Carles Capdevila Plandiura - Entendre el món

Carles Capdevila

Zygmunt Bauman

John Gray

Ágnes Heller

Alain Touraine

Judith Butler

Saskia Sassen

Jeremy Rifkin

Seyla Benhabib

Richard Sennett

Tzvetan Todorov

George Steiner

A R C À D I A

Un viatge lúcid, crític i esperançat per l’interregne

Zygmunt Bauman

John Gray

Ágnes Heller

Alain Touraine

Judith Butlerh

Saskia Sassen

Jeremy Rifkin

Seyla Benhabib

Richard Sennet

Tzvetan Todorov

George Steiner

Agraïments

Carles Capdevila

I un bon dia, la teva feina et regala una hora sencera amb Zygmunt Bauman. Una hora de respostes lúcides i sòlides de la qual surts entusiasmat per la claredat d’idees i alarmat perquè les idees són clares però el present que dibuixa, espès.

Descriu un present presidit pel divorci entre el poder (la capacitat de fer coses) i la política (la capacitat de decidir què cal fer). Un món on la política decideix però ha d’esperar la reacció dels mercats. «Cap organisme creu en acords a llarg termini, els governs gestionen crisis sempre amb urgències. L’economia ja és global, però el poder polític encara és local. Hi ha una dessincronització, cap òrgan global pot fer un control.» I de sobte tot sembla una pel·lícula de terror: «La sobirania és un concepte zombi, és morta però fa veure que és viva, cap estat sobirà pot fer el que vol».

Fas moltes entrevistes, però notaràs que les paraules de Bauman et van retornant, configuren un marc de pensament, de sobte entens millor el món. Pagaries perquè a més la saviesa de Bauman t’ajudés a predir el futur. Però et va deixar clar que no. «La futurologia és la gran estafa de l’era contemporània, és la ciència del no-res. Els sociòlegs només podem predir el passat, explicar per què ha passat una cosa i fins i tot demostrar que era inevitable que passés, però primer ha d’haver ocorregut.»

Li preguntes on som. «Som en un interregne, molt semblant al de Roma quan va morir Ròmul, que havia governat trenta-vuit anys: hi havia por i tremolors. Les velles maneres de fer les coses no funcionen i les noves encara no estan inventades.» I què ens passa, a l’interregne? «La incertesa és greu, les normes no funcionen, cap organisme és capaç de garantir-les. No és només que no sé com acabarà la partida, és que a mitja partida em canvien les regles de joc.»

Decideixes que per sobreviure a l’interregne t’acostaràs a més pensadors com Bauman. Que miraràs de conversar amb savis contemporanis sobre aquesta transició amb sobirania zombi. Que buscaràs persones lúcides, crítiques i esperançades com ell, perquè la majoria de filòsofs o sociòlegs que aniràs coneixent combinen el pensament crític amb la voluntat de transformar el món, i les seves diagnosis són invitacions a impedir que el temps els doni la raó.

I el viatge et portarà un bon dia en un tren cap a Cambridge, a casa de George Steiner. El plaer immens i intens de conversar amb un savi entre les parets de l’estudi octogonal on ha escrit els seus millors llibres et revifa aquest misteri: per què algú a qui has llegit et pot emocionar repetint-te idees que li coneixes però mirant-te als ulls? Per què algunes frases tenen tanta força com si fos el primer cop que les sentissis? Quan revises la transcripció del que et va dir Steiner, et tornen a sobtar sentències que, quan ell les formulava amb aquella calma seva, t’hipnotitzaven per la veritat més que doldre’t per la duresa.

Entendre el món. Aquest és el propòsit, ara que ens desborda la incertesa. Ara que creix l’interès per saber què ens passa, ara que les crisis –l’econòmica, la moral, la de la política– fan créixer els moviments socials, desperten consciències, ens obliguen a fer-nos totes les preguntes incòmodes. Hi ha, esclar, temes recurrents: l’educació, el paper de la filosofia, les creences i les religions, l’impacte de la crisi econòmica, les desigualtats i la pobresa, el potencial de les dones en un nou ordre social, el paper de l’esquerra i la necessitat d’una altra política o el futur d’Europa en el món global.

Benvinguts a un viatge amb onze guies excepcionals, de Bauman a Steiner. Filòsofes com Ágnes Heller, que als vuitanta-cinc anys ha decidit encetar una nova etapa a la seva vida i estudiar a fons Europa. O com Judith Butler, activista del feminisme i la doctrina queer que ara estudia quines morts plorem i quines no en les guerres mediàtiques. Sociòlegs com Alain Touraine, que decreta la mort del món dels rics; o com Richard Sennett, que busca en l’actitud artesanal maneres d’arreglar el món amb les mans. Pensadors com Tzvetan Todorov, que creu que l’ésser humà és perfectible, però necessita un ideal. O com John Gray, que no confia en el progrés moral i considera que la humanitat no té cap poder d’acció col·lectiva. Hi trobareu l’economista Jeremy Rifkin, que creu apassionadament que la generació per sota dels quaranta anys salvarà el planeta amb energies renovables gràcies a les xarxes d’internet; la sociòloga Saskia Sassen, que interrelaciona totes les dinàmiques d’expulsions en el món globalitzat; i la filòsofa d’origen turc Seyla Benhabib, estudiosa de la diversitat i compromesa amb les democràcies europees.

Aquest viatge ens procurarà descripcions carregades de certeses d’un món carregat d’incerteses. Voluntat transformadora, compromís ètic i social. I també pinzellades de sentit de l’humor. Al capdavall, Bauman reivindica la ironia com a eina per agafar distància del que estàs observant; Gray diu que a les persones ens salva la capacitat per riure’ns de l’absurd, i Steiner descriu l’ésser humà com l’únic animal capaç de somriure.

Carles Capdevila

© Xavier Bertral

Zygmunt Bauman (Poznan, 1925) és un sociòleg d’ascendència jueva. Expulsat de la Universitat de Varsòvia el 1968, fa més de quaranta anys que es va establir a la Gran Bretanya i va continuar la seva tasca docent a la Universitat de Leeds, de la qual és professor emèrit. Va formular el concepte de «modernitat líquida» que li va permetre interpretar el caràcter de la vida contemporània dels últims quinze anys. Gairebé tota la seva obra ha estat traduïda al castellà, i en català algunes de les obres més recents són Temps líquids i La riquesa d’uns quants beneficia a tothom?

12 de març del 2013. Fa un any i mig que el vaig conèixer, en una primera entrevista a La Pedrera on em va descriure l’interregne en què vivim. Hem quedat a les nou del matí en punt al CCCB , l’endemà d’una conferència seva. Li dic que està en forma, ja que als vuitanta-vuit anys continua publicant llibres i fent ponències, i respon, seriós: «Quina alternativa tinc, quedar-me estirat al llit i anar-me morint?». Espero per si vol afegir-hi alguna cosa, però amb el cap em suplica un canvi de tema.

Diu que estem condemnats a viure uns anys interessants. La condemna indica que fer història no és gens divertit.

No és gens divertit, és dur. Només és interessant. No hi ha receptes, no hi ha senyals, cal experimentar, i això és adequat per a esperits amants del risc, de l’aventura, de l’experimentació. En el fons divideix la societat perquè deixa en inferioritat de condicions la gent que no sap moure’s sense referències.