Carles Xavier Senso Vila - De la il·lusió al desencís

DE LA IL·LUSIÓ AL DESENCÍS

LA TRANSICIÓ VALENCIANA

A TRAVÉS DE VALENCIA SEMANAL

DE LA IL·LUSIÓ AL DESENCÍS

LA TRANSICIÓ VALENCIANA

A TRAVÉS DE VALENCIA SEMANAL

Carles Xavier Senso i Vila

UNIVERSITAT DE VALÈNCIA

Aquesta publicació no pot ser reproduïda, ni totalment ni parcialment, ni enregistrada en, o transmesa per, un sistema de recuperació d’informació, en cap forma ni per cap mitjà, sia fotomecànic, fotoquímic, electrònic, per fotocòpia o per qualsevol altre, sense el permís previ de l’editorial.

© Del text: Carles Xavier Senso i Vila, 2017

© De la il·lustració de la coberta: Artur Heras Sanz, 2015

© D’aquesta edició: Universitat de València, 2017

Coordinació editorial: Maite Simon

Maquetació: Inmaculada Mesa

Coberta:

Il·lustració: Estibador (2015), tinta sobre paper

Disseny: Celso Hernández de la Figuera

ISBN: 978-84-9134-086-7

A la mare i el pare, al meu germà i les meues germanes i a C.

ÍNDEX

PRÒLEGS

Tres anys intensos: 1977-1980, per Francesc-Andreu Martínez Gallego

Reflexions per a un debat, per Ferran Archilés Cardona

INTRODUCCIÓ

1. Un temps, un país

2. L’aparició de Valencia Semanal en plena transició

1. UNA REVISTA, UN PAÍS

1. L’idealisme periodístic xoca amb la realitat

2. Albiñana i Lerma: el PSPV-PSOE amb dues ànimes i una revista

2. EL DISCURS D’UN SETMANARI VALENCIANISTA

1. La transició valenciana a través de Valencia Semanal . Els editorials

2. La violència, anàlisi ineludible

3. La construcció del valencianisme polític

4. La bufetada amable: l’humor

5. La lluita per la creació del relat

5.1 Contra el Déu informatiu Las Provincias

5.2 Murta versus Valencia Semanal

3. VALENCIA SEMANAL PER DINS

1. Els artífexs

1.1 La manxeta

1.2 Anònims i pseudònims

2. Prosopografia d’una redacció

3. Subscriptors

4. SÍMPTOMA D’UNA ÈPOCA

APÈNDIX: CRONOLOGIA DE VALENCIA SEMANAL

BIBLIOGRAFIA I FONTS

ÍNDEX ONOMÀSTIC

TRES ANYS INTENSOS: 1977-1980

per Francesc-Andreu Martínez Gallego

Molt intensos, perquè comencen en un país que albira la democràcia i acaben en un altre que la trepitja. Un d’aquells moments històrics en els quals sembla que el temps s’accelera perquè es viu un procés de canvi més o menys convuls, més o menys reeixit, més o menys lluït. És el cor de la transició. Un cor prenyat d’esdeveniments i de periòdics per a contar-los.

El periodisme és un dels protagonistes de la transició, però seguint una de les seues màximes, en un segon plànol, en la tramoia. Era responsabilitat seua contar els passos que feien institucions, partits polítics, sindicats, etc., envers la consolidació democràtica, però també denunciar les realitats de la dictadura que pretenien travessar el Rubicó de la mort del dictador per instal·lar-se en la plàcida platja d’un nou pluralisme polític sense memòria. Res estava escrit i res era fàcil.

Lluitant contra la censura, a través de publicacions clandestines, aprenent a escriure entre línies, forçant els límits dels controls institucionals, li eixiren les dents al nou periodisme democràtic. Però aquest no hi era el 20 de novembre de 1975. Es va fer amb la transició de la qual donava compte i amb la qual superava velles restriccions i velles presons mentals.

