Carles Xavier Senso i Vila - La ignomínia de l'oblit

LA IGNOMÍNIA DE L’OBLIT

ELS VALENCIANS DE LA RIBERA

ALS CAMPS D’EXTERMINI NAZIS

XIMO VIDAL / CARLES SENSO

LA IGNOMÍNIA DE L’OBLIT

ELS VALENCIANS DE LA RIBERA

ALS CAMPS D’EXTERMINI NAZIS

Pròleg

ALBERT GIRONA ALBUIXECH

UNIVERSITAT DE VALÈNCIA

Aquesta publicació no pot ser reproduïda, ni totalment ni parcialment, ni enregistrada en, o transmesa per, un sistema de recuperació d’informació, en cap forma ni per cap mitjà, sia fotomecànic, fotoquímic, electrònic, per fotocòpia o per qualsevol altre,sense el permís previ de l’editorial.

© Ximo Vidal i Carles Senso, 2016

© D’aquesta edició: Publicacions de la Universitat de València, 2016

Publicacions de la Universitat de València

http://puv.uv.es

Publicacions@uv.es

Maquetació: Inmaculada Mesa

Correcció: Betlem Cases Solsona

Il·lustració de la coberta:

Camp d’extermini de Mauthausen

Disseny de la coberta: Celso Hernández de la Figuera

ISBN: 978-84-9134-044-7

ÍNDEX

PRÒLEG d’Albert Girona Albuixech

PRÒLEG dels autors

INTRODUCCIÓ

BIOGRAFIA DELS RIBERENCS PER DATA D’ENTRADA ALS CAMPS NAZIS

DIA 6 D’AGOST DEL 1940

Eduardo Giner Ferrer (Carcaixent)

Ramón Cogollos Giner (Carcaixent)

Bernardo Lairón Hidalgo (Alzira)

Julio Tomás Codina (la Pobla Llarga)

DIA 13 D’AGOST DEL 1940

José (María) Camarasa Bomboi (Algemesí)

DIA 24 D’AGOST DEL 1940

Antonio Canut Martí (Sueca)

DIA 13 DE DESEMBRE DEL 1940

José Víctor Micó (Castelló de la Ribera)

Enrique Ramón Albargues (Massalavés)

Eliseo Martí Torregrosa (Castelló de la Ribera)

Francisco Boluda Díez (Alzira)

Avelino Abril Escudero (Alzira)

DIA 25 DE GENER DEL 1941

Bernardo Primo Hervás (Carlet)

DIA 27 DE GENER DEL 1941

José María Fuentes Mascarell (Alzira)

Manuel Nebot Navarro (l’Alcúdia)

Bernabé Sanchis Fuertes (Albalat de la Ribera)

Benjamín Monsalve Almiñana (Corbera)

DIA 3 DE MARÇ DEL 1941

Eduardo Ribes Cruz (Guadassuar)

Juan Andrés Córdoba (Sollana)

DIA 3 D’ABRIL DEL 1941

Vicente Vidrier Giménez (Torís)

Agustín Flores Iborra (Alzira)

DIA 7 D’ABRIL DEL 1941

Benedicto Vallés Donet (l’Alcúdia)

Juan Meseguer Galdón (Tous)

Máximo Hernández Gayón (Sueca)

DIA 26 D’ABRIL DEL 1941

Salvador Perales Canut (Sueca)

DIA 14 DE MAIG DEL 1941

Salvador Sanz García (Castelló de la Ribera)

DIA 14 DE JUNY DEL 1941

Rafael Sivera Escrivà (Alzira)

DIA 8 D’AGOST DEL 1941

Manuel Termens Bris (Carcaixent)

DIA 31 D’AGOST DEL 1941

Ramón Moya Torres (Guadassuar)

Enrique García Aragó (Cullera)

DIA 27 DE JUNY DEL 1942

Bautista Pelluch Canet (Carcaixent)

FEBRER DEL 1943

Joaquín García Ribes (Sumacàrcer)

DIA 24 D’AGOST DEL 1943

Joaquín Olaso Piera (Carcaixent)

DIA 19 DE GENER DEL 1944

Vicente Vila Cuenca (Alberic)

Juan Belmonte Aviragnet (Algemesí)

Emilio Corral (Cullera)

DIA 24 DE GENER DEL 1944

Antonio Boluda (Almussafes)

DIA 29 DE GENER DEL 1944

Fermín Román Hernández (Alzira)

DIA 3 DE FEBRER DEL 1944

Virtudes Purificación Cuevas Escrivà (Sueca)

DIA 14 D’AGOST DEL 1944

Francisco Peris (Alzira)

