Carles Capdevila Plandiura - La vida que aprenc

La fusteria de casa està a punt de tancar perquè quan als 16 anys jo ja havia après a canviar cintes de persiana, fregar amb paper de vidre i escombrar el taller, que és l’abecé de l’aprenent de fuster, vaig descobrir que si podia guanyar més diners sense córrer el risc de perdre un dit com mon pare, allà ja m’hi havien vist prou. Alguns clients encorbatats que mai han clavat un clau m’ho retreuen: és una llàstima que deixis perdre l’ofici i la tradició familiar. Sí, és una llàstima, sobretot per a ells, que hauran de buscar un altre fuster i els costarà que sigui tan bo com el meu pare. A ell també li sap greu tancar la paradeta, i guarda les garlopes i xerracs amb més d’un segle per a un futur museu, però encara li sap més greu recordar que ell també volia estudiar i als 13 anys el van treure de l’escola.

Vull dir que el país és ple de nostàlgics del que no han viscut a la pròpia pell, i trobo que no és tan difícil entendre que la gent que s’ho pot permetre fugi dels oficis que requereixen sacrificis horaris i esforços físics, i els cedeixin als emigrants que no tenen altre remei. Admiro molt els joves d’aquí que estimen i mantenen els oficis que es perden (com abans es va perdre el de cisteller, bufador de vidre o culleraire), però no seré jo qui critiqui els que els abandonem. Gràcies a l’exemple patern, l’ofici de fuster és el que més m’estimo. Però encara em vaig estimar més deixar-lo.

Vaig anar a viure a Barcelona el 1984, als 19 anys, procedent d’un Hostalets de Balenyà on encara teníem la clau de casa posada al pany per fora, i la del cotxe sempre al contacte. El primer curs a la capital em van atracar dues vegades, una en un caixer i una altra al carrer, un triler em va encastar contra una paret amb una navalla per haver avisat a crits tots els badocs que allò era una estafa, i al metro em van voler apallissar per exercir d’heroi de poble que defensava una persona de les burles d’un grup de ximples. M’ho buscava, m’acostava a tothom, no desconfiava de ningú i venia ensenyat d’un model participatiu on si el gronxador de davant de la plaça grinyolava hi posaves oli, en lloc de trucar a l’Ajuntament quatre vegades i acabar reclamant perquè el de manteniment no venia.

Amb el temps he après a desconfiar, a canviar de vorera, a guardar distàncies amb els que m’aturen al carrer, a fer cara de dur, a córrer cada cop que un d’aquests pobres comissionistes et vol fer soci d’una oenagé, a tancar-me en clau als caixers i no anar-hi de nit, i m’he resignat a no denunciar estafadors ni enfrontar-me a grups. Però no n’estic especialment orgullós, a vegades enyoro aquell noi pageset, ingenu, idealista i ridículament confiat.

Com a pare que ara educa en una gran ciutat, tinc dubtes raonables sobre si he de promoure tanta desconfiança, i afortunadament tinc la sort de viure en una Gràcia on hi ha teixit social i oportunitats de fer vida al carrer. Però trobo indispensable reinventar les ciutats, recuperar part d’aquell esperit de poble que crec que alguns pobles ja tampoc tenen, en què el que és públic és comú de debò, en què les persones es preocupen de totes les persones, on hi ha xarxa i on saps que quan ajudes un desconegut o hi parles el més probable no és que et robi la cartera, sinó que t’hi acabis fent amic.

Va ser una nit de Reis de fa trenta-dos anys. Jo en tenia 19. Vivia en un pis d’estudiants a l’Hospitalet, vaig engegar el Citroën GS vermell que em deixava el pare per tornar als Hostalets a veure què em regalarien Ses Majestats d’Orient, però el cotxe va començar a fallar just passant pel camp del Barça. A mitja pujada cap a la Diagonal vaig veure clar que no hi arribaria i vaig trencar cap als carrers universitaris on als matins estudiava filosofia: eren tranquils i els coneixia molt bé. O potser no tant. De nit era una zona ocupada per dones i transvestits que oferien els seus serveis. El GS es va calar just al davant d’unes treballadores que em van confondre amb un client i em van començar a detallar l’oferta, amb la llengua a fora, poca roba i molta pressa. Els vaig aclarir que era un malentès, que el cotxe s’havia calat, que jo anava a casa els pares. Les seves rialles exagerades em van espantar, vaig tancar el cotxe i vaig fugir corrents. En un bar vaig trucar al RACC que em vingués a rescatar. Quan vaig acompanyar el mecànic de la grua al cotxe espatllat, encara va riure més. Quina mala sort, que et deixi tirat just quan t’ho anaves a passar bé una estona. I jo que no, que anava a casa els pares, i que m’ajudés, que em feien por, jo allà sol no sabia com treure-me-les de sobre. Vaig admirar la seguretat amb què el mecànic hi bromejava i la rapidesa amb què va arreglar el pobre Citroën, però em va saber greu que l’home marxés tot murri fent-me bromes i sense creure la meva versió. Senyor mecànic del RACC, si m’està llegint, li prometo que jo només volia anar a buscar els regals de Reis als Hostalets.

