Nancy Huston - Arbre de l'oblit

Preocupat pel mercat immobiliari i per algunes conquestes femenines menors, en David no s’havia adonat de res.

S’interessa pel seu aspecte, diu ell, és una cosa molt natural. Tu com t’ho vas fer, per atrapar-me, eh? Ungles pintades i llavis nacrats, sabates de taló..., què et recorda, tot això?

David, per l’amor de Déu!, que té nou anys! Una faixa... però quin acudit, si no té res per aguantar ni contenir!

Per què no pot jugar a princeses? Totes les nenes petites ho fan, no? Igual que els nens petits juguen a soldats.

Per marcar el segon aniversari de la mort d’en Pavel, els Rabenstein, normalment poc atents a les festes jueves, decideixen fer un séder de Péssah a casa de la Jenka a l’East Hampton. La Claire, la criada haitiana, que viu a dues hores de metro d’allà, a Rego Park, aquell matí arriba més aviat que de costum per parar la taula festiva. Al cap de taula, seguint les instruccions de la Jenka, hi col·loca un cobert per al patriarca absent. I al centre: un bol d’aigua salada, un plat de pa matsà i una tasseta de julivert.

Tu, Shayna, que ara tens quatre anys, no pots evitar observar nerviosa la teva àvia de mirada penetrant, amb el mentó flàccid, les galtes arrugades, el nas de ganxo i d’una edat inconcebible. Veus que les mans li tremolen i que estreny fort el tovalló de lli per immobilitzar-les. Et dius que si mai t’entrebanques parlant, aquesta àvia-esparver s’abraonarà damunt teu, t’atraparà amb les seves terribles urpes i se t’empassarà com si fossis un ratolí de camp.

A la dreta de la Jenka hi ha el teu pare, l’home més guapo del món, avui vestit amb uns pantalons gris pissarra i un jersei de caixmir negre. En Joel ja no porta ulleres, perquè fa poc li han fet una operació de làser per corregir-li la miopia. Per això, malgrat els cabells grisencs i els solcs entre les celles, no sembla que tingui l’edat que té.

A l’esquerra de la Jenka hi ha el seu altre fill, el teu oncle Jeremy. Tot i que és calb, que sempre està sobreexcitat i suant, te l’estimes perquè no es descuida mai de dur-te caramels. És més gran que el teu pare, i gai. De moment es queixa de la cadena infernal de túnels i peatges que acaba de travessar. El seu company Arnold s’ha declarat «al·lèrgic a les bajanades religioses» i en Jeremy ha hagut de fer sol les tres hores de carretera entre Hoboken i East Hampton.

Al costat d’en Jeremy s’hi ha assegut la teva mare. És el seu primer séder i tu t’adones que està molt nerviosa. El seu cos no es mou, però els ulls li voletegen com si un pardal atrapat dins el seu crani fes batre les ales contra el vidre.

Tu també estàs nerviosa, Shayna. Ets la més jove de la colla i et toca a tu fer les quatre famoses preguntes de la cerimònia de Ma nishtana . Com que sabies que hauries de passar aquesta prova i volies que la teva mare en quedés molt impressionada, en Joel ha dedicat una estona cada vespre de la setmana a repassar les preguntes amb tu fins que te les has apreses de memòria.

Ara, fent un senyal amb el cap i clavant-te un copet de colze en Joel et dona el tret de sortida. Agafes aire, però quan intentes parlar de la boca només et surt un esgüell de ratolí. T’escures la gola i repeteixes la pregunta que dona nom a la cerimònia i l’obre: «En què és diferent de les altres, aquesta nit?».

Perfecte, reina, diu la gran urpa d’en Joel damunt la teva maneta menuda. Bravo. Som-hi, vinga, tu pots amb les preguntes.

Enganxant-te a la calidesa del teu pare, dius: «Car totes les nits mengem pa amb llevat o pa àzim; per què aquesta nit només mengem àzim?».

En Joel t’ha explicat que al séder de Péssah es menja pa sense llevat per recordar que durant la llarga travessia del desert del Sinaí per fugir de l’esclavatge, els jueus no tenien llevat.

«Car cada nit mengem tota mena d’herbes; per què aquesta nit només mengem herbes amargues?...», julivert, en aquest cas, et va informar en Joel. No suportes el julivert i esperes que no t’obliguin a menjar-ne.

