalleresc. Tanmateix, després de la unió foral de 1329-1330 aparegué un nou agent polític, el General, que, tot i estar vehiculat en aquests moments inicials pels interessos de l’estament reial, parlava en nom de tots els habitants del regne de València. Això donava més força a les seues peticions i, alhora, era sostingut per la nova fiscalitat general que s’havia iniciat precisament llavors, amb el donatiu atorgat en aquelles Corts. I, en connexió amb això, com veurem a continuació, la seua evolució estigué estretament relacionada amb altres negociacions polítiques que tingueren lloc al llarg del regnat d’Alfons el Benigne.

– El donatiu de les Corts de 1329-1330

Les Corts de 1329-1330 no només representaren una fita cabdal des del punt de vista polític, gràcies a l’acord sobre la qüestió dels Furs de València, sinó que, a més a més, també ho foren a nivell fiscal, ja que significaren l’inici d’una nova forma de contribució als afers de la Corona. En concret, com ja hem esmentat, la noblesa valenciana s’havia negat sistemàticament a pagar subsidis, atesa la disputa foral que l’enfrontava amb els reis. Així les coses, fins a aquell moment l’estament reial constituí el principal suport fiscal de la monarquia i hi contribuïa fonamentalment a través de la quèstia, un tribut directe, variable i ocasional, que el rei demanava cada vegada que en tenia necessitat, amb una freqüència màxima d’una petició per any. Així, des dels temps de Jaume I fins als d’Alfons el Benigne els monarques empraren la quèstia com si fos un subsidi negociable, de manera que cada any, any i mig o dos anys solien demanar-ne una per tal de fer front a les despeses generades per les campanyes militars, les missions diplomàtiques, els matrimonis, etc. 24

Tanmateix, les Corts de 1329-1330 comportaren un canvi radical: les quèsties hi quedaren fixades a la baixa en una quantitat determinada i amb una periodicitat exacta, això és, una cada any, a pagar en una data concreta. Per tant, deixaren de tenir una funció de subsidi, ja que no podien ser objecte de negociació, però això no significà una davallada de les contribucions als monarques, sinó que, ans al contrari, aquests afegiren a aquell tribut altres quantitats que demanaren en assemblees parlamentàries i que, en compte de ser recaptades mitjançant fiscalitat directa, passaren a col·lectar-se a través d’imposicions indirectes, també anomenades cises, establertes sobre els productes de consum. Sense anar més lluny, en aquelles mateixes Corts Alfons el Benigne sol·licità un donatiu recaptat a través de cises per a endegar una croada contra l’emirat nassarita de Granada i posteriorment, com veurem, requerí altres ajudes similars als seus vassalls. A més a més, en alguns d’aquells auxilis hi havia una altra novetat: també hi pagaven els senyorius de la noblesa i de l’Església, cosa que no havia passat fins aleshores. Fet i fet, el donatiu de les Corts de 1329-1330 fou el primer atorgat de forma general en la història del regne de València, el que hi encetava un nou camí per a la fiscalitat negociada.