No era fàcil, no. Hi ha qui recorda que des de l’entrada en vigor de la Llei de Premsa de 1966 s’havien obert nous espais de tolerància que la premsa va saber aprofitar i que donaren lloc a l’aparició o a renovació de revistes crítiques com Triunfo, Cuadernos para el Diálogo, Cambio 16, Destino, Ajoblanco, Hermano Lobo, Por Favor, Mundo, Serra d’Or , etc. Al País Valencià els vinti-nou números de la revista Gorg (1969-1972), la Cartelera Turia (apareguda el 1964), Valencia Fruits o Iglesia Viva representen les publicacions més transgressores, unes per expressar-se en valencià, les altres per situar-se en el punt de mira dels expedients sancionadors de la llei de 1966.

Cal recordar també, però, que el revisterisme crític tenia poca incidència en termes de tiratge i que la premsa diària –d’altra banda, tampoc massa reeixida en matèria de circulació– a penes plantejava problemes als vigilants del Ministerio de Información y Turismo, més enllà d’alguns títols com Madrid, Tele/eXprés a Barcelona o l’efímer Al Día (1966) a València. La major part dels diaris miraven de manera plàcida com discorria del règim. Uns per pertànyer a la Cadena de Prensa del Movimiento; altres, en mans privades, perquè els seus directors, temorosos de la possible aplicació de l’article segon de la llei de 1966, garantien l’autocensura de les redaccions. Miguel Delibes, que havia sigut director de El Norte de Castilla , ho va dir en una frase: «Antes te obligaban a escribir lo que no sentías, ahora se conforman con prohibirte que escribas lo que sientes, algo hemos ganado».

També és important recordar que la transició no vingué embolcallada en paper de regal i que els relats heroics dels protagonistes –inclosos els periodistes que la visqueren– cal agafar-los amb la necessària distància crítica. Alguns periodistes, especialment alguns joves periodistes, van intentar forçar els límits des de la mateixa mort del dictador, tot convertint-se en narradors implacables del govern d’Arias Navarro, govern eixit de la dictadura. Des que el 3 de juliol de 1976 el nou cap de l’Estat, el rei Juan Carlos I, nomenà president Adolfo Suárez, aquests mateixos periodistes seguiren empentant en direcció a la democràcia i aviat van veure que l’estratègia de la reforma política impulsada des del govern podia ser una aliada.

Aquesta no era una posició acomodatícia. Era possibilista. El govern d’Adolfo Suárez, mentre amb una mà transitava «de la llei a la llei», és a dir, de les institucions franquistes a la bastida de noves institucions pluralistes, amb l’altra era molt restrictiu en matèria d’informació. Mantenia el monopoli de la televisió, molt influent en l’opinió pública; molt més que cap altre mitjà. La primera mesura que afectarà l’estructura dels mitjans de comunicació no arribarà fins al 4 de gener de 1977, amb la publicació de la Llei per a la Reforma Política, que traspassa la Cadena de Prensa del Movimiento... al Ministeri d’Informació i Turisme. El monopoli informatiu de Radio Nacional de España acabarà el 3 d’octubre de 1977... tres mesos i mig després de les primeres eleccions generals a un parlament constituent. En abril de 1977 s’havia derogat l’article segon de la Llei de 1966, però a través d’un decret que es va conèixer amb el significatiu nom de Llei Antilibel, que mantenia el segrest preventiu de publicacions en cas «de ataques a la unidad de España, la institución monárquica y las Fuerzas Armadas, y también en casos de informaciones obscenas o pornográficas». Enmig de les restriccions encara vigents, els joves periodistes assajaven el periodisme polític, el gran absent en els anys de la dictadura, s’endinsaven en reivindicacions laborals i professionals, i mantenien una certa cohesió davant els atacs (de vegades violents) de l’extrema dreta.

Si hi ha una publicació que al País Valencià represente a la perfecció l’emergència d’aquests joves periodistes a la recerca d’espais de llibertat, que s’havien de guanyar agosaradament en una redacció, és