«Car totes les nits», continues amb coratge i obstinació, la veu una mica menys tremolosa ara que arribes al final, «no suquem res ni una vegada, per què hem de sucar aquesta nit dues vegades?». En Joel et va explicar que cadascun de vosaltres havíeu de sucar un bri de julivert en aigua salada i sacsejar-lo tot seguit, en record de les llàgrimes salades que van vessar els jueus en l’època de l’esclavatge a Egipte.

Ara t’afanyes a fer l’última pregunta, la que parla d’estirar-se. «Car totes les nits mengem asseguts o estirats; per què, aquesta nit, mengem estirats?». T’esperaves que tots els convidats s’escarxofarien als coixins que hi havia escampats pertot arreu al saló de la Jenka, però en lloc d’escarxofar-se estan asseguts drets com un pal, solemnes... Tots tret del pobre oncle Jeremy, que pica de peus a la cadira llançant miradetes a la Lili Rose. Saps que necessita nicotina i es pregunta quan es podrà esquitllar al jardí a fumar amb la seva cunyada.

Per fi heu passat la prova. A l’altra banda de la taula, la mare et felicita amb un immens i càlid somriure, Shayna..., però, girant ostensiblement la mirada, aixeques cap al pare uns ulls adoradors. La Lili Rose es posa dreta tan de sobte que està a punt de tombar la cadira.

Què, ens en fumem un abans del tiberi, Jerry?, diu ella, fent que s’il·lumini la cara d’en Jeremy, que s’enfosqueixi la d’en Joel i que es posi vermella de ràbia la de la Jenka.

L’HERVé I JO FEM SERVIR OUAGA DE BASE MENTRE ESPEREM PER MARXAR LA SETMANA QUE VE CAP A MALI, SOTA L’AUSPICI DEL TURING PROJECT, PLANTAR DEU MIL ARBUSTOS A LA REGIÓ DE MOPTI. REFORESTACIÓ. VAL MÉS GERMINAR QUE GEMEGAR, EM VA DIR L’HERVÉ AHIR AL MATÍ MENTRE ESTÀVEM ESTIRATS DE COSTAT AL LLIT ESTRET DESPRÉS DE L’AMOR, I VAIG ESCLATAR A RIURE. VAL MÉS FEIXA QUE QUEIXA, VAIG REPLICAR JO, I VAM RIURE TAN FORT QUE VAM HAVER DE TORNAR A COMENÇAR LES CARÍCIES DES DE ZERO.

En Joel també, als dotze anys i mig, comença els preparatius per al seu bar mitsvà. El tutor que li assigna la sinagoga de l’avinguda Marion és un noi jove amb el nas ple de grans, els cabells greixosos, les dents podrides i una halitosi severa. En Joel aprèn a articular llargues frases en hebreu sense respirar pel nas. Les paraules li ballen als llavis. El tutor, sorprès per la pronúncia impecable, assenteix amb el cap i li fa reverències.

Per fi arriba el gran dia. En Joel se sent a punt. Té ganes que la Jenka estigui més orgullosa d’ell que d’en Jeremy. La sinagoga és plena a vessar, els seus pares estan asseguts a primera fila, el seu germà providencialment absent –i ell, Joel Rabenstein, és el centre d’atenció. Alt i majestuós en el seu vestit daurat, el rabí obre amb solemnitat el recambró de fusta que conté el Séfer Torà i desenrotlla el pergamí per a ell sol. Tot és com ha de ser, tret que... En Joel té molèsties a la panxa. Se li recargolen els budells. Quan aixeca el cap, els seus ulls troben els del rabí i la mirada del sant home s’enfonsa dins seu fins a les profunditats.

En Joel comença a cantar els versos en hebreu. Ho ha memoritzat tot perfectament, però, cosa estranya, mentre la seva veu desgrana els passatges de Reis 18, l’escena que descriu comença a viure dins seu; és com si les paraules engendressin la realitat a mesura que són dites. En Joel es troba entre els profetes que, al mont Carmel, dubten entre dos déus. Els veu saltar a l’altar i posar-se a cridar. Quan Baal, el fals déu, no respon, es claven espases i llances a la carn, fent brollar la seva pròpia sang. En Joel continua articulant el text, però cada vegada té més mal de panxa perquè està trasbalsat pel que mostren les seves paraules: fulles afilades que penetren el cos dels toros i el dels homes, la sang que raja, els homes que tallen els toros a trossos i els cremen a l’altar, el foc del Senyor que cau, consumeix la carn i asseca l’aigua fins a l’última gota.