Carles Xavier Senso i Vila - La ignomínia de l'oblit

L’estudi que teniu entre les mans vol ser una guia que encoratge futures investigacions. Durant l’elaboració hem tingut la sort de coincidir amb veïns i veïnes de la nostra comarca que, d’una forma o altra, també han dut a terme o estan immersos en estudis dels republicans de la Ribera que passaren pels camps d’extermini. Res ens fa més feliços. La nostra ha de suposar una tasca col·lectiva per a un coneixement complet. Cada personatge recuperat és un pas més en la consolidació de la democràcia actual. Com bé afirmen alguns autors i autores, des dels anys trenta el pilar de la democràcia europea (com s’ha fet en alguns països com França) s’ha edificat sobre els valors i el compromís de la lluita antifeixista. Esperem que aquest volum siga un punt d’inici i que investigacions futures el complementen i inclús el rebaten en endavant. Serà senyal que la motivació pel coneixement segueix viva.

1 David Harvey, «El nuevo imperialismo: acumulación por desposesión», dins Leo Pantich i Leys Colin (eds.), El Nuevo desafío Imperial , Buenos Aires, Merlin Press-Clacso, 2004, pp. 99-129.

2 Clara Valverde, «Desenterrar las palabras. Transmisión generacional del trauma de la violencia política del siglo XX en el Estado español», Icaria, 2014.

3 Entrevista a Clara Valverde en eldiario.es, que es pot llegir completa en l’enllaç següent: < http://www.eldiario.es/sociedad/transmision-generacional-violencia-politica-Espana_0_274373476.html>.

INTRODUCCIÓ

En l’última etapa de la Guerra Civil hi havia entre el bàndol republicà, que lluitava en defensa de la democràcia, una certa esperança que l’inici de la Segona Guerra Mundial poguera canviar l’esdevenir de la contesa a l’Estat espanyol. L’alineació de les tropes franquistes amb els països de l’Eix (amb l’Alemanya d’Adolf Hitler i la Itàlia de Benito Mussolini al capdavant) feia presagiar que la victòria dels aliats acabaria enderrocant el règim de Franco, establert a partir del 1939. No obstant això, les vides dels espanyols que es van veure obligats a escapar fora de les fronteres pàtries no van fer més que empitjorar amb l’esclat de la guerra internacional. Entre aquests republicans i republicanes que van patir totes les adversitats de la Guerra, es trobaven molts veïns de la Ribera, tant de l’Alta com de la Baixa. Molts d’ells i d’elles van acabar als camps d’extermini generalitzat del règim nazi.

Cadascun dels noms que segueixen a continuació guarda una història plena de dramatisme. Juan Meseguer Galdón, de Tous; Vicente Vidrier Giménez, de Torís; Julio Tomás Codina, de la Pobla Llarga; Enrique Ramón Albargues, de Massalavés; Eduardo Ribes Cruz i Ramón Moya Torres, de Guadassuar; José Camarasa Bomboi i Juan Belmonte Aviragnet, d’Algemesí; Joaquín Olaso Piera, Bautista Pelluch Canet, Manuel Termens Bris, Ramón Cogollos Giner i Eduardo Giner Ferrer, de Carcaixent; Bernardo Primo Hervás, de Carlet; Benjamín Monsalve Almiñana, de Corbera; Enrique García Aragó i Emilio Corral, de Cullera; Juan Andrés Córdoba, de Sollana; Antonio Canut Martí, Virtudes Cuevas, Máximo Hernández Gayón i Salvador Perales Canut, de Sueca; Eliseo Martí Torregrosa, Salvador Sanz García i José Víctor Micó, de Castelló de la Ribera; 1 Joaquín García Ribes, de Sumacàrcer; Vicente Vila, d’Alberic; Manuel Nebot Navarro i Benedicto Vallés Donet, de l’Alcúdia; Francisco Boluda Díez, Bernardo Lairón Hidalgo, Francisco Peris, Fermín Román Hernández, Rafael Sivera Escrivà, Avelino Abril Escudero, Agustín Flores Iborra i José María Fuentes Mascarell, d’Alzira; Antonio Boluda, d’Almussafes, i Bernabé Sanchis Fuertes, d’Albalat de la Ribera.

