Nancy Huston - Arbre de l'oblit

Títol original: Arbre de l’oubli

© Nancy Huston, 2021

Primera edició: març del 2022

© de la traducció: Marta Marfany, 2022

© d’aquesta edició: L’Altra Editorial

Gran Via de les Corts Catalanes, 628, àtic 2a

08007 Barcelona

www.laltraeditorial.cat

Compost en Dante 12/15 per EditaPiaf

Producció de l’ePub: booqlab

ISBN: 978-84-125086-4-2

Qualsevol forma de reproducció, distribució, comunicació pública o transformació d’aquesta obra requereix l’autorització prèvia i per escrit de L’Altra. Tots els drets reservats.

A Cécile Raynal

I a la memòria de JRC

...híbrids plens d’argila i esperit...

PRIMO LEVI,

Il fabbricante di specchi

Ja no es tracta de dir, mestre.

Ara ja només es tracta de cridar.

ROMAN GARY, Tulipe

Sortiu amb l’Hervé de l’aeroport de Newark el 12 de gener. A l’escala a Brussel·les et compres una llibreteta negra, Shayna, i hi escrius les paraules BURKINA FASO en majúscules. Totes les entrades seran en majúscules a causa dels crits que ara es desfermen dins teu.

En arribar a Ouaga l’endemà al matí agafeu una habitació al Kavana, un hotel sense pretensions que l’Hervé ja coneix, una mica apartat del centre. Desfeu les maletes, us traieu la roba, us dutxeu, feu l’amor amb tendresa, us torneu a dutxar, us poseu roba neta.

L’Hervé tenia raó: l’Àfrica és un xoc brutal. Tan bon punt sortiu a fer quatre passes pel barri, tots els teus sentits es desborden amb impressions noves. Calor intensa i seca. Una gentada pel carrer. Homes ajupits davant les botigues. Dones carregades amb nadons a l’esquena i paquets increïbles al cap. Nois en moto que fan espetegar el motor i deixen núvols de fum negre. Canalla barallant-se entre la pols vermella. Construccions sense acabar. Voreres on s’exposen fruites i verdures, deixalles i neumàtics, bateries i roba vella. L’Hervé t’explica que aquella pudor omnipresent ve del plàstic europeu que crema a l’aire lliure per tota la ciutat, les vint-i-quatre hores del dia. Xivarri, confusió, dificultat. També, però, el somriure de la gent. I la música: el ritme suau del balàfon i el tambor, que, feble o frenètic, proper o llunyà, està sempre suspès en l’aire sense que se sàpiga d’on ve.

L’endemà del dia que vau arribar, el teu cos diu prou: entre la migranya i la diarrea, la fatiga i l’estranyament, no pots sortir del llit. L’Hervé t’acaricia els cabells, et fa un petó al front, engega l’aire condicionat, informa el senyor de recepció que la seva dona s’estarà uns dies sola a l’habitació i que l’hauran d’avisar si s’arribés a restablir la connexió a internet, i se’n va a una reunió de feina.

Al migdia menges un bol d’arròs al restaurant de l’hotel, puges i et tornes a ficar al llit.

Quan et despertes, el dia ja declina, deuen ser les sis passades. El crepuscle arriba de sobte prop dels Tròpics. Travesses la petita habitació i et poses a la finestra, mirant el carrer de baix. Als Estats Units, et dius, pocs es poden imaginar una pobresa com aquesta. No, realment totes les famílies no tenen rentadora ni assecadora ni televisor ni nevera ni rentavaixelles ni cuina elèctrica ni congelador ni microones ni cotxe ni ordinador ni ni ni ni ni ni ni ni ni ni ni...

L’Hervé et telefona per la línia de l’hotel.

Et trobes millor, Shayna, reina?

(T’encanta com pronuncia malament el teu nom, que sona com shine , brillar, o shy , tímid, en lloc de shame , la vergonya.)

Sí, una mica millor.

He trobat uns amics de fa temps. Som al cafè Cappuccino, al centre. Et trobes prou bé per venir?

D’aquella manera.

Digues a recepció que et demanin un taxi.

Rumies, prens una decisió: Mira, em sembla que val més que avui també descansi. Passa-t’ho bé, jo t’espero tranquil·lament. Així demà ja estaré recuperada.