El meu avi s’aixecava ben d’hora, sovint a les sis del matí, i abans de posar-se a treballar a les vuit ja havia caminat un parell d’hores pel bosc, on collia pinyes o caçava bolets. A casa es dinava a la una i se sopava a les set. Cuina mediterrània pura. Ell era fuster, com el pare, era dels artesans privilegiats que tenien el goig de fer coses amb les mans. I de sentir-se útils. Havia fet des de caixes per a morts fins a gàbies per a conills. També cuidava l’hort, el que menjàvem era quilòmetre zero de veritat. I diria que ecològic. Es ficava al llit a les deu en punt, dormia sempre les mateixes hores. A cada àpat bevia vi negre, del porró. Va viure noranta-dos anys.

La meva generació hem fet tots els possibles per negar les rutines de l’avi. Horaris molt més flexibles, tot més tard, precuinats, feines sedentàries i, a vegades, sense sentit, estrès, vinga reunions. Després agafem un taxi corrents per anar a caminar sobre una cinta al gimnàs. Treballem més hores per poder pagar extraescolars, els nens que els recullin els avis, tot molt accelerat, sopar just abans d’anar a dormir, posar-te al llit amb el mòbil. La mirada clavada a la pantalleta. Voler ser a tot arreu i no ser del tot enlloc. Si no vas atabalat, no ets ningú.

Aquests dies molta gent m’envia consells de vida sana. Venen a ser dormir bé i les mateixes hores, fer dieta mediterrània de quilòmetre zero, exercici físic, fugir de l’estrès, beure un got de vi negre al dia, sopar d’hora, fer coses amb les mans, que la teva feina tingui sentit, saber-te útil. Tenir temps per badar, temps per a tu. Estar en equilibri.

Ara fan molts cursos per aprendre’n. L’avi devia néixer ensenyat.

Us heu abraçat poc, amb el pare. I ho feu una mica més des que sou grans. Vas començar tu, ell no ho entenia, el primer cop li va xocar tant que et va demanar si et passava alguna cosa, però s’hi ha anat acostumant, ara ja és ell qui ho busca i posa la galta per als petons. Poques vegades has vist els pares festejant, ho exterioritzen poc, és més fàcil veure’ls discutir en públic que no petonejar-se. El pudor. L’austeritat afectiva.

De sobte, un canvi de guió forçat us col·loca tots tres en una posició nova, la més propera a la desolació. I la por, com ho accelera tot. Mira que hi ha tubs, però busques el tros de carn que no està ocupat i allà hi poses la mà. I sents la mare dient-li amb la veu trencada «no em deixis», mentre el besa. I se’t trencaria el teu, de cor, però ja s’ha trencat el del pare, i te’l reserves.

Durant les vint-i-quatre hores que el tindran amb hipotèrmia, a trenta-tres graus, amb el seu cos suspès, és quan més afecte necessites donar-li. Li acarones el front o la galta, i no et molesta la fredor, només tems que aquella temperatura induïda mèdicament pel seu bé sigui un mal presagi. I amb els llavis freds de petonejar un cos fred, lamentes totes les abraçades i petons que no vas fer en calent. I et promets que si es desperta te’l menjaràs a petons. L’esperança a vegades té premi: li apugen la temperatura i obre els ulls, amb ganes de viure. I li fas tants petons que se li fa incòmode, per manca d’hàbit. I et diu, murri, «caram, sí que estic fotut». I et fa riure, quan duies quaranta-vuit hores plorant. I li dius que es foti, que els petons a trenta-set graus venen més de gust. Cada petó i abraçada que puguis fer en calent no te’l prendrà ningú. No cal esperar que ens envaeixi una por insuportable per convocar la tendresa.