Carles Xavier Senso i Vila - La ignomínia de l'oblit

Els republicans espanyols foren observats com un dels grups de presoners més solidaris, amb una important capacitat militar i una experiència prèvia en camps de concentració que els féu adaptar-se millor que altres grups. Europeus d’altres indrets els observaren, a escala genèrica, com a educats, empàtics i valents, a més de com un grup unit que defensava cadascun dels seus membres:

Els presoners podien tenir opinions diverses sobre els mèrits de cada grup nacional d’altre país. Però tots estaven d’acord que els espanyols mereixien la major de les simpaties i admiració [...] en la pitjor adversitat trobaven una font d’orgull que forçava el respecte. Mai els escoltàrem queixar-se. Un sentit de la modèstia els contenia. Malgrat les seues diferències polítiques [...] mantenien les bones maneres guardant-se la qüestió... La seua conducta fou en tot moment exemplar. No estaven massa temps als lavabos ni prenien més del que els corresponia per ració. El seu orgullós estoïcisme tenia una grandesa que tal vegada procedia de la història del seu país. 6

Des dels primers contingents que foren desplaçats a Gusen, una bona part dels presos eren ràpidament aniquilats. Dels primers deu mil, tres mil foren enclaustrats en les primeres hores a les càmeres de gas, per ser incinerats poc després i esborrar qualsevol tipus de rastre humà. Gusen es féu conegut pels funestos mecanismes utilitzats, així com per la rapidesa amb què els presoners eren exterminats. Un 90% dels que hi arribaven sobrevivien sols uns mesos. Setmanes o dies en el cas dels jueus. Els que hi aconseguien romandre més temps eren sotmesos a proves de força de forma continuada, amb treballs físics que crivellaven els més dèbils, assassinats poc després. El primer grup d’espanyols desplaçats a Gusen arribà el 24 de gener del 1941, i dos dies després ja n’havia mort el primer. La majoria dels riberencs morts als camps d’extermini nazis ho feren a Gusen, exactament el 83%. És el cas de Juan Andrés, de Sollana (15/08/1941); Eduardo Giner, de Carcaixent (28/08/1941); Benjamín Molsalve, de Corbera (2/11/1941); José María Fuentes, d’Alzira (1/11/1941); Julio Tomàs, de la Pobla Llarga (28/11/1941); Eduardo Ribes, de Guadassuar (29/11/1941); Salvador Sanz, de Castelló de la Ribera (11/12/1941); José Víctor, d’Alzira (14/12/1941); Bernardo Primo, de Carlet (25/12/1941); José Camarasa, d’Algemesí (15/01/1942); Eliseo Martí, d’Alzira (18/01/1942), i Vicente Vidrier, de Torís (21/01/1942). Entre agost i gener moriren dotze riberencs. Fou una de les etapes en què més s’intensificà l’aniquilació de presoners, immersa en un dur hivern amb condicions climatològiques extremes. Segons les investigacions de Torán, el període en què coincidiren més republicans a Mauthausen se situa entre desembre del 1940 i abril del 1941, ja que a partir d’aquesta data les noves incorporacions no compensaven les altíssimes baixes mortals. Durant el 1940 i el 1941 el col·lectiu d’espanyols va significar primer una quarta part dels efectius totals, i gairebé la meitat fins al setembre del 1941. La mortalitat va ser esfereïdora des de l’acabament de l’estiu i al llarg de tot l’hivern del 1942. D’aquesta manera, el col·lectiu republicà es veié minvat fins a menys de 3.000 persones, xifra que es va estabilitzar fins a l’alliberament, una vegada superat el període més dur. Aquesta reducció d’efectius, juntament amb l’arribada contínua de milers i milers de deportats de tot Europa, va deixar ja els republicans en una situació de franca minoria, sense arribar al 3% del total. 7

Grup de joves presoners fent exercicis gimnàstics a l’ Appellplatz , sota la supervisió d’un kapo. (Fons Amical de Mauthausen)