QUADRE RESUM

GRÀFIC DE POBLACIONS

EPÍGRAF

BIBLIOGRAFIA I ENTREVISTES

ÍNDEX ONOMÀSTIC

PRÒLEG

El drama dels valencians deportats als camps de concentració nazi ens és ja conegut. Geneviève Dreyfus-Armand, Montserrat Roig, Eladi Mainar, J. M. Santacreu i d’altres ens han dibuixat amb precisió el destí dramàtic de molts valencians que s’exiliaren a França i acabaren en camps d’extermini com els de Mauthausen, Gusen, Ravensbrück, Treblinka o Dachau. A més, desenes de valencians que havien treballat a les Companyies de Treballadors Estrangers franceses passaren abans pels Stalag, camps de presoners on els alemanys internaven els soldats enemics capturats.

No disposàvem, però, d’una mirada més concreta, tant des del punt de vista territorial –en aquest cas, centrada en la comarca de la Ribera– com vital –substantivada en la reconstrucció d’un grapat de biografies–, i aquesta mirada és la que teniu a les mans, amb una orientació, a més, que pretén recordar clarament l’Holocaust patit pels valencians. Estem, per tant, davant una recerca tan necessària com poc comuna entre nosaltres, atesa la manca d’estudis microhistòrics des d’aquesta perspectiva historiogràfica i moral. Em referisc al paper dels historiadors en la transmissió i relleu de la memòria, tal com desitjaven els supervivents dels camps d’extermini, que aspiraven, abans de desaparèixer, a traspassar-nos el testimoni com a guardians de la memòria. Un paper que els autors d’aquest llibre no han dubtat a reivindicar incorporant el concepte «d’haver de recordar», aplicat ací a la memòria d’aquells valencians que van sofrir la deportació i l’extermini després d’abandonar la seua terra i marxar cap a l’exili.

El desplaçament massiu de republicans es va produir després de la caiguda de Catalunya al febrer del 1938. Seguint la ruta del coll d’Ares, el Pertús o Portbou, van creuar la frontera entre Catalunya i França per instal·lar-se a la Catalunya Nord. La major part d’aquest contingent fou internat als camps que el govern francès de Daladier va habilitar i que tenien unes condicions deplorables. Poques setmanes abans de la fi de la guerra, al març del 1939, l’Informe Valière realitzat a petició del govern francès estimava aquesta presència de refugiats a França entorn dels 440.000, dels quals 170.000 eren dones, xiquets i ancians; 220.000, soldats i milicians; 40.000, invàlids, i 10.000, ferits. No obstant això, bona part d’aquest exili immediat va tornar molt prompte a l’Espanya de Franco, especialment el refugiat a França, ja que al desembre del 1939 ja n’havien tornat uns 340.000 refugiats, sobretot pel País Basc, via Irún. Les restants 100.000 persones van constituir el que es denominà exili permanent. Milers d’aquests exiliats es van veure immersos com a combatents en la Segona Guerra Mundial, sobretot al territori de la mateixa França metropolitana, però també a l’URSS, al nord d’Àfrica i en altres escenaris bèl·lics, ja siga com a combatents regulars o participant en accions de la Resistència. Entorn de 9.000 republicans espanyols van acabar patint deportacions a camps de concentració nazis.

El que més sorprèn del drama de l’exili republicà és, sens dubte, l’abandó a què es veuria sotmès. En efecte, hauríem de qualificar de drama humanitari el desplaçament massiu de població d’un país a un altre (entorn de 440.000 persones) i el seu confinament durant mesos en camps de refugiats. Com sorprèn, així mateix, la passivitat dels països democràtics i de la comunitat internacional (la Societat de Nacions) davant de semblant drama social i humanitari. Que la situació internacional estiguera presidida pels viratges cap a la guerra i la por (del feixisme o del comunisme) no justifica l’oblit a què es va sotmetre els republicans que van optar per l’exili. Com tampoc les dificultats que, amb l’excepció de Mèxic o l’URSS, la comunitat internacional va posar a l’hora d’acollir-los.

La majoria dels valencians que es van exiliar ho van fer, també, després de la caiguda de Catalunya a través de la frontera francesa, especialment combatents, polítics, sindicalistes i intel·lectuals. Es calcula que dels 440.000 refugiats instal·lats el 1939 a França, un 9,5% eren valencians, i centenars d’ells decidiren ingressar en les Companyies de Treballadors Estrangers, destinades pel govern francès a construir fortificacions en la frontera amb Alemanya, Bèlgica i Luxemburg. Amb l’avanç de les tropes alemanyes la primavera del 1940, centenars de valencians foren fets presoners i, finalment, molts d’ells deportats als camps d’extermini nazi, generalment com a apàtrides –