Carles Xavier Senso i Vila - La ignomínia de l'oblit

Segons explica el professor Francesc Andreu Martínez Gallego, quan va començar la Guerra Mundial, el 1939, hi havia cinc grans camps de concentració a més del de Dachau: Sachsenhausen (1936), Buchenwald (1937), Flossenburg (1938), Mauthausen (1938) i Ravensbrück (1939). Després de les primeres conquestes territorials, el sistema de camps s’estengué cap a l’est. Es van organitzar nous camps a Stutthof (Pomerània), Auschwitz, Majdanek, Plaszow (Polònia), Neuengamme (Hamburg), Gross-Rosen (Silèsia), Bergen-Belsen (Baixa Saxònia), Daura-Mittelbau (Turíngia), Natzweiler-Struthof (Alsàcia), Hertogenbosch (Holanda), Pravieniskés (Lituània), Kaiserwald i Salaspils (Letònia), Klooga i Vaivara (Estònia), entre altres. En el territori del Tercer Reich i en disset països ocupats existien en total prop de 12.000 camps, subcamps i comandos de treball, pels quals van passar uns 18 milions de presos i presoners de guerra. 4 Com varen relatar alguns dels supervivents, l’entrada als camps (inclús ja durant el mateix desplaçament) anava alineada amb una aniquilació de la identitat individual, llevant-los qualsevol tipus de possessió material i intentant que oblidaren ràpidament els seus lligams amb el món exterior. El drillich , l’uniforme oficial dels camps, els traslladava a una nova realitat de la qual, segons insistien les SS, mai sortirien. A més de la vestimenta, rebien uns calçotets, calçat de fusta, una escudella i una cullera. A Mauthausen, segons han constatat estudis anteriors, hi arribaren a coincidir al voltant de setanta mil presoners, quan originalment estava constituït per a rebre’n tres mil. L’establiment de dades referents als deportats i morts als camps d’anihilació nazis està subjecte a revisió constant per la complexitat en el recompte, a més de per la voluntat d’ocultar la realitat practicada pel govern de Hitler. La inexistència d’estudis sobretot per part de les autoritats espanyoles en defensa dels interessos dels seus conciutadans i conciutadanes tampoc ha facilitat la recuperació de la memòria històrica. L’amplitud del procés migratori edificat al voltant dels deportats no va poder ser digerida sempre per les oficines estratègicament dissenyades per l’aparell de repressió nazi. La voluntat criminal del règim va desenvolupar en els camps pràctiques que no permeten concretar el nombre d’afectats. És el cas de presoners que no van rebre número d’identificació, sobretot perquè el seu pas pels camps va durar escasses hores a causa dels mecanismes d’assassinat col·lectiu dissenyats per anihilar-los ràpidament; o fins i tot, perquè hi arribaven morts després dels salvatges trajectes patits. Altres van rebre el número d’identificació de persones que havien mort poc abans, amb la qual cosa es complica més el còmput final.

Construcció de Mauthausen en la qual participaren veïns de la Ribera. (Foto cedida pel fons de l’Amical de Mauthausen)

