Carles Segura-Llopes - Els parlars valencians (3a Ed. actualitzada)

Amb tot el que acabem d’exposar, es pot deduir que l’influx que ha exercit des de temps immemorials la ciutat de València escampant innovacions, té el seu límit septentrional més clar a la comarca de la Plana, i el seu límit meridional a la Marina i l’Alcoià. Malauradament, aquest poder ha quedat truncat atesa la situació sociolingüística actual del català al cap i casal. Per això, el valencià general o prototípic es considera que és el valencià central. Aquesta varietat amb la força social que ha dut darrere (no solament pel fet d’incloure la capital sinó també per altres factors com ara el pes demogràfic i econòmic), s’ha propagat, a mode d’ones concèntriques, cap al nord i cap al sud. Això justifica que ben sovint els extrems del país coincidisquen, perquè divergeixen del model central: en valencià alacantí i en valencia tortosí sentim parlâ , pon , màniga , ginoll , mo n’anem , coneixem , que vingueu , aquí , panís , mançana (maçana) , etc., allà on en valencià central opta per parlar , pont , mànega , genoll , se n’anem , coneguem , que vingau , ací , dacsa , poma .

Tot plegat ens empeny a considerar cinc zones dialectals en el si dels parlars valencians (vg. mapa núm. 0):

a ) El valencià tortosí té trets propis de la varietat tortosina del català. A grans trets abraça les comarques del Baix Maestrat, l’Alt Maestrat, els Ports i les zones septentrionals de la Plana Alta i l’Alcalatén. Es pot considerar àrea marginal en el si dels parlars valencians.

b ) El valencià septentrional té característiques que es desprenen de les varietats tortosines i d’altres que provenen de la influència històrica de València. La resta de la Plana Alta i l’Alcalatén i sobretot la Plana Baixa són les àrees que s’hi poden adscriure.

c ) El valencià central correspon a la varietat que ensordeix les sibilants sonores i es troba clarament sota la influència del cap i casal. En concret, s’hi lliguen les comarques del Camp de Morvedre, el Camp de Túria, l’Horta, gran part de la Ribera Alta i una àrea de la Ribera Baixa.

d ) El valencià meridional és la darrera zona al sud del país on arriba la influència de València amb claredat. S’hi mantenen trets especialment conservadors, sobretot de caràcter fonètic. La resta de la Ribera del Xúquer, la Costera, la Vall d’Albaida, la Safor, l’Alcoià, el Comtat, la Marina Baixa i part de l’Alacantí són les comarques que s’hi poden adscriure. S’hi inclou la varietat del valencià mallorquí, això és, un bon feix de trets de caràcter orien tal, superposats a aquesta varietat, que foren empeltats amb l’expulsió dels moriscos i la subsegüent repoblació mallorquina. Fonamentalment es concentren a la major part de la Marina Alta i part de la Marina Baixa i la Safor.

e ) El valencià alacantí és l’àrea marginal meridional dels parlars valencians, on s’hi conserven trets que corresponen a l’antiga varietat perduda de l’oriolà. S’hi mantenen trets poc habituals en la resta del territori, especialment arcaismes, però també castellanismes i formes potser d’origen remotament catalanooriental.

A banda d’aquestes grans àrees o subvarietats dialectals, cal no oblidar els parlars fronterers, ben rics i variats pel fet de ser zona marginal exposada a les influències externes i alhora conservadora i refractària als canvis propagats des de les àrees difusores. S’encabeixen en aquesta categoria parlars com ara els de Vistabella, Suera, Tales, Torís, la Canyada, el Carxe, Crevillent o Guardamar. Tampoc no es poden menystenir un seguit de parlars peculiars, fruit de repoblacions posteriors diverses, com ara el de Tàrbena (i d’altres en menor mesura), repoblada per mallorquins al segle XVII o l’Illa Plana d’Alacant, els habitants de la qual són descendents de genovesos de finals del segle XVIII.

A més a més, la diversitat que ofereix una orografia variada (planes, valls abruptes, muntanya, costa) i els factors repoblacionals, que varien de poble en poble, acaben de perfilar els parlars valencians. Tot plegat justifica la riquesa i interés dels nostres parlars i ens permet observar que al Baix Vinalopó, per exemple, es mantenen mots com ara tempir i xollar , coincidents amb el gironí o amb altres parlars catalans molt allunyats geogràficament; que l’occitanisme orendella reaparega en valencià meridional; o que a l’Alcalatén es diga un nus coincidint amb la subcomarca de Biar.

Dissortadament, les tres grans ciutats valencianes –Alacant, València i Castelló de la Plana– han experimentat un procés de substitució lingüística trist i injust. Però el valencià ha estat i és encara la llengua pròpia de les tres ciutats. Han exercit com a centres aglutinadors de població nouvinguda, valenciana o no, i això ha colgat les peculiaritats del català que les ha caracteritzades. Creiem que es mereixen, a pesar de tot, que els dediquem un petit homenatge. La taula següent resumeix els trets més rellevants que caracteritzen el seu valencià:

Alacant	València	Castelló
[ uz]ep	[ us]ep	[ uz]ep
màniga, ginoll	mànega, genoll	mànega, ginoll
ba[∫]a, pe[∫]	ba[ ∫]a, pe[ ∫]	ba[ s]a, pe[ s]
pon[t]/pon[s]	pon[t]/pon[s] - pon[ ]	pon/pons
darrere	raere	darrere (detràs)
astò, aquí	açò, ací	açò, ací
n’hi hai	n’hi ha	n’hi ha
ella parla, ell era	ella parla, ell era	ella parle, ell ere
quan vullgueu	quan vullgau	quan vullgueu
mo n’anem/vo n’aneu	se n’anem/se n’aneu	mo n’anem / vo n’aneu
no sé quino	no sé quin	no sé quin
cuscanelles	cosquerelles	sigolletes
oldre	aulorar	aulorar
porigós	poregós/poreguita	temoruc/poruc
pebrera	pimentó	pebrera
ditet (c[u]ent)	pebrera	coralet
fresol de la pelaïlla	garrofó	bajocó
tonya	pan quemao	beniteta
companatge	mescla	mescla
pa bla	pa moll	pa moll / pa blanet
desbravar-se	desventar-se	desbrafar-se
bacallar	abaejo	abaejo
cranc	carranc	cranc
garrofer	garrofera	garrofera
panís	dacsa	panís
sutja	sutja	estalzim
portal(et)	bancal(et)	brancal(et)
botijó	botija	canterella
carganera	cagarnera	cardanera
cavallet	parot(et)	pixaví
reixiu	rosà	auiatge/ai(g)uatge

1. En teniu una guia bibliogràfica exhaustiva en Colomina (1999).