Carles Capdevila Plandiura - La vida que aprenc

Carles Capdevila

A R C À D I A

Pròleg

La vida que escric

I La mirada íntima

Els millors Reis de la meva vida

Els meus Levi’s de pati de col·legi

Els que ens ha anat bé

Que s’ajupi un altre

El noiet de poble que creia en les persones

Una nit de por

Cursos moderns per aprendre a viure com l’avi

La tendresa, al rescat de la desolació

Que la por no ens paralitzi

Ets el centre del món

La vida és tragicòmica, en el millor dels casos

Fa de mal dir que tens càncer

Petons d’una mare, el més gran del món

La sort que et mirin amb bons ulls

El cos és com un gos

Les prioritats sempre hi són, però no les veiem

Per què demanem perdó per plorar?

Limitacions que ens fan créixer

Tan savi com la Joana, que té quatre dies

Cures d’humilitat

Qui coi sóc si no em sé fer cas ni a mi

Joie de vivre

II Ser i fer

Emprenedors contra emprenyadors

Doncs te’ls emportes a casa

Quan confiar és millor que vigilar

El millor dels efectes contagi

Treballar més, cuidar els acabats i dormir millor

El millor regal és el temps

L’esforç per ser una persona lliure

Prioritzar vol dir descartar

O tot o res

Llarga vida a la petita papereria de sota de casa

Menys bla-bla-bla i més bones pràctiques

Qui no corre maratons pinta mandales

Disfresses d’oficis que saps què fan

Ja llegiràs aquest article després

Que bé, a mi no

És d’ells

Potser m’he equivocat, però tu més

L’art de conciliar

I si els cursis tinguessin raó?

No tothom té la seva part de raó

Millor ser sincer que espontani

Contra el tremendisme, sentit del ridícul

Ha de ser molt trist, tristíssim

Tot això que no fem i que ens agrada tant

Elogi del mediador que se la juga

Ai, alguns purismes

Perdre la por del que diran

Caure bé

III Petites revolucions

Ni sempre s’ha fet així ni s’hi farà gaire temps més

Mirar que el que fem tingui sentit

La crueltat s’encomana

Carta d’amor al meu odiat mòbil

Festa fotre

Accidents, dolor, periodisme i dubtes

Ens cal més mala llet i més esperança

El poder té un problema de càsting

Teorema del cinisme

Menys testosterona

Si no vols que se sàpiga, no ho facis

Dones que fan la feina, homes que dissimulem

Es viola en temps de guerra i en temps de pau

Arreglar és un verb preciós, si es conjuga bé

El dol reclama silenci i no soroll

On és la veritat?

El culpable ens consola com la mentida pietosa

Disculpeu-me si aquest article us divideix

Teories conspiratives o improvisades

M’agraden els contes que acaben bé

Tirar la tovallola

El matís és ric, la mentida ens arruïna

Per què coi ens costa tant prevenir

Reformar cuina i bany amb tu a dins

Xarxes, més postureig que compromís real

Per què en diem política si són ocurrències

Si mires pel retrovisor, que es noti

Per què venen loteria a la porta de l’hospital

Vigilem el que diem que ens ho creurem

La misèria del miserable que abusa d’esclaves

Si un mal dia t’ensorra, què fa una mala vida?

Si ens esbravem tant, quedarem ben esbravats?

D’això no en sé prou

IV En bona companyia

Del «Cuida’t» al «Cuidem-nos»

Amics que s’impliquin de debò

Sopars d’amics, la xarxa social de l’estiu

El gust d’un projecte que fa que et brillin els ulls

Reunionitis, comissionitis i missatgitis

Què passa després de tu

Ens cal gent que es fiqui en problemes

L’esforç de treballar junts

Tenir cura és molt més que curar

Experts de capçalera

Metges i mestres que comuniquin millor

Hi som per cuidar-nos amb molt de tacte

Que els ulls no ens brillin de ràbia

La bona infermera i l’art de ser pacient

Reduir soroll per dormir bé als hospitals és urgent

«Mira’m als ulls: he dit als ulls»

Els convençuts van més enllà que els vençuts

Els ous de gallines felices i nosaltres

El món no funcionaria sense els voluntaris

Què pot passar quan barreges els amics?

No discuteixis mai amb un imbècil

V Eduquem les criatures

Entusiasme sospitós

Il·lusió, vocació, passió

Acompanyar, estimar, ser-hi

Ells són petits, educar-los és un repte gran

Renyem menys l’àvia i donem-li les gràcies

Pares i avis, pactem?

Són quaranta-vuit milions (i són criatures!)

En miniatureta

L’hora de l’adeu

Grans virtuts per als petits

Bufet lliure

La gràcia d’ensenyar és el que aprens

Pares i mestres, parlem?

Aprendre de persones amb discapacitat

Els grups de WhatsApp de pares, glups!

Pares que es peguen a l’estadi

Ser voluntari és aprendre a trobar feina

Corals infantils: disciplina, ordre i alegria

Ni papanates ni paranoics

Una migdiada de dotze anys

Perdre (una estona) un fill

Visca les vacances dels nens

S’educa al costat, no a sobre

Escoltar els nens perquè els necessitem

Humanitats: els estudis més pràctics

Si creus que estudiar no serveix, estudia més

Carta d’agraïment als bons mestres artesans

Carles Capdevila

Prou sé que la vida s’aprèn vivint-la, sovint a patacades, però mirar d’endreçar els aprenentatges per escrit els consolida.

En aquesta vida he après que alguns som tan passerells que necessitem un ultimàtum dels grossos per prioritzar de debò. I que quan prioritzes de debò, t’agafa un atac de lucidesa que donaries les gràcies al puto ultimàtum.

Que la gent que en circumstàncies normals ja és extraordinària, en casos extraordinaris aconsegueix el miracle que tot sembli normal. Que no hi ha elogi més gran que ser acusat d’ingenu per un cínic.

Que res cura més que saber-te i sentir-te estimat. I que a prop de la gent que pateix, reps un munt de lliçons de dignitat.

Que fer veure que no passa res accelera el que no vols que et passi. I que una decisió tan simple com quedar amb els que estimes i fugir dels que et fan la vida impossible t’acosta bastant a la felicitat.

Que quan la vida es complica, es multipliquen les oportunitats d’aprendre de persones increïbles. I que no hem de desaprofitar cap bona ocasió per riure, plorar o fer-nos una bona abraçada.

Que acceptar les limitacions té un punt dolorós i un altre d’alliberador. Et pots abocar en cos i ànima al que et queda, si aprens a deixar de lamentar el que perds.

Que quan es tanca una porta s’obren soletes un munt de finestres. Que l’amabilitat pot ser la idea més revolucionària. Que en lloc de maleir-nos els ossos caldria celebrar aquest esquelet que ens aguanta.

Que hem vingut aquí, tot i que ho dissimulem massa bé, a estimar i ser estimats, i per tant, a cuidar-nos. Que calen metges i mestres amb visió de capçalera, que en lloc de dedicar-se al trosset assignat i prou, siguin capaços d’agafar distància i tenir cura de persones senceres, de cap a peus.

Que la persona amb qui no et sàpiga greu plorar i que et faci la companyia adequada és per força un molt bon amic.

Que sense confiança no hi ha motivació, perquè confiar sovint dona més fruit que vigilar.

Que em sedueixen els voluntaris que penquen. Els que saben que tot és un desastre i tot pot anar ben malament. I per això s’arremanguen. I mantenen la ingenuïtat necessària per creure que podran. Perquè sense confiança no hi ha convicció i sense convicció no hi ha resultats i sense resultats no hi ha motius per mantenir la il·lusió.