Nancy Huston - Arbre de l'oblit

En Joel té el cor a la punta dels llavis. El rabí, tornant a enfonsar la mirada en la seva, veu que no hi creu.

Ara ja arriba el final de la cerimònia. El rabí cobreix el cap d’en Joel amb una tela blanca gruixuda –després, posant les mans sobre la tela, es vincla i li diu en veu baixa: «Estreny el cul i continua».

Atònit, sol, invisible, en Joel rugeix amb violència.

Ja s’allunyen, el rabí li porta el xofar als llavis i ell hi bufa a dins. En Joel sap que l’instrument representa la banya del boc que s’havia embrancat al sotabosc. La idea és recordar a Déu el mèrit d’Abraham, amb l’esperança que Ell perdonarà als homes els seus pecats. «No oblidis!», imploren les notes d’or enfilant-se a través de l’aire cap al Tot Poderós. «Abraham estava disposat a sacrificar el seu fill! Bé mereixem una petita reducció de la pena a canvi, no?».

Al cap d’un moment, les notes flotants alenteixen i s’apaguen, significant al món que en Joel s’ha convertit en un home... un home jueu. Veu que la Jenka el mira, radiant, amb els ulls plens de llàgrimes. Però quan la gent s’aplega al seu voltant per felicitar-lo – Mazel tov! Mazel tov! – es fa un quàdruple jurament en veu baixa: no dirà mai més cap cosa en la qual no creu, ni menjarà animals, ni portarà la quipà, ni posarà mai els peus en una sinagoga.

La Jenka està horroritzada perquè el seu fill petit de sobte es nega a menjar la seva sopa de pollastre, els seus bagels de salmó fumat i la seva carpa farcida. Vey ist mir ! Sospira i se’n queixa a en Pavel, però el noi continua intractable. Està tranquil i resolut en la seva decisió de consumir només verdures i productes làctics. Quan els seus pares tenen convidats a sopar, es queda al seu lloc en silenci, pica una mica d’amanida de col i de pastís de poma i es disculpa educadament. Sortint del menjador sent els adults sospirar i lamentar-se en veu baixa de veure’l tan pàl·lid i magre. Com pot ser, no menjar carn?, diuen mentre es tornen a servir una mica més de bou a la Stroganoff de la Jenka. L’home és carnívor per naturalesa. Caça des de la prehistòria!

Quan en David Darrignton pare sucumbeix a una cirrosi l’any després, els seus quatre fills i les dones respectives comprenen que hauran de passar una estona a l’infern. No només hauran d’organitzar les exèquies per al vell ermità, sinó també repartir els seus béns florits, trobar nous propietaris per als seus gossos psicòtics, vendre la seva cabana de troncs i trobar una solució per a la Rose, la mare, el cos i l’ànima de la qual decauen a correcuita.

Estirada de bocaterrosa davant la llar de foc, la petita Lili Rose fa els deures mentre en David i l’Eileen discuteixen de tot això a la sala havent sopat.

Ves-hi tu, àngel meu, diu l’Eileen.

No hi puc anar tot sol. Serà un infern. Sense tu no ho suportaré.

Però qui s’estarà amb la Lili Rose?

Sí, ho sé. Hem de col·locar-la en algun lloc.

Potser es podria quedar amb els meus pares a Concord.

Es moriria d’avorriment...

I si l’enviéssim a casa d’en Jim i la Lucie a Boston? Allà hi ha tota una tropa de cosins més grans que poden estar per ella.

Però amb prou feines els coneix!

Bah, així es coneixeran.

N’estàs segur? No m’havies dit que aquesta branca de la teva família pertany més aviat als... baixos fons?

Merda, Eileen! Pot estar-se uns dies amb aquell coi de cosins germans! No s’encomana, la pobresa. Para de jugar als pares pelegrins del Mayflower !

Què vol dir, baixos fons, mama?

I així és com, a l’edat de deu anys, la Lili Rose es troba sola en un autobús Greyhound circulant en direcció a Boston.

La seva cosina Lola, de setze anys, la ve a buscar a l’estació d’autobusos del carrer Tremont, i l’abraça tot fumant un cigarret i mastegant xiclet.

Hola, guapa. Hòstia, que bufona que ets! Fa un temps genial, què et sembla si anem a peu? Passa’m la bossa, que te la porto.