Heinrich Himmler amb la seua comitiva durant una visita d’inspecció al camp de Mauthausen. (Fons Amical de Mauthausen)

Els riberencs també foren utilitzats abans de morir per construir el camp, exactament un mur que s’edificà al voltant del perímetre de fil d’aram d’espí electrificat. Un dels fets que més sorprengué alguns presoners que després pogueren sobreviure i contar-ho és que aquest treball es desenvolupava al costat d’una carretera per la qual passava gent constantment, i en especial molts xiquets i xiquetes de matí. El salvatge tracte exercit per les SS era observat amb normalitat, i els presos eren inclús insultats i increpats pels joves, cosa que ha dut a un ampli debat en el qual s’ha intentat entendre les raons d’una inhumanitat que podia ser víctima, en uns casos, del terror exercit des de les elits, o en altres casos, de l’adoctrinament que dugué molts alemanys i moltes alemanyes a comportar-se com autèntics criminals o com còmplices de brutals crims. Als centres d’aniquilació nazis es polaritzà la condició humana fins a desenvolupar-s’hi alguns dels comportaments més salvatges mai coneguts. Serveix l’experiència, segons s’ha pogut analitzar després, per a entendre els paràmetres de funcionament de les societats. En aquells centres es visualitzaren, per exemple, comportaments capitalistes essencials (per bàsics) en els quals es pogué observar que la sort sempre acabà depenent de condicions subjectives i recaigué, més que en els valents que la cercaven, en aquells que tenien, a priori, millors condicions per a sobreviure. És la proximitat del capital al capital. És la reducció del poder per a vincular-lo sempre a algun tipus de poder. Segons el sociòleg Zygmunt Bauman, «la burocràcia està programada per a cercar la solució òptima, per a mesurar l’optimitat en termes tals que no es puga distingir els objectes humans d’uns altres o els objectes humans dels inhumans. El que importa és l’eficiència i reduir els costos del procés». 8

Aquestes condicions convivien amb el fet que les autoritats alemanyes sotmetien els retinguts a un règim horrorós en què el descans era interromput continuadament per a traure’ls dels barracons i fer-los aguantar nus damunt la neu temperatures que superaven els deu graus centígrads negatius. Molts morien durant la nit i pràcticament tots ho feien al llarg de l’endemà com a conseqüència de les malalties provocades. Segons les anàlisis a les quals ha arribat el món científic després d’estudiar les dades oficials, dels 3.846 espanyols que arribaren a Gusen el 1941, sols en seguien vius 444 al gener del 1944. L’esperança de vida en els dos primers anys no superava els sis mesos des del moment de l’arribada al camp, i el pes mitjà dels presoners era de quaranta quilograms.

Vista de la pedrera de Mauthausen. (Fons Amical de Mauthausen)

El resistent antifeixista italià Primo Levi ha passat a la història per ser l’autor d’una de les referències bibliogràfiques més important sobre l’Holocaust. Levi estigué internat al subcamp d’Auschwitz Monowitz. Els seus relats suposen una rememoració exquisida de les condicions de vida viscudes als camps nazis:

Se sent respirar i roncar els que dormen, algú gemega i parla. Molts fan espentejar els llavis i mouen les mandíbules. Somien que mengen: també aquest és un somni col·lectiu. És un somni despietat, qui va crear el mite de Tàntal el devia conèixer. No sols es veuen els aliments, sinó que se senten a les mans, distingibles i concrets, se’n percep l’olor deliciosa i forta; algú se’ls acosta fins a tocar la boca, però alguna circumstància qualsevol, cada vegada diferent, fa que l’acte no s’arribi a acomplir. Aleshores el somni es desfà i s’escindeix en els seus elements, però es recompon immediatament després, i comença una altra vegada semblant i canviat: i això sense treva, per a cada un de nosaltres, cada nit i durant tota la durada del son. 9