T’estimo, Shayna, diu l’Hervé.

LA LLUM TORNA A POC A POC, FEBLE, ÉS D’UN TO GROC CERÓS, MÒRBID. L’ESCENA S’HA TRANSFORMAT EN LABERINT, UN DÈDAL DE PARETS ALTES DE GRANIT GRIS AL LLARG DE DISTàNCIES CURTES, GIREN SENSE AVISAR I PAREN DE COP I VOLTA. NENS DE TOTES LES EDATS –NADONS, NENS PETITS, NOIS, ADOLESCENTS– VAN A LES PALPENTES EN LA PENOMBRA. ALGUNS ESTAN DRETS, AMB ELS BRAÇOS ALLARGATS ENDAVANT, D’ALTRES ES BELLUGUEN A QUATRE GRAPES. XOQUEN AMB LES PARETS CONSTANTMENT. ELS NADONS NO BRAMEN, ELS MÉS GRANS NO GEMEGUEN NI PLORIQUEGEN. EN UN SILENCI ABSOLUT, VAN A LES PALPENTES BUSCANT LA SEVA MARE. QUAN TOPEN CONTRA UNA PARET, ELS FA MAL I EL PÚBLIC SENT EL DOLOR –PATAM AL NAS, PATAPAM AL FRONT–, PERÒ NO PLOREN MAI. HO INTENTEN FALLEN HO INTENTEN FALLEN HO INTENTEN TORNEN A FALLAR. ELLS

En una habitació amb tots els llums apagats al bell mig del barri de Morris Heights a l’oest del Bronx hi ha un llit, en aquest llit un coixí, i damunt del coixí el preciós cap amb tirabuixons castanys d’un nen de cinc anys. Dormia, en Joel, dormia tranquil, i un gemec l’acaba de despertar.

S’asseu al llit, atabalat, sense saber on és, i es queda paralitzat en tornar a sentir el gemec. Un altre cop. I un altre. És horrible. Qui gemega és la seva mare, la Jenka. Aquell so horrible li surt de la gola en riuades amargues, interminables, com un vòmit. En Joel també sent, de fons, la veu del seu pare. Tan aviat en Pavel suplica a la Jenka que es calmi, tan aviat els seus grunyits de baix acompanyen els gemecs penetrants de la seva dona.

En Joel sent com palpiten i se li acceleren els batecs del cor. «Què passa? Què passa?».

A l’altra banda de l’habitació, el seu germà Jeremy també ha parat de dormir per força, ha deixat penjant les cames fora del llit i ara, assegut, mirant a terra, es grata el cap. Sempre que el petit Joel té por busca els pares, però ara aquell acte reflex està bloquejat per les ones de pànic parental que travessen les parets. Corre per l’habitació empès per la necessitat urgent de calmar-se amb el contacte d’una pell coneguda. En Jeremy el fa entrar dins el llit i l’abraça. Al costat, els gemecs continuen. Els dos cossets magres i tensos s’estan aferrats una bona estona, en Jeremy de vuit anys i en Joel de cinc, amb pijama de ratlles blaves, idèntics tots dos tret de la talla.

Què no va bé?, somica en Joel fluixet. Jeremy, què passa?

He sentit que sonava el telèfon, diu en Jeremy amb una veu greu, com si fos una resposta.

Els gemecs de la mare es converteixen en sanglots i finalment s’apaguen. Els dos nois, amb els membres enllaçats, triguen a adormir-se.

Com cada dia el despertador els arrenca del son a les set, però de seguida entenen que res no serà com abans. En Pavel, ja vestit per anar a la feina, s’afanya a la cuina preparant l’esmorzar. No ho fa mai. No sap on hi ha les coses. Es crema amb la cafetera.

On és la mama?, pregunta en Jeremy.

Oh! Està una mica aixafada, avui, li he dit que es quedi al llit. Ja sou prou grans per preparar-vos tot sols, no?

En Joel veu un manyoc de cabells que s’alça dret al cap del seu pare. Si la Jenka hi fos li aplanaria el gall o almenys l’hi diria... però ell no gosa fer-ho. De sobte l’aire s’omple d’olor de torrades cremades i en Pavel corre cap a la torradora.

Les rascaré, encara es podran menjar, murmura agafant les llesques de pa ennegrides.