Carles Segura-Llopes - Els parlars valencians (3a Ed. actualitzada)

Per altra banda, altres trets morfosintàctics com ara l’article ( lo , los reduït contextualment: que·l , de·ls ), els demostratius ( aquest i, en menor mesura, est ), els possessius ( mon , ma , etc.); els pronoms febles me , te , se , ne també condicionats fonèticament: ella·m dona , no·t poses ; o l’orde pronominal la li o la hi (però no encara li la , etc.), entre altres, eren unitaris i no fou fins dècades després que es produí la divergència dialectal.

Finalment, el lèxic és un terreny més esmunyedís perquè es tracta d’un subsistema més variable i influenciable. Els mots corren i s’abandonen amb una certa facilitat atenent a factors de caire social (avanços tecnològics, activitat comercial, centres de poder, emotivitat, etc.) i no se solen lligar tan fermament amb fenòmens lingüístics de caire més intern, com ara els fonètics o els morfològics. De fet, les grans diferències lèxiques es produeixen molt més tard, quan la situació política, jurídica i social posa d’esquena els regnes de l’antiga Confederació Catalanoaragonesa: vermell-roig , llavar-rentar , tarda-vesprada-(cap)vesprehorabaixa , llevar-treure , mirall-espill , sortir-eixir , creïlla-patata-trumfa , noi-xic , etc. En realitat, aquestes opcions no solen mantenir l’eix oriental i occidental sinó que s’ajusten més aïna a les particions polítiques i relacions socials, i encara i així tampoc no són exactes: vermell també és occidental i roig no és alié a l’oriental, sortir es manté en valencià i eixir encara es diu en català oriental, etc.

Per altra banda, ja sabem que el contingent aragonés (i navarrés) de la repoblació del Regne de València fou elevat. Segons sembla, la presència aragonesa en els segles XIII-XIV va ser entorn del 20-30% a les ciutats de València o d’Alcoi (Rubio i Vela, 1997; Diéguez, 2001; Colomina i Ponsoda, 1995) i prop del 50% a la vila de Cocentaina (Ponsoda, 1996). Guinot (1999: 259 i 260) estima que els aragonesos devien ser, en els primers anys de la conquesta i del poblament del Regne de València, vora el 30% arreu del territori, amb una proporció d’un 10% d’aragonesos pirinencs i un 20% d’aragonesos meridionals; de Morvedre en avall la xifra devia anar del 30% al 40%. A l’interior (l’Alt Palància, l’Alt Millars, els Serrans), on encara perviuen ara parlars castellanoaragonesos, les localitats estudiades mostren que la procedència aragonesa era aclaparadora (80-90% de la població) a l’edat mitjana.

Així, l’aragonés va romandre allà on el percentatge de pobladors d’aquell origen fou majoritari; en la resta del territori del nou Regne de València, la situació de contacte de llengües es va resoldre amb la integració lingüística dels aragonesos. I s’hi ha d’afegir la immigració aragonesa cap al País Valencià que no s’ha interromput des del segle XIII ençà (Martines, 2009).

L’influx de l’antiga llengua navarroaragonesa devia ser destacable al nou regne i també en la llengua que finalment s’establí com a pròpia de València, i en la qual s’integraren tots aquests no-catalanoparlants. I encara que els repobladors castellans foren més aviat ocasionals, l’aragonés, sobretot el meridional, estava força influït per aquesta llengua, de manera que, de retruc, el castellà també produí un cert impacte en els parlants cristians instal·lats a València.

Un exemple interessant d’aquest procés d’integració ens el dona la història de la preposició per a (Segura-Llopes, 2009). Aquesta preposició no és pròpia del català més antic. Els primers documents escrits en català fins a mitjan segle XIII no recullen cap ús de la preposició per a . Tot sembla indicar, doncs, que no hi existia fins a finals d’aquest segle. En canvi, ja des de bastants anys en arrere, la preposició por a o per a (després modificades en par a / para ) eren ben comunes en gallegoportugués, en castellà i, un xic menys esteses, també en aragonés. El català en el seu lloc optava per fer-ne servir d’altres, sobretot la preposició a : 1

(1) Va gitar I pex qui pogués bastar a vianda de tot I dia a Honorat. ( Diàlegs , 1250-1299 [1340]) ‘...que pogués bastar per a vianda de tot un dia.’

(2) E que oració sia necessària a resebre l’E. Sant és demostrat en lo Libre de Saviesa. ( Vides de Sants R ., finals del XIII) ‘I que l’oració siga necessària per a rebre l’Esperit Sant.’

Els primers documents en què apareix aquesta preposició composta se situen al Regne de València trenta o quaranta anys després de la primera repoblació cristiana. S’hi presenta de manera ocasional, en usos gens sistemàtics, amb una gramàtica vacil·lant i, sobretot, en boca de parlants relacionats amb Aragó. I és molt rellevant tenir en compte que en els textos coetanis d’altres zones del català, la preposició per a encara no hi existeix.

Per exemple, dos germans de l’horta de València, Joan i Ferrer de Calataiud, són acusats d’assassinat i jutjats l’any 1288. El Llibre de la Cort del Justícia de València n’arreplega el procediment judicial. L’escrivà anota les paraules textuals que féu servir un dels germans:

(3) Germà, fugam, que aquels hòmens venen per a nós , que·ns volen fer mal! ‘Venen cap a nosaltres’.

En cap text coetani català apareix aquesta construcció direccional amb la preposició per a . Fet i fet, al mateix assentament del judici dels germans Calataiud, però en estil indirecte i referit al mateix incident, l’escrivà s’estima més corregir les paraules del testimoni i fer servir la preposició vers ‘cap a’, la forma normal del català del moment:

(4) Qui venien ves él (Clams) ‘venien cap a ell.’

L’ús direccional de la preposició per a és inaudit en català. De fet, en l’actualitat només té vitalitat en una part del val. alac. i clarament es tracta d’un ús modern que no és de cap de les maneres hereu directe d’aquesta construcció medieval (vg. cap. 12, § 9.1).

Els dos germans, Joan i Ferrer, devien ser aragonesos o fills d’aragonesos atés el cognom indicador de la provinença familiar. Calataiud, a més a més, és una localitat situada molt a prop de Castella, de manera que és probable que s’hi parlara un aragonés bastant castellanitzat, on aquest ús direccional de la preposició per a era ja molt habitual, com ho era en castellà (i en gallegoportugués).

Aquest valor semàntic de la preposició per a forma part dels usos més primerencs que tenim testimoniats en el català del Regne de València. Un ús, però, que no tingué continuïtat en la varietat valenciana. La pressió de la llengua catalana majoritària, en què aquest valor era inexistent i les preposicions vers i a estaven fermament ancorades en les construccions direccionals, impedí l’èxit del préstec que encara se sentia en boca d’aragonesos o fills d’aragonesos assentats al Regne de Valencià a finals del XIII. Hi hagué, doncs, un anivellament a favor del català en aquest significat.

Però es constaten altres usos no direccionals de la preposició per a que el català de València sí que anà assimilant. En efecte, aquests altres usos, que apareixen també de manera tímida i poc homogènia ja en els primers textos valencians, estaven fonamentalment relacionats amb la destinació i la finalitat; eren coneguts també en castellà i aragonés però no en la resta del català, en què altres preposicions (especialment a i per ) ocupaven aquest espai semàntic. Determinades raons de caràcter gramatical adobaren el terreny a l’adopció i l’eixamplament de la nova preposició per a en l’àmbit valencià. A poc a poc, aquesta preposició desplaça els usos anteriors i fins i tot comença a manifestar-se en textos d’escriptors no valencians.