Nancy Huston - Arbre de l'oblit

Que siguis una descreguda durant l’ofici, passa; però en fer-te gran cada vegada et fa patir més ser l’únic alumne de l’escola que no celebra ni Nadal ni Roix ha-Xanà, ni Pasqua ni Yom Kippur. Acabes queixant-te’n a en Joel i la Lili Rose.

Per què els ateus no tenen mai res a celebrar?

Es miren, desconcertats, en parlen i decideixen fer una petita concessió. Després de fer-te entendre bé que no creuen més en els fantasmes, els trols, les bruixes o els homes llop que en els troncs ardents, els peixos multiplicats o la gent que ressuscita després de la mort, et donen permís per celebrar Halloween.

Així, cada any a partir dels teus set anys, la Lili Rose et compra una disfressa a la botiga del cap del carrer. Preocupada per evitar els estereotips de gènere com ara princesa, nina Barbie o alguna altra fada, tria disfresses que tu trobes d’allò més frustrants: granota, gat, guineu. Tot seguit et frustra encara més acompanyant-te a fer la ruta dels caramels –només per dins del vostre edifici, és clar. Quan protestes, t’explica que les nenes marrons i les dones beix que es passegen per Morningside Heights en caure la nit corren el perill que els robin, les apunyalin o pitjor.

Trobes poc engrescador resseguir els passadissos lúgubres de Butler Hall al costat de la mare i trucar a les portes fent veure que ets un capgròs pigallat i pelut. La majoria de la gent ni es dignen a respondre, d’altres enganxen l’ull a l’espiell i se’n tornen cap dins; fins i tot els qui obren la porta deixen la cadena posada i et passen llaminadures barates per l’escletxa entreoberta.

De tornada a casa, explotes entre sanglots.

Per calmar-te, la Lili Rose t’explica que tothom està angoixat perquè Rudy Giuliani, l’alcalde de Nova York, acaba de buidar els refugis dels sensesostre, i, doncs, ara vaguen per la ciutat a milers pidolant una mica de menjar, diners o ajuda. I ens fan por, afegeix, perquè les males condicions de vida que tenen els han afectat la salut mental.

Sanglotes sense consol.

Però no t’hi facis mala sang, reina meva, diu la Lili Rose. Hi ha problemes que no són fàcils de resoldre, ni tan sols per als grans!

VULL DONAR-ME A L’HERVÉ. M’ENCANTA AQUEST TIO, M’ENCANTA VIATJAR AMB ELL. DIU QUE NECESSITO POSAR-ME A LES MANS D’ALGÚ I QUE VOL QUE AQUESTES MANS SIGUIN LES SEVES. OK, VULL POSAR-ME A LES SEVES MANS. M’AGRADA MIRAR-LI ELS DITS LLARGS I FORTS, TANT SI ESTAN OCUPATS GRAPEJANT-ME ELS PITS COM OFERINT ELS PRIMERS AUXILIS A LA VÍCTIMA D’UNA INUNDACIÓ. ENS VAM CONÈIXER AMB PROU FEINES FA SIS MESOS, PERÒ TENIM GANES DE PENCAR JUNTS TOTA LA VIDA. M’ESTIMA, ENS ESTIMEM AMB BOGERIA, POTSER UN DIA TINDRÉ UN FILL SEU, PERÒ ABANS DE PENSAR EN UN EMBARÀS HE DE TROBAR LA MANERA DE POSAR UNA MICA D’ORDRE EN EL MERDER DE LA MEVA VIDA.

Durant els dos anys següents, el cos d’en Joel comença a reaccionar a la bellesa femenina amb un seguit de reaccions en cadena que l’incomoden profundament, de tant com entren en conflicte amb el que ell considera el seu jo . Havent memoritzat els sis-cents tretze manaments tal com els va ordenar Maimònides, entén per què les dones són considerades impures i tan sovint assimilades a la mort, a la baixesa i a l’animalitat: perquè si no hi hagués res que ens en distragués, ens hi llançaríem a sobre a cada moment. En Joel veu les coses des d’una perspectiva més racional que religiosa, per això la masturbació no li sembla tant una pèrdua de semença sinó més aviat una pèrdua d’energia. I, potser per aquesta raó, decideix fer el que sigui per evitar la temptació.

