Carles Xavier Senso i Vila - La ignomínia de l'oblit

Tanmateix, no sempre ha sigut possible configurar una biografia completa dels protagonistes de l’estudi. La realització d’estudis microhistòrics se sustenta, sovint, en fonts orals per la inexistència de documents oficials que puguen donar consistència a les vides de persones que sovint quedaren excloses del relat configurat durant molts segles. Eren classes socials silenciades, excloses de la realitat per a molts historiadors i historiadores. Res més lluny de l’objectiu d’aquest estudi, dissenyat per introduir en la Història personatges de la Ribera sense els quals haguera sigut impossible entendre i configurar la realitat democràtica que avui es gaudeix a l’Estat espanyol. Per reconstruir aquestes històries vitals, s’ha intentat explotar les fonts orals encara existents. Era tard en la majoria dels casos. Quan s’ha pogut fer, es tractava de fonts llunyanes amb enormes illes de coneixement que feien referència a nebodes, néts o cosins. La reconstrucció de les històries dels seus familiars es basà en relats construïts per records llunyans, la interpretació de fotografies o documents o la reproducció de la memòria oral transmesa en la família. Com a fonts directes no s’ha pogut més que reconstruir la història de Virtudes Cuevas, que visqué molts anys i va rebre el merescut homenatge de la seua localitat natal, Sueca. Sobre altres personatges s’han pogut anar configurant unes biografies prou fidedignes que, tanmateix, poden contenir errors fruit de les males jugades de la memòria o de la interpretació d’uns fets que succeïren fa ja més de set dècades i que foren soterrats a consciència per un règim dictatorial (i una democràcia posterior) que féu de la mentida el seu motor d’engranatge social. Els errors, si n’apareixen, són responsabilitat única dels dos autors d’aquest volum.

Durant dècades s’ha creat un discurs «oficial» heretat del franquisme que ha volgut silenciar les vides dels demòcrates que combateren el feixisme, primer a terres espanyoles i després arreu d’Europa, fins a acabar a l’infern sobre la terra, com molts i moltes han definit els centres d’execució alemanys. El relat hegemònic, difós gràcies al potencial comunicacional del règim i al suport dels mitjans de comunicació, va causar un gran impacte en la societat, fins a arribar a oblidar una generació sencera de riberencs, de valencians, d’espanyols, que foren així doblement castigats. El silenci fou el càstig. Un més dels molts càstigs patits. Durant molts anys la lluita social pel debat mediàtic estigué capitanejat (reduït) a forces d’esquerres, que mai volgueren oblidar l’arrel democràtica que se sembrà als anys trenta i que fou aniquilada després del colp d’estat. La manca de reconeixement de la lluita per la democràcia dels republicans i les republicanes fou una més de les imposicions de la Transició, una vegada mort el dictador. Els marges d’allò que es podia defensar durant el feixisme quedaren reduïts després pels marges d’allò que calia dir si es volia que la dèbil democràcia creada al segon lustre dels anys setanta no tinguera una recessió que recuperara les velles formes. El pactisme de les forces polítiques es transmeté a la població mitjançant el fort mecanisme de la por, que silencià una vegada més moltes de les pretensions democratitzadores que la societat anhelà durant dècades. La Transició es configurà com un esdeveniment identitari que reforçà la noció de país després de la debilitat històrica experimentada durant el franquisme. El mite fundacional operà durant dècades, i milers d’espanyols i espanyoles seguiren soterrats a les cunetes en nom de la suposada funcionalitat del sistema. El professor Josep Fontana defensa que la presentada com a inevitabilitat de les accions preses en la Transició acabà elevant-se a la categoria de concepte explicatiu del procés històric. Però no. Hi hagué moltes possibilitats damunt la taula durant aquell procés, com també les hi ha actualment.

