Carles Segura-Llopes - Els parlars valencians (3a Ed. actualitzada)

El tret fonètic principal que caracteritza lingüísticament la faixa de terra que roda el golf de València, des de la Llosa i Almenara, a la Plana Baixa, fins al Xúquer aproximadament, amb tendència a estendre’s a les ciutats de Carcaixent, Xàtiva, Sueca i Gandia, en major o menor grau, és l’ensordiment de sibilants: me [ ] e , forma [ ] e , [ ] ent , ca [s] a , mú [s] ica . El fenomen caracteritza fortament el valencià d’aquestes comarques, conegut inapropiadament amb el nom d’ apitxat . A pesar que només abasta poc menys d’una cinquena part de l’extensió territorial catalanoparlant del País Valencià, acull la meitat de la població del país, inclosa la capital. Aquesta raó és clau per a entendre que aquest parlar és considerat, des de l’exterior, el prototípicament valencià. En diversos punts, tant de les comarques de més al nord, com de les del sud, especialment en àrees frontereres, s’arrepleguen alguns esguits d’aquestes articulacions fonètiques, normalment desplegats més modernament.

Destaquem, per acabar, tres darreres característiques fonètiques. Quant a les consonants geminades, el valencià general les ha simplificades o dissimilades a gairebé tot el territori, ja des de la ratlla del riu Sénia: amela / armela , velar , cona ; o dissimilades: amelda / amerla , veldar / verlar , corna / colna , rogle . No obstant això, les comarques situades grosso modo al voltant del cap de la Nau conserven la pronúncia clàssica: (a)me [ll] a , ve [ll] ar , co [nn] a , etc. El betacisme és un altre fenomen en expansió: en l’actualitat només es manté el fonema labiodental de manera ferma aproximadament a la mateixa zona de manteniment de geminades, fins i tot entre els jóvens; a la resta de les comarques al sud del Xúquer fins a Guardamar, a l’entorn de Castelló de la Plana i, en forma d’illot, a la baronia de Llombai, està en franca regressió. Finalment, el ieisme s’escampa pertot arreu entre les generacions mitjanes i jóvens, amb alguna excepció puntual, la qual cosa augura un mal presagi per al fonema /ʎ/, que podem afirmar que té els dies comptats.

Tot seguit mostrem una gràfica il·lustrativa que reflecteix tot el que acabem d’exposar: 3

En morfologia, a vista d’ocell, el paisatge valencià també deixa veu re diversos colors que delimiten subàrees dialectals. N’hem escollit un grapat de significatius. Destaquem d’entrada diversos morfemes verbals, alguns dels quals són ben notables pel seu índex de freqüència en el discurs. D’una banda, la primera persona del present d’indicatiu de la primera conjugació és, prototípicament i específicament en valencià, jo escolte , jo parle ; però la solució general del Principat, jo escolto , jo parlo , s’endinsa ben al sud des del riu Sénia, tocant les comarques de la Plana Alta i l’Alcalatén. En canvi, la forma jo morgo només es diu a l’extrem més septentrional, més al nord de Morella; a la resta del país es reparteixen bàsicament les solucions jo muic i jo morc . També apareixen al racó de més al nord les formes clàssiques de subjuntiu parlàs o parlés , mentre que la resta del valencià adoptà, ja fa algun segle, la forma parlara . L’antíquíssima pronúncia ell parle , del present d’indicatiu, general en català nord-occidental, encara davalla més al sud, fins a Castelló i Onda.

La velarització verbal és un procés en extensió en valencià que abraça temps i persones que no han estat afectades en altres varietats del català. Per exemple, és quasi generalitzada la velarització dels verbs purs de la tercera conjugació: jo cullc , jo cusc (amb diverses variants). És tan intens aquest fenomen que ateny les persones quarta i cinquena del present d’indicatiu en verbs de la segona conjugació: diguem , digueu (o digam ). Aquesta velarització extrema s’estén pel centre del país i s’escampa envers el sud.

Una altra romanalla del català antic és la conservació de les desinències de quarta i cinquena persones del subjuntiu amb a : tingam , tingau . Aquest arcaisme també és propi de les comarques centrals però, en aquest cas, té tendència a mantenir-se cap al nord. També l’extrem sud conserva aquest vocalisme.

La morfologia pronominal té algun tret molt notable que cal ara ressaltar. Certs pronoms mantenen en general la forma plena, com era propi del català clàssic, en gran part del valencià, des del Sénia fins a prop del Xúquer i a les comarques frontereres de més al sud: me fa , te fa , se fa , ne fa . Només les valls i planes del massís muntanyenc del sud del país fins a la mar han adoptat el sistema reforçat: em , et (amb les variants es i el ), es . És molt destacable aquest tret perquè allunya aquests parlars meridionals, fins a les portes d’Alacant, de les solucions occidentals.

El pronom nos només presenta una lleu variació formal que ja es fa trobadissa a la fita nord del país: es pronuncia mos , amb labialització de la nasal a tot el país. Però en contextos reflexius mo(s) n’anem , mos vestim esdevé se n’anem , se / es vestim en una part important de la geografia valenciana: els voltants de València, una part de la Plana Baixa i de l’Alcalatén, i una àrea relativament gran situada al voltant d’Alcoi, Cocentaina i Ontinyent.

Finalment, el díctic de primera persona ací és general i ben viu en tot el valencià. Però la innovació aquí ja es mostra en els extrems, d’Alacant cap al sud (amb alguna ocurrència més a la zona costanera de la Marina Alta) i en una estreta faixa al nord, al llarg del camí de Vinaròs cap a Morella. Justament en aquesta zona comença a ser habitual la reducció del sistema díctic a dos graus de locació: aquí i allí (i este i aquell ). Tot plegat aproxima una part del valencià a les solucions d’altres parlars catalans.

Quant al lèxic, si bé és cert que de seguida que avancem pel mateix Maestrat i pels Ports cap a terres meridionals, desapareixen mots torto-sins com ara allavontes , clatell , forquilla , galleta ‘poal’, llissar ( esllissar , rellissar ) ‘esvarar’, sortir , tarde i que, a tot estirar, alguns com ara dolent , pataca o temor no sobrepassen el riu Millars, podem afirmar que és el lèxic considerat valencià el que més sovint traspassa l’Ebre cap al nord: agarrar , eixir , fardatxo , monyo , pardal , primentó , roín , tito / titot , vore , xuplar ; i arriba amb facilitat fins al Camp de Tarragona: badall , bajoca , cullereta , fadrí , prompte , los Reixos ‘Reis’, Saginero ‘Saginer, ésser imaginari que fa por a les criatures’, vedriola , xic , xiquet , etc.