Però, ai!, per la ciutat de Nova York hi pul·lulen temptacions de tota mena: noies i ombres de noies, riallades, dones joves de totes les mides, colors i formes, pits sinuosos, cuixes, galtes, clatells i panxells femenins, la meravella d’una llengua llepant un gelat, uns llavis carnosos l’un sobre l’altre per escampar el pintallavis, talons d’agulla que martellegen orgullosos la vorera, cartells de cinema que lloen els encants de Jean Harlow, d’Ava Gardner i sobretot de la riallera Marilyn, fràgil i irresistible...

Progressivament, en Joel posa en pràctica una tècnica en tres etapes: 1) Mirar fixament la persona o l’objecte del teu desig roent; 2) transformar aquest color vermellós en semàfor vermell; 3) frenar i girar.

Perfecciona la tècnica amb molta paciència: al cap d’uns mesos ja en nota els beneficis i en menys d’un any la domina a la perfecció. Segons ell, és l’únic noi capaç de tallar d’arrel les ereccions. N’està orgullós, és gairebé un presumptuós. Sí: en Joel Rabenstein sap apagar el desig , ni més ni menys, és espatarrant! El seu cos, a diferència del de la majoria de joves, l’obeeix al peu de la lletra. Per això, com els hindús que practiquen el brahmaxari , disposa de grans quantitats d’energia suplementària per als seus estudis. I se’n serveix amb encert. Quan Hugh Hefner publica el primer número de Playboy el desembre del 1953, els amics d’en Joel s’hi tornen addictes d’un dia per l’altre. Ell, girant-se tranquil·lament, s’absorbeix en lectures d’antropologia cultural: Ruth Benedict, Margaret Mead, Franz Boas. Desitja afartar-se només de llibres. Passa tot el temps lliure a la secció de Kingsbridge de la biblioteca pública de Nova York.

De què van, tots aquests llibres?, li pregunta la Jenka. D’animals, murmura en Joel.

Ah, molt bé, així que de cop i volta els animals t’encanten. Què tenen, els animals?

Oh! Em faig moltes preguntes sobre els animals.

Obsessionat pel patiment que infligeixen els humans a les altres espècies, copia llargs passatges dels llibres que agafa en préstec, i els continua amb els seus propis pensaments, comentaris o preguntes. Omple amb la seva lletra grossa i regular un bloc de notes groc rere l’altre. Després d’haver copiat els primers capítols del Gènesi, en els quals Déu concedeix a l’home el dret d’anomenar i dominar els animals de la terra, del mar i del cel, encercla aquestes citacions amb signes d’exclamació.

«Mal començament», gargoteja al marge. «Imbecil·litats totals. Parlant clar, Déu no existeix fora dels cervells humans. És bàsicament la projecció dels nostres propis defectes. L’hem fet a imatge nostra: colèric i egoista, irritable i incoherent».

Estudia les diferents maneres en què, al llarg dels segles, els homes (gairebé mai les dones) han degollat els animals i n’han tallat els cadàvers a trossos. Compulsa no només les lleis de la carnisseria caixer i halal, sinó també les de les corrides de toros i les del sacrifici vudú.

De vegades, quan en Joel no és a casa, la Jenka fulleja els blocs de notes del seu escriptori i llegeix els seus escrits.

«A tot Europa», llegeix la Jenka un dia, amb les celles arrufades, «van fer pujar els jueus en vagons de bestiar per portar-los a sacrificar. Però abans de tractar els jueus com bestiar, havien tractat les bèsties com bestiar. Amb quin dret oprimim els animals? Després d’haver-los capturat i sotmès, van forçar els africans a treballar de sol a sol. Però abans de reduir els africans a l’esclavatge, havien reduït les vaques a l’esclavatge. Amb quin dret oprimim els animals? Abraham estava disposat a sacrificar Isaac. En canvi, és poc probable que el pare del boc hagués estat disposat a sacrificar el boc».

Pavel, pots creure que el nostre fill de disset anys escrigui aquestes coses?, diu la Jenka. Què coi és, tot això?

Aquesta nova obsessió d’en Joel la neguiteja. Hi torna a pensar quan se’n va a dormir aquell dia, i les llàgrimes li llisquen dels ulls, regalimant pels cabells fins a les orelles, i dins les orelles.

Pavel, diu, amb la veu pastosa per les llàgrimes, què serà de nosaltres? I del nostre poble, què en serà? Pavel?