La reparació no s’ha realitzat en aquest país, on bona part dels governants continuen orgullosos en la intimitat de l’estultícia del franquisme, perquè allí es van cimentar els equilibris econòmics que avui segueixen vigents. És una doble ofensa als represaliats, a aquells que van patir els efectes més degradants de la dictadura i que fins i tot avui continuen amb els seus familiars enterrats en cunetes. Tal vegada caldria analitzar detingudament per què en altres països com Xile, mesos després del colp d’estat de Pinochet, ja s’havien organitzat associacions que ajudaven psicològicament les víctimes, que van poder esmenar en certa mesura les frustracions i els greuges que es derivaren de les estressants situacions viscudes. A l’Estat espanyol, en canvi, el silenci va ser sovint la dosi mèdica infringida a les víctimes, i així es van transmetre les dolències psicològiques a fills i néts, pràcticament en la sang. Només la pèrdua de la por (després de dècades de la mort del dictador) ha permès que avui es reprenga l’ímpetu per saber, per donar a conèixer, per reequilibrar la societat a través dels homenatges a aquells que van lluitar pel sistema que es gaudeix en l’actualitat. Les recerques més actuals (com la que exposa l’escriptora Clara Valverde 2 sobre biopolítica i resistència), afirmen que els fills i néts dels represaliats en el franquisme i el nazisme són hereus de penes i dificultats no resoltes. Van ser criats interioritzant que, sobre determinats temes, era millor no remoure les aigües per no empitjorar la situació. El crit apagat era sempre millor que la protesta. La constricció, millor que la rebel·lia. La transmissió generacional del trauma es va traduir en bloquejos emocionals, inseguretat, ràbia no canalitzada o ansietat:

Els néts de la violència política ‘hereten’ o ‘absorbeixen’, a través de la comunicació no verbal –que té més força que la verbal–, la càrrega inconscient del sofriment dels seus pares i dels seus avis. La situació es complica per a aquesta generació perquè la connexió amb la situació original s’ha perdut. Això fa que la generació dels néts porte una càrrega en l’inconscient a la qual és més difícil accedir, perquè els anys de silenci i de comportaments que han servit per a amagar les emocions dificulten la comprensió de les manifestacions del trauma. Aquestes manifestacions són variades: por de parlar directament amb els que estan en el poder (caps o qualsevol altra figura de poder); la queixa sense acció; la polarització (blanc/negre) i la necessitat d’un enemic comú; confusió, repetició, autoritarisme, fòbies, obsessions, etcètera. 3

Un dels primers passos per a solucionar aquestes dolències és conèixer el passat, saber d’on procedeix la frustració, l’emoció negativa, el fet característic que ens defineix. Sobra dir que haurien de ser les institucions les que facilitaren tractaments per a la reparació dels greuges. No cal dir que demanar perdó (cosa que mai s’ha fet) hauria de ser el primer pas per a ressituar cadascú en la Història. Al contrari, la Transició es va crear sobre l’oblit i l’ofensiva indiferència sobre els demòcrates que es van exiliar i van acabar en cunetes. Relegats, postergats, abandonats. La inacció sempre suposa una acció, i la societat espanyola ho va interioritzar als anys setanta (i tal vegada encara avui) com un mètode per a legitimar la política dictatorial dels quaranta anys anteriors. Per descomptat, l’experiència democràtica anterior –la Segona República– va quedar oblidada.

Benedetto Croce dirà que la història sempre serà història contemporània perquè s’escriu des dels valors i els anhels d’aquells i aquelles que fan la mirada enrere, influenciats també per la realitat que viuen. La cientificitat de la creació històrica ha de conjuminar-se aleshores amb la construcció d’interpretacions, reunint en els textos (i per tant, en la visió dels fets pretèrits) els documents objectius i contrastables amb els valors individuals. Estudiar els republicans que hagueren de passar per Mauthausen, Gusen o Buchenwald era, evidentment, una opció, una declaració d’intencions per a sacsejar consciències, modificar l’ordre establert, edificar revolucions des de la base i intentar entendre i situar-se com a guies de pensament.