Els valencians, catalans, aragonesos, madrilenys i altres republicans de l’Estat espanyol estigueren confinats principalment als barracons 9, 11, 12 i 13 de Mauthausen. Amb aquelles condicions, en el millor dels casos els presoners rebien racions de menjar al dia que representaven el 60% de la despesa física, per la qual cosa cada dia morien milers de persones per l’acumulació de cansament, la baixa capacitat alimentària i la inconsistència de les seues defenses davant múltiples malalties. Les condicions buscaven l’aniquilació directa, però també la supressió de la capacitat de reacció dels encarcerats. En la repressió del govern franquista es va prioritzar la vessant ideològica per davant del racisme, fet que contrastava amb les pràctiques majoritàries desenvolupades pels nazis. Ara bé, això no fou obstacle perquè els alemanys acceptaren les directrius franquistes i anihilaren els republicans als seus camps d’extermini. A Mauthausen les morts dels riberencs es produïren majoritàriament com a fruit de l’esgotament per les inacabables jornades de treball, així com també per les deficients condicions de vida –que provocaren el contagi de malalties irreversibles– i la mala alimentació, que minorava les defenses personals. Segons la historiadora Torán, els republicans van mostrar-se com a mà d’obra imprescindible per al creixement constant de Mauthausen. D’una banda, la majoria eren joves: un 35% tenia entre 20 i 25 anys; un 28%, entre 25 i 30, i un 15%, entre 30 i 35. De l’altra, predominaven els que provenien d’oficis manuals, amb un 20% d’artesans, un 17% de pagesos, un 14% d’obrers, un 13% de paletes, un 13% de comerciants i un 8% de manobres. Aquest darrer fet només pot explicar-se per la seua trajectòria anterior. La Guerra Civil espanyola havia mobilitzat a les files de l’exèrcit republicà bona part dels joves de les classes populars. El seu destí, una vegada havien travessat la frontera francesa, no va ser el mateix que el dels dirigents polítics i sindicals i els intel·lectuals. El govern francès va organitzar les companyies de treball, aquelles d’on sortirien la majoria de deportats, amb la gran massa d’homes en condicions de treballar que no havia passat el garbell dels destinats a l’exili americà o soviètic. 5 Dels riberencs que moriren al camp de Mauthausen o els seus satèl·lits, se’n pot observar una mitjana d’edat en la qual van ser assassinats, situada al voltant dels 33 anys; hi morí com a més major Benjamín Monsalve, de Corbera, amb 46, i com a més joves, Eduardo Giner i Manuel Termens, ambdós de Carcaixent, amb 24. Si es té en compte sols els veïns de la Ribera que moriren a Mauthausen, hi estigueren de mitjana 14 mesos als camps.

Edificis d’obra situats a l’exterior del camp de presoners, que servien d’allotjament dels oficials de les SS destinats a Gusen. (Foto cedida pel fons de l’Amical de Mauthausen)

L’esquematització de les dades globals permet observar clarament dues etapes quant a les condicions viscudes pels riberencs als camps. En els dos primers anys d’enclaustrament es produeixen el major nombre de morts, i la supervivència suposava una excepció, pràcticament un miracle. De fet, dels vint-i-nou veïns de la Ribera que van ser internats abans del 1942, només en van sobreviure 7 (Bernardo Lairón, Ramón Albargues, Francisco Boluda, Manuel Nebot, Benedicto Vallés, Máximo Hernández i Rafael Sivera). La majoria de les defuncions es van produir a Gusen (Alta Àustria), amb altres casos significatius –encara que de manera esporàdica– al Castell de Hartheim i al comando Ternberg. Les dures condicions de vida a les quals es veien sotmesos els presos, així com la necessitat de les SS d’internar nous presoners, van obligar a intensificar els processos d’anihilació, emmarcats, a més, en alguns dels hiverns més extrems de la dècada. A partir del 1942 (el primer internament amb protagonisme riberenc en aquest any es produeix a la fi de juny) la «sort» dels veïns de la comarca va canviar radicalment i els presoners van aconseguir majoritàriament arribar amb vida al final de la contesa mundial. Mentre que en la primera època els riberencs van acabar enclaustrats a Mauthausen, en la segona etapa registrada a partir del 1942 van ser internats majoritàriament a Buchenwald, tot i que excepcionalment també a Neue Bremm (Joaquín Olaso), Ravensbrück (Virtudes Cuevas) o Dachau (Francisco Peris). Dels nou riberencs desplaçats a camps d’anihilació nazis a partir del 1942, set van aconseguir eixir-ne amb vida; l’alberiqueny Vicente Vila hi va morir i no existeixen dades de l’alzireny Francisco Peris. Per tant, s’observen dues etapes dissociades per la diferent intensitat de la mortalitat, amb una primera època de radicalitat pràcticament absoluta, centrada en els anys 1940 i 1941, i una segona època iniciada el 1942, en la qual els riberencs, internats principalment a Buchenwald, van poder superar-ho i eixir-ne amb vida.