La mama m’ha dit que em quedi a dins de casa, fa la Lili Rose fluixet.

Ah, sí? Mira, tia, tens deu anys o en tens dos? Ta mare podria deixar-te una mica en pau, no? No pateixis, torronet, no et deixaré, et protegiré, no et menjarem... Tot i que series un plat de rei!

Diu la Lola, petant-se de riure del seu acudit.

Aquell divendres, les dues noies, de bracet, s’estan més d’una hora per baixar Tremont i Columbus fins a Hyde Square. Els carrers bateguen: olors fortes, músiques palpitants que venen dels bars i dels cotxes. Entre la gentada que emplena els carrers, la Lili Rose hi veu pocs individus amb la pell clara. Els seus ulls s’obren com taronges a cada segon.

És alta per tenir deu anys. Els homes es giren quan passen les dues beix, les segueixen amb els ulls. Cada vegada que algun home passa fregant la Lola, volent-ho o no, aprofita per dir-li coses a cau d’orella i ella esclata a riure.

Noies! Noies! Noies! , prometen els rètols de neó en les fosques finestres dels bars del carrer Tremont. La sola idea que només per ser noia podria aconseguir una feina ben pagada que la seva mare trobaria immoral i que la posaria en perill, a la Lili Rose el cor li fa un bot. No sap de quin perill es tracta, però li fa l’efecte que té relació amb el que el senyor Vaessen li va fer al soterrani de l’església.

Quan finalment arriben a Hyde Park, la Lola fa entrar la Lili Rose a la planta baixa d’una casa destrossada de dos pisos, i la presenta als seus germans Bob i Steve. Són guapos, virils i més grans: amb vint anys, en Bob és gairebé vell . Els pèls a la barba li creixen tan tofuts que s’ha d’afaitar dos cops al dia. L’Steve, de divuit anys, amb els cabells més clars i amb les galtes més llises, és guapo a matar; fins i tot una nena de deu anys se n’adona. Però els nois estan massa ocupats a beure cervesa a morro, a arreglar el motor del cotxe i a provar-lo pels carrers del voltant per parar atenció en la seva cosina esprimatxada que ve de pagès. Aquell mes de juliol la ciutat està immersa en la canícula; en aquell piset s’hi ofeguen. Cada vespre, després d’un àpat de macarrons o d’arròs en plats de plàstic, la Lola s’enduu la Lili Rose a badar pels carrer del barri.

Durant quinze dies a Hyde Square, mira la tele, juga a cartes amb la Lola, observa en Bob i l’Steve aguantant-se la respiració. És el seu primer contacte amb éssers que van flotant d’un dia a l’altre, s’empassen el que troben de menjar, s’estan on poden i xerren amb tothom qui topen. Éssers sense estructura ni pla ni projecte, sotragats per coneixences casuals i forces en presència, sense cap altra certesa que l’església del diumenge.

Quan torna a Nou Hampshire, la Lili Rose no és del tot la mateixa.

A partir d’aquest estiu dels seus deu anys, s’esforçarà a fer de la seva existència una trama ben ordida, amb el lloc en abscissa i l’hora en ordenada, i una activitat constant per evitar caure pels foradets de la xarxa i anar a parar de tomballons en una vida de caos semblant a la dels seus cosins de Boston.

La sents, Shayna, la rivalitat latent que enfronta en Joel i la Lili Rose. És en l’aire talment l’olor de les clavegueres, feble però persistent. Comences a tenir una idea vaga d’on ve tot això: té relació amb el fet que la Lili Rose no t’ha portat dins el ventre ni t’ha parit. Ja fa estona que vas descobrir que per treure-la de polleguera n’hi ha prou que us tanqueu en banda tu i el teu pare. «No és culpa meva, et dius, si el papa és més simpàtic que la mama».

L’escola St. Hilda’s & St. Hugues’s pot ser ecumènica: als passadissos de l’entitat, és evident que tothom creu en Déu. Quan comences primària quatre anys després de la teva inscripció precoç, resulta que l’ofici matinal a la capella és obligatori. Això fa empipar en Joel, però la Lili Rose creu que seria un error canviar-te ara d’escola: necessites continuïtat. O sigui que t’aconsellen que aprofitis aquell moment per fer revisió, pensar en una altra cosa o fins i tot llegir discretament, com vulguis.