Una història fins ara desconeguda que mai ha tingut el suport de les institucions espanyoles per a ser restituïda, malgrat que aquests riberencs representen la defensa més heroica de la democràcia –com tots els altres republicans i republicanes que van eixir a l’exili i van seguir lluitant en altres països. Suposen els fonaments del model que es viu en l’actualitat. Milers de veïns i veïnes de la comarca riberenca van haver de deixar les seues cases i la majoria de les seues propietats (a més de les seues vides) per exiliar-se, majoritàriament a França. El territori republicà es va anar reduint per l’avanç de les tropes franquistes, secundades pels règims feixista de Mussolini i nazi de Hitler. L’extermini va ser massiu i l’exèrcit de Franco va anihilar bona part de la població espanyola, protagonitzant judicis sumaris sense la menor garantia legal i afusellaments massius. Per als republicans que van poder fugir (molts d’ells malgrat no tenir la menor vinculació política), la vida no els va oferir tampoc dies fàcils. El govern francès els va rebre a desgana i els va amuntegar en camps de concentració com Argelers, Gurs, Sant Cebrià de Rosselló, Barcarès, Septfonds o Ribesaltes. Segons defensa la professora Rosa Torán:

Ben aviat van constatar que no eren rebuts com a lluitadors contra el perill que assetjava Europa, sinó amb desconfiança per part de les autoritats, més amatents a no posar en perill les relacions amb el govern franquista, reconegut per França el 27 de febrer, que a garantir el dret d’asil. Entre la majoria de la població del país veí regnava la por als problemes de subministrament, i la competència laboral i la prevenció era l’actitud més generalitzada, cosa que atorgava als refugiats l’estereotip d’estrangers i perillosos. De fet, l’opinió pública es trobava dividida: les esquerres mostraven una solidaritat activa, però la dreta duia a terme una campanya contra els republicans, sota els arguments de la seguretat nacional, la qüestió religiosa i el perill de l’anarquia. 2

Alliberats esperant l’exèrcit americà (5-7 de maig del 1945). (Foto de Francesc Boix)

A l’octubre del 2015, el govern francès, a través del seu primer ministre, Manuel Valls, reconegué que els refugiats espanyols havien sigut humiliats i que s’havia volgut arrabassar la dignitat a aquells que sols fugien de la guerra cercant la llibertat. «Això no és França», acceptà Valls, que presidí la inauguració del memorial del camp de Ribesaltes, on foren empresonats més de 20.000 espanyols en condicions indignes. Quasi la meitat d’ells foren enviats després al camps d’extermini nazis, en els quals moriren més del 65%. 3 Després dels fets del 1940, més de deu mil espanyols foren fets presoners per les tropes nazis, i el govern francès de Vichy no mostrà excessives intencions de protegir-los, sinó que els deixà en un buit legal i nacional que els féu acabar als centres d’execució massiva. Prompte els espanyols s’ocuparen de tasques agrícoles o industrials. La majoria, tanmateix, passà a formar part de les Companyies de Treballadors Estrangers distribuïdes bàsicament a les zones estratègiques de les fronteres per a construir fortificacions militars i trinxeres antitancs. Després de la signatura de l’armistici al juny del 1940, el govern de Vichy es despreocupà dels presoners que no foren francesos, i els republicans quedaren desprotegits de l’estatut, i per tant, de les garanties, de la Convenció de Ginebra, tot i haver signat un contracte amb l’exèrcit francès. Al setembre d’aquell mateix any s’establí que els homes d’entre 19 i 54 anys que no pogueren ser retornats al seu país d’origen havien de ser reclutats als Grups de Treballadors Estrangers sense rebre salari i sols compensant econòmicament les famílies. Es comptabilitzen per milers els desplaçats a punts de treball d’enorme perillositat per la proximitat de les tropes nazis. Al voltant de trenta mil foren desplaçats de França a Alemanya i, d’aquests, uns quinze mil acabaren ingressant als camps alemanys. Ja en les primeres experiències que hi visqueren, estretiren llaços identitaris com a mecanisme de defensa col·lectiva en la pràctica clandestinitat, fet que fou vital als camps nazis.